1.-
L'ENSENYAMENT A FINALS DEL S XVI I DURANT EL S XVII.
Les paraules mai s'han aprendre separades le les coses.
J.A. COMENIUS. (1592 - 1670)
La primera
dada escrita que deixa constància de la presència d'un
mestre a la vila d'Arbúcies data de 1592 : "Joan Port,
mestre de noys". Aquesta primera referència datada
el 1883, és la que prenem com a partença aquest estudi
sobre el nostre passat històric a nivell d'ensenyament escolar.
Diverses pràctiques habituals en l'ensenyament de l'època:
La primera, el
nomenament dels mestres era una responsabilitat assumida pel Consell
de comú de la Vila.
La segona, el Consell solament assumia una part del cost del mestre,
el que anomena el sou estipulat amb caràcter anyal. L'altra
part dels d'ingressos procedien de les mesades, és a dir, dels
pagaments mensuals que feien els alumnes. El sou del comú devia
servir ?per a cobrir l'ensenyament del nens de famílies pobres,
com passava en d'altres indrets. Però, un municipi com Arbúcies
amb tanta població disseminada, devia tenir poca assistència
de nens de les masies, ja que la distància i les dificultats
de desplaçament devien fer-ho impracticable i a més
quan sabem que aquest fet s'ha donat en anys més recents fins
i tot amb l'ensenyament obligatori.
En tercer lloc, comprovem com l'ensenyament era imparit per un eclesiàstic
o un estudiant, però sempre vinculat amb l'Església.
Així mateix constatem que les actes eren escrites en Català,
amb alguns aspectes llatinitzats, com per exemple les dates. Això
i l'ús del llatí en les celebracions religioses fa suposar
que es devien usar les dues llengues en l'ensenyament.
Els mestres ensenyaven a llegir, a escriure i a comptar, que són
les matèries instrumentals. També ensenyaven la doctrina
i moral cristiana predominant a l'època i tot el model de vida
que això comportava en aquells temps. Desconeixem si tractaven
temes d'història natural i els fets històrics.
Finalment, veiem que l'ensenyament va adreçat només
al minyons, als nois, quedant-ne totalment al marge les nenes.
2.-
SOCIETAT I ENSENYAMENT DURANT EL SEGLE XVIII.
Tot
es perfecte quan surt de les mans de Déu: Autor de la Naturaleza;
però pateix una degenració en contacte amb les mans
de l'ésser humà..., es perfeccionen les plantes pel
cultiu i els homes per efecte de l'educació.
JEAN JACQUES ROUSSEAU (1712- 1778)
Després de la desfeta de 1714 començà una lenta
i progressiva imposició del Castellà en tots el àmbits,
i evidentment començant per l'ensenyament. La legislació
referent a educació, com la resta de la política del
país, estava orientada cap a una visió absolutista i
centralista.
La manca de documentació referent a l'escola fa difícil
saber en quina llengua s'ensenyava a Arbúcies i fins a quin
punt es complien les lleis dictades des de Madrid. Els pocs documents
que s'han conservat d'àmbit civil i religiós datats
a Arbúcies, apunten a pensar que la implantació del
Castellà devia trobar molta resistència. A les esglésies
se seguia emprat el Català al costat del Llatí i tenint
en compte que sovint els mestres tenien estudis eclesiàstics,
es de pensar que habitualment s'utilitzava el Català. L'any
1749 s'havia publicat una obra emblemàtica en el camp de l'ensenyament
a les comarques de Girona, es tracta del volum primer de les Instruccions
per a l'ensenyança de minyons de Mn Baldiri Reixac on va publicar
que "entre totes les llengües, la que ab més perfecció
deuen saber els minyons és la llengua de sa pàtria ,
i afegia també - i per aquest ordre - que convenia saber el
Llatí i el Castellà, donant orientacions de com ensenyar-les.
Reixac, en el seus llibres, a més de defensar l'ensenyament
en català, també va donar importància a l'educació
del món rural i a l'educació de les noies, fet inhabitual
en la societat que va viure. No hem trobat cap exemplar que fos emprat
a Arbúcies, però és molt probable que fos conegut
per alguns dels mestres ja que se'n varen fer set edicions i comptava
amb l'aprovació del Bisbat de Girona. Sí trobem en canvi
en el fons documental del Museu Etnològic del Montseny una
obra editada en català durant el segle XVIII: "Compendi
breu de les quatre reglas generals de l'Arismetica practica"
l'autor de la qual fou un gironí, el prevere Francesc Ifern
, mestre de l'Estudi Major de Girona.
