El grup dels passeriformes reuneix els ocells coneguts amb els noms de moixons, que constitueixen aproximadament un 60% dels ocells vivents.  Segons autors hi ha entre 55 i 80 espècies.  A Catalunya representen 23 famílies de moixons.  És el grup més jove i evolucionat i, atenent a la intel·ligència, coronaria l'ordre al família dels còrvids; o  pel cant els turdids com el rossinyol.

Pertanyen a la família dels túrdids a Catalunya:
 

DESCRIPCIONS ENCICLOPÈDIQUES DEL PIT-ROIG

"Ocell de l'ordre dels passeriformes, de 14 cm, que té el pit i el front d'un color de taronja viu i les parts superiors gris oliva. És fortament territorial i habita tant als grans boscs com als jardins i parcs de tot Europa, llevat d'Islàndia, el N d'Escandinàvia i les Balears. És sedentari a la Catalunya continental i hivernant a les  Illes". HIPER ENCICLOPÈDIA

FOTO JPL.-La Mitjana Curset d'anellament.-

ENCICLOPEDIA MULTIMEDIA DE LOS SERES VIVOS Viu als boscos, jardins i zones urbanes. A l'estiu no se'l veu perquè és a llocs baixos i ombrívols. S'alimenta d'insectes, larves i cucs de terra. És molt confiat a la tardor i hivern: deixa que l'home se l'atansi.  És molt territorial.  A l'època d'aniament la taca roja del pit puja de to. Viu en parella.  Fa el niu a terra: entre arrels, forats, o frondes impenetrables. Pon de 5 a 7 ous, i els cova durant 14 dies. Els pollets marxen del niu als 16 dies d'edat. La fotografia és al setembre, època en la que magatzemen greixos per a poder realitzar desplaçaments a la recerca de menjar, imitant les aus migratòries.

ALGUNES DE LES PÀGINES VISITADES PER COMPLEMENTAR AL BIBLIOGRAFIA:

• Hiper Enciclopèdia Catalana.-
• Diputació de Girona.- Espais Naturals.-
• Fauna Autòctona del riu Francolí.-
• Cercador Google.- El trobo ràpid per a coses concretes.

ALTRES FONTS BIBLIOGRÀFIQUES:

• Història Natural dels Països Catalans.- Volum 12 "Ocells".-
• Enciclopedia Multimedia de los seres vivos.- (La Vanguardia)

ANOTACIONS PERSONALS:

La primera vegada que se m'atansà un pit-roig, va ser als Aiguamolls de l'Empordà.  Era finals d'octubre i les migracions aquell anys ja aviat acabat, així que la seva presència va animar al grup d'alumnes que portàvem. Aprofitant l'hora d'esmorzar dels alumnes, la seva quietud per veure que feia, després de moltes molles de pa als meus peus, i no sé quant minuts amb la ma estirada, va saltar al meu dit, agafar la molla que hi havia i sortir disparat a una rama que hi havia 2 metres més enllà.
Que aquestes coses passin davant dels alumnes, són miracles que agrada recordar.