presentació: conflictes socials teatre romàntic
Revolució
Industrial i conflictes socials
A mitjan segle XVIII, a Anglaterra
i Alemanya es donen les primeres manifestacions del que s’ha anomenat Revolució
Industrial: gràcies als progressos científics i tècnics, les maquines,
d’una banda, faciliten a l’engròs la producció de béns (aliments, teixits…)
i, de l’altra, comencen a suplir la força humana i animal en les tasques de
producció de riquesa i béns manufacturats. Aquest procés va comportar uns
grans canvis socials amb la consolidació de la burgesia i l’aparició de la
classe obrera. Entre aquestes classes socials hi va haver enfrontaments violents
(atemptats, guerres,…) fins al final del segle XX. Aquest procés va comportar
ràpidament, ja en el segle XIX, l’organització de la classe obrera en
sindicats, que suplien els antics gremis d’origen medieval i que s’enfrontaven
als patrons quan creien que les seves decisions eren injustes. Apareixien així
els primers conflictes socials del món contemporani i conceptes moderns com
manifestació i vaga.
Al segle XIX, Europa es va veure immersa en tot un seguit
de revolucions socials i polítiques, causades, d’una banda, per l’enfrontament
entre els ideals romàntics liberals i els sectors conservadors i, de l’altra,
per la força i el dinamisme de la nova classe obrera. Aquestes revolucions van
ser guiades pel pensament marxista articulat en El manifest Comunista (1848),
obra de Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) i van culminar amb
la Revolució Russa del 1916.
A Catalunya, les primeres obres de teatre romàntic van ser escrites en
castellà. No va ser fins a la segona meitat del segle XIX que hi va haver una
gran proliferació de teatre romàntic en català.
Les formes més destacades d’aquesta època van ser el sainet
(sobretot a la primera meitat del segle) i el drama
romàntic. El sainet és una peça teatral de curta durada, que presenta
situacions senzilles, còmiques i d’actualitat per mitjà de personatges
arquetípics, amb la finalitat de divertir els espectadors i de transmetre’ls
unes idees polítiques.
D’aquesta època, destaca la figura de Víctor
Balaguer (1824-1901), que va començar escrivint drames històrics en
castellà. És autor de les tragèdies més reeixides: les esposalles de la
morta (1879), inspirada en la història de Romeu i Julieta, Raig de lluna
(1879), un cant d’enyorança a la pàtria occitanocatalana, i Don Juan de
Serrallonga (1868), un drama romàntic de gran èxit.
Ja ben entrada la dècada dels anys seixanta, una nova generació de
dramaturgs, encapçalada per Frederic Soler
(1839-1899), farà les aportacions més decisives a l’evolució del teatre
català. Destaquen els noms d’Eduard Vidal i
Valenciano (1839-1899), que combina el drama i la comèdia de costums amb
títols com Tal faràs, tal trobaràs (1865); Josep
Feliu i Codina (1845-1897), que va col·laborar amb Soler en l’escriptura
de La filla del marxant (1875), i Joaquim
Riera i Beltran (1846-1924), amb El testament de l’oncle (1876).
Poeta i autor teatral, conegut amb el pseudònim de Serafí
Pitarra, va
fundar uns tallers de teatre (La Gata) on es van representar unes peces
conegudes amb el nom de “gatades”. Eren paròdies dels drames romàntics que
tenien un cert èxit, com per exemple L’esquella de la Torratxa (1864)
i El castell dels Tres dragons (1865), o bé ridiculitzacions de
fets contemporanis, com per exemple La botifarra de la llibertat (1860),
en què tracta el tema de la guerra d’Àfrica.
El 1865, però, en un intent d’ampliar els seus interessos teatrals, va
estrenar Les joies de la Roser, un drama romàntic de gran acceptació entre el
públic burgès i menestral. Durant anys va conrear amb èxit el drama històric
amb obres que van tenir una gran popularitat: O rei o res (1866), sobre
la tragèdia de Jaume d’Urgell; El ferrer de tall (1874) i Batalla
de reines (1887).