Respecte a l'ús del català en l'àmbit civil tenim
alguns documents entre el qual citaré una procura escrita en
paper oficial i amb segell reial datada l'any 1789 del que fou mestre
a Arbúcies, el Sr. Vicenç Trull i signada pel notari
Milans. Encara que no sigui un document escolar, ens informa que el
mestre utilitzava el Català en tractar assumptes privats.
L'interès per augmentar el control sobre els mestres i centralitzar
l'ensenyament queda palès en una Real Provisió de 1771
de Carles III on es recullen i es generalitzen costums anteriors i
s'atorguen privilegis reials pels que haguessin obtingut el títol
de mestre.
Més en sabem de Vicens Trull, que segons dades de l'Arxiu Diocesà,
era de Figueres i estava casat. Va ser autoritzat per exercir de mestre
a Arbúcies l'any 1782 i va acabar el 1801. Per tant el seu
període de docència Arbucienc va ser relativament llarg,
19 anys.
La societat arbucienca del temps del mestratge de Trull devia d'estar
marcada per la situació política i econòmica
d'aquells anys. Des de 1788 regnà Carles IV d'Espanya. A la
veïna França es produí la Revolució de 1789.
Les conseqüències es deixaren sentir aviat a Catalunya,
per una banda amb la difusió de les noves idees, per l'altra
amb les intencions expansionistes dels nous governs francesos. Durant
els anys 1793 a 1795 es produeix l'anomenada Guerra Gran contra França
que torna a tenir com escenari les terres catalanes, i evidentment
afectant especialment les gironines.
Arribats a les darreries del S XVIII veiem que els intents de castellanització
de l'escola no semblaven haver prosperat gaire. Hem d'entendre que
el castellà era una matèria obligatòria, però
que els ensenyants no oblidaven el català, ans el contrari,
partien del català. Segurament la inspecció, si és
que n'hi havia, no era tan forta com en les zones urbanes. De fet,
si el control seguia en mans de l'església, més aviat
afermar que se seguia la mateixa línia. El que és clar
és que s'estava gestant un canvi important: la fi de l'Antic
Règim amb totes les conseqüències que comportarà
a nivell d'ensenyament. Els postulats de la Il·lustració
s'estaven difonent arreu d'Europa.
Respecte l'alumnat, només constatar un augment considerable
de població que no es tradueix en un augment proporcional al
número de mestres. Hem de comptar amb una escolarització
baixa pels residents en masies només fàcilment a l'abast
dels habitats de l'entorn del nucli urbà.
3.-L'
ORGANITZACIÓ ESTATAL DEL SISTEMA EDUCATIU. PRIMERA MEITAT DEL
SEGLE XIX.
Tota facultat es desenvolupa pel senzill mitjà del seu ús;
la vida és qui desenvolupa. El cor es desenvolupa estimant;
l'esperit, pensant; les mans treballant.
J.E PESTALOZZI (1746-1827)
L'ESCOLA A PRINCIPIS DEL SEGLE.
L'Escola encara no disposava d'un edifici propi, com tampoc no el
tenia l'Ajuntament. Segons documents de l'any 1808 ambdues institucions
havien de compartir una sala en els baixos d'una casa del carrer St
Jaume, nº 13, avui anomenada Can Taberna . Ja hem vist que al
final del segle passat molts mestres ja no eren capellans i en això
veiem una relació amb el fet que no s'utilitzessin locals parroquials.
VICENÇ ROURE I ARMADÀ
Havia nascut el 17 de
gener de 1833 a Besalú. Vingué a Arbúcies amb
23 anys i va ser nomenat la vigília de Nadal de 1856 la qual
cosa li suposà obtenir la plaça de mestre en propietat.
Seguint el procediment regulat per la llei, va ser escollit d'entre
una terna de professors aspirants gràcies als mèrits
que havia demostrat després d'haver ensenyat a l'escola de
la vila una temporada com a interí. Segons el que s'acostumava,
va prendre possessió del seu destí de professor en el
marc d'un acte solemne, en presència de les autoritats locals
i dels seus deixebles. El seu sou era de 5000 rals anuals, incloent
en aquesta quantitat els ingressos de les mensualitats dels alumnes
de famílies que podien pagar-ho. Es dedueix que la diferència
havia d'anar a càrrec de l'Ajuntament en concepte de retribució
per a ensenyar els alumnes pobres, els quals no havien de pagar res.
En el Padró parroquial datat el 8 de gener de 1867 consta que
el professor Vicenç Roure tenia el seu domicili al carrer de
la Rectoria Vella o Carrer Estret nº 1, que estava casat i que
tenia una filla de 5 anys d'edat. Onze anys va dedicar-se a l'ensenyament
a Arbúcies. Poc temps després va anar a viure i exercir
a Palafrugell, lloc d'on era la seva muller.
Els historiadors palafrugellencs diuen d'ell que "Va lluitar
per al millorament general de l'escola pública, i per unes
millors condicions laborals del professorat" "Li preocupava
especialment el tema del magisteri públic en zones rurals,
i les precàries condicions que havien de suportar els seus
companys de professió. Va escriure articles a la revista d'educació
El defensor del Magisterio i en diaris de l'època. Va jubilar-se
a l'edat de 74 anys i va morir l'1 d'octubre de 1922.
De l'empenta i compromís que aquest devia tenir durant la seva
estada arbucienca ens queda una referència: "En lo temps
del Mestre Vicens Roure se edificá de nova planta lo Estudi
dels Noys en lo carrer del Estenedor á lo que cooperá
mol eficasment lo dit Mestre ab sas gestions y adelanto pecuniari"
Dos aspectes cal aprofundir durant el temps de mestratge de Vicenç
Roure a Arbúcies: A nivell general, la implantació de
la Llei Moyano; i nivell local: la construcció de les noves
escoles públiques.
PRIMERA MESTRA DE L'ESCOLA PÚBLICA DE NENES.
La primera referència
en una acta municipal sobre una mestra i una escola de nenes la tenim
datada l'any 1860 on s'aprova destinar un pressupost de 2934 rals
com a "dotación de la Maestra" que correspon a poc
més de les dues terceres parts dels 3700 rals destinats als
mestres, segons indicava la llei que hem esmentat anteriorment. La
mateixa acta consigna 1457 rals i 11 cèntims per a despeses
de les escoles (en plural, sense diferenciar). Es dedueix l'existència
d'una escola de nenes en una altra acta de l'any 1863 que es fa després
d'una visita de l'inspector. Ja no trobem cap acta més que
en faci referència fins l'any 1869. En ella s'esmenta a Doña
Josefa Berenguer, una germana Carmelita de la Caritat, com a mestra
titular de l'escola pública de nenes i que, per tant, havia
obtingut la plaça per mitjà d'oposicions. Posteriorment
confirmarem aquest fet i que l'escola de nenes estava situada en l'edifici
de l'Hospital i era portada per les monges Vedrunes. No hem pogut
documentar si aquesta situació ja es va començar a donar
quan la mare Joaquima de Vedruna va fundar la comunitat d'Arbúcies
l'any 1845. El que sí podem afirmar és que abans d'aquesta
data no hi havia cap institució escolar per a les nenes.
LES NOVES ESCOLES PÚBLIQUES PER A NENS.
A partir de l'any 1860
es comença a parlar de les mancances d'espai i de la necessitat
d'un nou edifici escolar destinat als nens. En una acta de la "Junta
Local de Primera Enseñanza" reunida amb motiu d'una visita
de l'inspector hi consta que aquest va exposar que el local destinat
en aquell temps com a escola pública de nens era de dimensions
insuficients per l'alumnat que havia
El terreny que havia d'ocupar l'escola no va suposar cap despesa ja
que va ser una donació o cessió de la Sra M.Dolors Pasqual,
Vda de Roquer, que segons consta "...ha ofrecido otorgar a esta
población al objeto de construir una escuela de niños
y habitación para el maestro". El terreny tenia una superfície
de 18.800 pams quadrats i estava, situat als afores del poble, "en
un paraje sano, de buenas luces y
apartado de concurrencia y distracciones".
4.- EL DARRER TERÇ
DEL SEGLE XIX.
L'escola ha de recollir
la vida, reproduïr-la i comprendre-la. En cas contrari haurà
perdut la seva oportunitat, que és funció, de col.laborar
en la formació d'un home nou. Crec que l'educació és
el mètode fonamental del progrés i la reforma social.
JOHN DEWEY (1859-1952).