Frederic Soler va conrear també la comèdia de costums, tant de ciutat com
de vila, tant de mar com de muntanya, amb títols com L’apotecari d’Olot
(1871) i El jardí del General (1875). Però l’àmbit en què Soler va
fer una aportació més personal en el teatre de l’època va ser en el drama
rural, amb títol com La dida (1872), El didot (1876), Senyora
i majora (1877) i l’hereuet (1886), obres en què barreja hàbilment
les pinzellades còmiques amb els apunts melodramàtics i l’exaltació dels
valors de la catalanitat.
A partir de la dècada dels anys vuitanta, Soler es va sentir seriosament
inquietat per la creixent i renovadora obra d’Àngel Guimerà. Malgrat el
rebuig inicial als Jocs Florals, també va escriure poesia, hi va concursar i
els va presidir l’any 1882.
Àngel
Guimerà
va néixer a Santa Cruz de Tenerife, les Canàries, es va establir al Vendrell
quan tenia vuit anys. Va començar la seva vida literària en castellà, però
ben aviat van ser coneguts els seus articles en català apareguts en La Jove
Catalunya. El 1871, va ser un dels fundadors de la revista La Renaixença, que,
posteriorment, una vegada convertida en diari, va dirigir.
Es va donar a conèixer als Jocs Florals com a poeta abans de dedicar-se
plenament al teatre. Així, el 1875, hi va obtenir un accèssit amb el poema de
caràcter històric Indíbil i Mandoni. Dos anys després, va guanyar
alhora els tres premis i va ser proclamat mestre en gai saber. La seva producció
poètica tenia un caràcter argumenta, narratiu, i estava dedicada a explicar
històries amb un to combatiu i patriòtic. Va aplegar els poemes en dos llibres:
Poesies (1887) i Segon llibre de poesies (1920).
Va començar a escriure teatre als trenta- quatre anys, quan ja era un poeta
famós i quan a Europa ja triomfava el realisme i començaven a ser coneguts Émile
Zola i Henrik Ibsen. El 1879, amb Gal·la Placídia, d’ambient medieval, que
recrea la història de l’esposa d’Ataülf i filla de l’emperador Honori,
escrita en vers com totes les seves altres tragèdies romàntiques, inaugura una
carrera plena d’èxits que culminarà amb Mar i cel (1888), ambientada
en un entorn de corsaris.
A partir del 1890 va iniciar la seva etapa de plenitud, va abandonar
progressivament el vers i va adoptar la prosa i les noves tècniques realistes.
Combinava magistralment l’impuls tràgic de les històries amb l’emmarcament
realista de temes de rabiosa actualitat. En l’obra En Pólvora (1893) tracta
la violència obrera i en La festa del blat (1896), les tensions anarquistes.
Guimerà, impregnat d’un cert rousseaunisme (l’home neix bo i és la
societat qui el malmet), va denunciar la violència i l’esclavitud del treball
i va predicar unes solucions basades en la bondat i l’harmonia social.
L’afany d’una societat més justa apareix íntimament lligat a la
realització de l’individu en els drames més tensos i reeixits de Guimerà,
que són els que li han donat més popularitat: Maria Rosa (1894), Terra
Baixa (1897) i La filla del mar (1900). Tots tres plantegen un
problema de possessió amorosa, que arriba, progressivament, a una situació límit
que provoca el desenllaç: possessió de la dona per un dels homes que la
desitgen en Maria Rosa i Terra baixa; possessió de l’home en La
filla del mar.
Terra Baixa, l’obra més popular de Guimerà,
ha estat traduïda a quinze idiomes. També se n’han fet una òpera ( en
alemany) i diverses adaptacions cinematogràfiques, entre les quals destaquen la
del 1907 del català Fructuós Gelabert i la del 1917, amb el títol de Marta of
the Lowlands, de la companyia Famous Players, a Hoollywod.
A partir del 1900 va dur a terme una sèrie de temptatives que al van
acostar al teatre simbolista – L’aranya (1906) i La santa espina
(1907)-, però també va conrear de nou la tragèdia i el drama religiós, amb títols
com Indíbil i Mandoni (1917) i Jesús que torna (1917).
L’any 1904 va ser proposat pel premi Nobel de literatura, que, per raons
polítiques, va ser concedit a José de Echegaray.
tornar inici pàgina anar a índex