Enric
Pérez i Soriano.
El mestre Enric Pérez i Soriano va exercir de manera continuada
durant molts anys. Era natural de Girona i residia al carrer Magnes
amb la seva família. Va ocupar la plaça d'Arbúcies
l'any 1869, com a "Professor titular de Instrucción Primaria
de la escuela pública de niños". D'ell en tenim
força referències ja que, durant el darrer terç
de segle es va incrementar el nombre d'actes municipals que fan referència
a l'escola i als mestres - especialment les de la Junta Local d'Instrucció
Pública -i això fa possible que poder-nos fer una idea
de la realitat de l'ensenyament en aquell temps, i concretar-ho en
unes persones. Va arribar amb 26 anys i no deixaria d'exercir la seva
professió a l'escola fins a la seva mort l'any 1894, quan en
tenia 51.
L'escola disposava també
d'un ajudant, l'arbucienc Adjutori Bodoy i Rosés que va ocupar
la plaça de 1869 fins el 1895. Ell s'encarregava dels parvuls.
La
Germana Josepa Berenguer.
Coincidint en el temps,
la mestra era Dª Josepa Berenguer i Fugunell, que en el padró
de 1867 consta com a resident en el carrer Hospital número
11. Ja hem esmentat abans que era una Germana Carmelita, i segons
consta va ser superiora de la comunitat arbucienca. Des de l'any 1869
fins el 1894 que es jubila, les actes municipals l'esmenten com a
mestra titular de l'escola pública de nenes. No hi ha documentació
municipal anterior que pugui informar-nos de l'any que va ser nomenada
per aquest càrrec. Va ocupar la plaça durant molt temps
només amb una interrupció d'uns tres o quatre anys
5.-EL
CANVI DE SEGLE I ELS INICIS DE SXX (1894-1914 ).
Una ació pedagògica amb nens petits no serà eficaç
si no els ajuda a vançar pel camí de la independència,
entesa en el sentit d'iniciar-los a aquelles primeres formes d'activitat
que els permeten de bastar-se a si mateixos.
MARIA MONTESSORI (1870-1952)
L'any 1898 consten tres escoles a Arbúcies: la pública
de nenes, la pública de nens i la privada de les germanes Carmelites.
L'any 1903 n'hi consta una de més, que imparteix ensenyament
no oficial, el centre compta amb una matrícula de 30 alumnes.
S'esmenta com a responsable de la mateixa el Sr Josep Graells(1904)
i el Sr Pere Borrell (1905). L'any 1910 trobem una referència
als professors del Col.legi Sant Lluis que era una escola parroquial
per a nens. Per aquesta època comença a sortir el nom
del mestre Emilio Llorella (el senyor "Emiliu") .
ESCOLA D'ADULTS
La primera referència a una escola d'adults la trobem l'any
1898 quan l'inspector durant una visita diu que s'instal.li una escola
d'adults durant l'època d'hivern - època que els treballs
del camp i del bosc demanen poca activitat - donant una petita gratificació
al mestre que se n'encarregui.
6.-
PERÍODE 1914-1930: DE LA MANCOMUNITAT AL FINAL DEL DIRECTORI
MILITAR.
L'educació funcional és aquella que es fonamenta sobre
les necessitats; necessitat de saber, necessitat de buscar, necessitat
de mirar, necessitat de treballar.
E. CLAPARÈDE (1873-1940).
LES NOVES ESCOLES I EL DR VALENTÍ CARULLA
i MARGENAT.
Una persona que durant aquesta època influí de manera
notable en l'ensenyament públic arbucienc va ser, sens dubte,
el Dr Carulla. La seva acció es va notar no tan sols en l'aspecte
d'equipaments sinó també en l'esperit que va transmetre
als seus contemporanis. La seva vinculació a les escoles públiques
de la Vila prové dels anys que ocupà el càrrec
de Rector de la Universitat de Barcelona: des de l'any 1913 fins l'any
1923 quan va morir. Arbúcies formava part de la seva demarcació
universitària i, com altres indrets de Catalunya i les Illes,
va sortir-se beneficiada de l'interés que mostrà per
la qualitat dels edificis escolars i per l'educació primària
en general. A més, sovint devia passar per Arbúcies
ja que tenia una casa d'estiueig a Viladrau.
Gràcies a la seva promoció, l'any 1916 es van estrenar
unes noves escoles públiques, Escoles Nacionals, tal i com
les anomenava tothom. Les noves escoles van suposar una notable millora
en les instal.lacions dedicades a l'ensenyament públic d'aquell
temps.
L'antiga escola dels nens ubicada al carrer de l'Estenedor, s'havia
fet vella i petita pel creixement d'alumnat i les nenes encara havien
d'estar escolaritzades en el pis de lloguer.
La primera referència al Dr Carulla en el llibre d'actes de
l'Ajuntament data del setembre de 1914 on es deixa constància
d'una visita.
"... Seguidamente
el 1r teniente de alcalde D. Joaquin Canals Buxalleu dió cuenta
al Ayuntamiento de la visita verificada el dia primero del actual
a las Escuelas Nacionales de esta villa, por los Sres Rector de la
Universidad de Barcelona e Inspector provincial de primera enseñanza
de esta provincia acompañados por la Junta Local de este Municipio;
y resultando de la misma, hallar deficiente el local que actualmente
ocupa la Escuela pública de niñas, el meritado Sr Rector
expuso la necesidad de que esta fuese trasladada a los bajos del edificio
en que está instalada la Escuela nacional de niños;
así como la conveniencia de que cuanto antes se procediese
al arreglo de los retretes de esta Escuela y se prolongase hasta el
techo el tabique que divide la sala principal de clases...".
Es aleshores que els regidors acorden posar en mans d'un arquitecte
l'arranjament de les escoles velles. Això va ser l'inici d'un
seguit de gestions per adequar l'escola, però van acabar veient
que era millor fer un edifici nou. En una acta de l'Ajuntament del
mes de desembre del mateix any ja es diu:
"...el informe del
Sr Arquitecto emitido en consequencia de la visita girada a las escuelas
de niños de ésta villa, e interesa se manifieste si
este Ayuntamiento se decide a practicar las obras que hay que realizar
en el edificio citado al objeto de habilitar los bajos para escuela
de niñas, ó si se prefiere llevar esta escuela a otro
deificio; y esta Corporacion acuerda comunicarle (a l'inspector):
que actualmente se está procediendo al arreglo de las deficiencias
que hace observar en su informe el Sr Arquitecto mencionado, existen
en dicho local (l'escola de nens), y por lo que hace referencia a
la escuela de niñas, se estan haciendo las gestiones necesarias
para ver en que forma podrá este municipio construir un edificio
donde poder instalar esa escuela."
El juliol de 1915 l'Ajuntament acordà anar a Barcelona a veure
el president de la Mancomunitat de Catalunya, Sr Part de la Riba,
per a veure si Arbúcies reunia les condicions per prendre part
en un concurs per a la construcció d'edifics escolars. Els
recursos de la Mancomunitat eren limitats i per les decisions posteriors
es dedueixque aquesta no va ser la via que va portar a les noves escoles.
En concret es comença a parlar d'una recaptació de 50000
ptes que hauran de destinar-se a la construcció d'una escola
per a nens i nenes. Les gestions anaven ràpides ja que el 31
d'agost de 1915 es feia un pas més:
" Acto seguido se
acordó nombrar una Comisión compuesta de los Concejales
Sr Pol, Serra y Pascual para que vayan a inspeccionar el terreno que
D. Pablo Garrofa posee en el sitio denominado `Pla de la Capella'
y dictaminar si reúne condiciones para establecer en el mismo
los locales que se trata de construir para viviendas de los Maestros
nacionales de esta villa; a la vez que procure indagar, en caso afirmativo,
el importe de dichos terrenos."
"... fueron (es refereix
als membres de la comissió) del parecer que, dichos terrenos,
reunen las condiciones necesarias para el uso a que quieren destinarse,
y cuyo importe , que en un principio pretendia dicho propietario de
los mencionados terrenos que fuera de 18500 ptas, fue fijado en 12500
ptas, gracias a las reiteradas instancias y esfuerzos que, tanto el
Dr Carulla como los individuos de la citada Comisión, practicaron
cerca del referido propietario. El Ayuntamiento, en vista de lo expuesto,
acuerda dejar pendiente este asunto hasta la sesión próxima
en que, oídos de nuevo los Sres Dr Carulla y Arquitecto D.
Luis Planas, procederá más elementos de juicio para
su resolución."
La decisió de comprar el terreny es va prendre cinc dies deprés,
amb l'informe favorable del Dr Carulla (com a metge i rector) i de
l'Arquitecte:
"... acuerda por
unanimidad (referint-se a l'Ajuntament), adquirir por la aludida cantidad
de doce mil quinientas pesetas los mencionados terrenos que se describen
en la forma siguiente: una pieza de terreno cultiva y de regadio situada
en el término de la presente villa, detrás de la Capilla
de la Piedad, de cabida aproximada cincuenta y nueve áreas
..."
Per tant, la superfície comprada era un terreny més
o menys rectangular orientat paral.lelament al carrer. El 29 de març
de 1916 es feia el contracte d'adjudicació de les obres de
l'edifici per un valor de 34.999 ptes signant-lo l'Alcalde Claudi
Pons Rius, el Regidor Josep Pol i Pujató, com a membre de la
Junta Municipal d'Instrucció Pública, el Secretari Josep
Graells i la contractista Paula Tresserras.
Per cobrir les despeses
l'Ajuntament havia aprovat,tres dies abans, les bases per a l'emissió
d'un préstec pel sistema d'obligacions per subscripció
per un valor de 44,500 ptes, repartit en 178 títols a 250 ptes
cada un amortizables en 10 anys. Aquest era un dels sistemes que el
Dr Carulla impulsava per a fer possible la financiació d'escoles
públiques. Havia arribat a manifestar que els rics estaven
obligats a buidar les seves butxaques per contribuïr a l'edificació
d'escoles noves ja que creia que la pacificació social neixia
en l'escola nacional, per a tothom, per a rics i pobres.
La construcció
de l'edifici fou molt ràpida ja que a mitjans de setembre els
membres de l'Ajuntament es reuneixen i organitzen la inauguració:
"... se acordó
asistir en corporación a la inauguración de las Escuelas
nacionales de esta localidad que tendrá lugar el dia 24 del
actual, a las 11 de la mañana e invitar a tal acto a las primera
autoridades civil i eclesiástica de la provincia, Sres Diputados
por este distrito y autoridades y asociaciones locales, como también
la prensa diaria de Barcelona."
L'Escola es va inaugurar el dia 24 de setembre de 1916 coincidint
amb la celebració de l'aplec de la Capella. Va ser un esdeveniment
molt important que va concentrar a la població d'Arbúcies
i a molts visitants en torn a les escoles.
L'endemà, el diari La Vanguardia va dedicar dues columnes senceres
a la notícia. El periodista ens explica que varen assistir-hi
personalitats de Barcelona i Girona: El Dr Carulla, un inspector de
Barcelona, el bisbe de Girona, el Sr Ibarz inspector d'ensenyament
primari de Girona, el Sr Cassià Costal aleshores director de
l'escola Normal de formació de mestres, l'arquitecte Lluís
Planas redactor del projecte. També fa esment dels mestres
- D. Carme Creus, el Sr Bosom, i el Sr Santaló - i del consistori
en ple: Claudi Pons, Francesc Homs, Joaquim Canals, Josep Pol, Manuel
Garriga, Martí Pla, Manuel Juny, Juan Ferré, Josep Serra
i el secretari Josep Graells.
La festa va consistir en un acte religiós, i posteriorment
una comitiva amb banda de música, un acte de benedicció
de les escoles i un acte cívic al pati de l'escola amb parlaments
de diverses personalitats. El Diari madrileny ABC publicà la
foto de l'esdeveniment. Finalment, hi va haver un dinar a Can Torres.
Entre els nombrosos parlaments que es varen fer, destaquen algunes
declaracions:
- que les escoles s'havien construit amb l'esforç de la població,
sense cap mena de subvenció per part del ministeri,
- es va elogiar l'acció del Dr Carulla en pro de l'ensenyament
en l'àmbit del seu districte i es va dir que se'l coneixia
com a "apòstol de les escoles"
- el mateix Dr Carulla es va qualificar de gran defensor de l'escola
pública, "defensor acérrimo de la escuela nacional",
com diu el diari literalment
- el periodista que fa la crònica d'unes paraules del Dr Carulla
en forma de consells "la bondad sin la cultura era relativa;
la cultura sin bondad era un extravio de la mente y que la una en
brazos de la otra era el ideal que todos debían perseguir."
Després, l'Ajuntament segueix pensant en el Dr Carulla per
a dotar la nova escola de material i es decideix anar a Barcelona:
"... para interesar del Dr Carulla la obtención de material
pedagógico para las Escuelas Nacionales y darle las grácias
por el conseguido por su mediación...".
En acabar l'any, es decideix dedicar-li un carrer, en concret el passeig
on estan situades les escoles:
"...el Excmo Sr Rector
de la Universidad de Barcelona D. Valentín Carulla, relativos
a la construcción del nuevo edificio escolar recientemente
inaugurado en esta población y haciéndose intérprete
del unánime sentir de sus administrados , a petición
del Sr Canals, por unanimidad acuerda dar el nombre de "Paseo
del Dr Carulla" al comprendido entre el puente denominado de
La Piedad y la Capilla de Ntª Srª de igual nombre."
El Dr Carulla continuà recolzant a les escoles, com queda reflectit
en una carta de l'Inspector en cap de la provincia a l'Alcalde d'Arbúcies:
Mi distinguido amigo:
Me dice el Dr Carulla desde Madrid que ha conseguido 10 mesas para
esas escuelas y que él se encargará de lo que falte.
También me da el encargo de que escriba a V. para que se instruya
inmediatamente el expediente de solicitud de la graduación
de la escuela de niños. Queda muy poco dinero y el Ministro
Sr Andrade ha prometido al Dr Carulla que si se remite pronto el citado
expediente podrá complacer a nuestro Rector. ... Signat Manuel
Ibarz
La intervenció del Dr Carulla no va acabar aquí, ja
que el trobem citat en una acta ordinària del 22 d'agost del
1920, aquesta vegada atribuint-li els mèrits per haver aconseguit
que les escoles fossin graduades i agraïnt-li tot el seu interés
per les esoles públiques locals:
"... se ha dispuesto
(segons un comunicat del Ministro de Instrucción Pública
y Bellas Artes) la graduación con tres Secciones de las dos
Escuelas unitarias de niños de este término municipal.
Y teniendo en cuenta esta Corporación municipal de que el logro
de la mencionada gaduación, obedece pura y exclusivamente a
los incesantes trabajos que a tal fin ha venido practicando el Excmo
Sr Marqués de Carulla , acuerda testimoniarle en nombre propio
y en el de la población cuyos intereses representa , su más
profunda gratitud, y transmitirle , a la vez, un expresivo voto de
gracias , por las repetidas e inequívocas muestras de aprecio
con que distingue a esta localidad, puestas de manifiesto no ya sólo,
en las gestiones realizadas para la consecución de la citada
mejora docente, sinó que también en los múltiples
rasgos de generosidad que lleva efectuados a favor de las Escuelas
Nacionales, regalando para las mismas la mayor parte del material
con que hoy cuentan,..."
El Dr Carulla va morir el 21 d'octubre de 1923 sense haver volgut
deixar la seva intensa activitat fins el darrer moment, malgrat les
recomanacions d'altres metges.
Queda palès que l'Ajuntament es va abocar en el projecte de
les escoles noves i va anar fent millores en el seu entorn i recolzant
gestions per aconseguir la graduació de les escoles. Segons
consta a les actes municipals, es van adequar les baranes del pont
dels Tres Camins i es va limitar el pati de les escoles. Més
tard s'amplia la zona de pati traslladant el cementiri que hi havia
al costat de la Capella i es construeix una paret per a nivellar i
sostenir les terres eixamplant el passeig del Dr Carulla i el carrer
del Molí.
L'any 1927 es construeixen les escales per accedir al pati.
L'inspector, J. Montserrat, en una reunió de la Junta Local
de l'any 1923 lloa la tasca de l'Ajuntament:
" ...que esta Corporación
continue perfeccionando la obra comenzada para el bién de la
enseñanza de la población que comienza a sentir los
buenos efectos de la Graduación de la Escuela de niños"
En la mateixa reunió i en d'altres posteriors també
proposa graduar l'escola de nenes en tres seccions, acollint-se a
subvencions de l'estat. L'any 1929 la situació de l'escola
de nenes no havia millorat gens ja que podem llegir les paraules de
l'inspector:
"Respecto a la escuela
nacional de niñas es indispensable la creación de una
auxiliaria municipal con que atender en esta escuela ... y con la
cual se podria formar una escuela graduada de hecho."
I per tant finalment el
mateix ajuntament serà el que contractarà una mestra
ajudant, però només una, continuant així la discriminació
respecte les condicions d'escolarització dels nens.
Mentrestant a l'edifici de les escoles velles del carrer de l'estenedor
s'hi feien classes o conferències per adults, cursos de costura
i brodat, exposicions... conservant-lo així per a desenvolupar
serveis culturals.
ELS MESTRES DE L'ESCOLA PÚBLICA DE NENS.
Els mestres varen viure directament l'impuls renovador de l'escola
elemental recolzat per la Mancomunitat i per l'Ajuntament de Barcelona.
Arbúcies esdevenia una població més oberta, amb
el millorament dels mitjans de comunicació, com a centre de
vacances i amb cert desenvolupament industrial. També s'incrementà
el nombre de mestres, paral·lelament a un augment de l'alumnat
i a una millora de les condicions pedagògiques.
En PAU BOSOM i Vidal.
Nascut el 1891, era natural de Puigcerdà i el seu títol
era el de Mestre Superior. La vinguda del Mestre Bosom a l'escola
d'Arbúcies, l'any 1914, suposà un període d'estabilitat
davant la incertesa dels continuats canvis dels darrers anys. Llavors,
el nomenament ja venia donat i el primer que havia de fer el mestre
en arribar a una població era presentar-se a l'Ajuntament amb
el document que l'acreditava com a propietari de la plaça,
que havia aconseguit per oposicions lliures:
"...informó
se habia presentado D Pablo Busom Vidal con el título de Maestro
en Propiedad de la Escuela Nacional de Niños de esta villa
expedido a su favor, por lo que debia ponérsele en posesión
de su destino...".
Exercí el seu mestratge a la Vila durant dinou anys. En aquest
temps, va contreure matrimoni amb l'arbucienca Maria Riera. L'escola
de nens va graduar-se a començament dels anys vint i ell va
assumir les tasques de direcció. També va fer classes
d'adults durant una temporada.
Va participar activament en la Junta Local d'Ensenyament Primari.
En una carta del cinc d'octubre de 1921 s'adreça a l'alcalde
constitucional:
" ... en contestación
a su oficio de hoy, tengo el honor de comunicarle que previa la oportuna
elección, el Profesorado de estas escuelas nacionales ha tenido
a bien indicar al que suscribe para el cargo de vocal-maestro de la
Junta local de Primera ensenñanza de esta villa. P. Bosom Vidal".
L'any 1933 va traslladar-se a Barcelona perquè va ser nomenat
per ensenyar a Barcelona, en concret l'Escola Annexa de la Normal
de la Generalitat. Havia participat en el concurs de mèrits
convocat pel Patronat Escolar de Barcelona per a la provisió
de places de 50 mestres per als seus grups escolars. Per tant, acabà
el seu període de docència a Arbúcies el 15 de
juny de 1933. Va haver d'exiliar-se a causa de la guerra. Després
d'uns anys a França va retornar a Catalunya, però no
pogué ocupar cap plaça les escoles on havia treballat
abans i, després d'un breu temps a Pineda, hagué d'anar
a l'escola de Camós, d'on ja no es mogué fins que el
moment de la seva jubilació, l'any 1960. Després, ell
i la seva muller retornaren a Arbúcies on passaren els darrers
anys de la seva vida. Pau Bosom morí a Arbúcies l'any
1970.
Encara en vida va rebre un homenatge d'un grup d'ex-alumnes que li
varen dedicar un diploma mural amb les seves signatures. En el record
dels arbuciencs quedà el seu nom com un bon pedagog i un bon
mestre: "- En Bosom era mestre, el millor que hi havia".
En
MIQUEL SANTALÓ i Parvorell.
Definit com a polític i pedagog per la Gran Enciclopèdia
Catalana, Santaló ha estat el mestre amb més remom que
ha exercit a Arbúcies, encara que ho va fer durant poc temps
i d'una manera discontínua. Membre d'una família de
mestres, va néixer a Vilaür (Alt Empordà) l'any
1887. Després d'ensenyar uns anys a Girona amb títol
de grau superior, va prendre possessió de la plaça d'ajudant
de l'escola d'Arbúcies el 8 d'agost de 1915, el mateix any
que va ser admés a l'Escola Superior del Magisteri, de Madrid.
Quan ell estava absent el seu lloc era ocupat per un suplent, primer
Josep Serres Sais i després per Agustí Prat Casademont.
Santaló va cessar el 24 de juny de 1918 i va ser substituït
per Joan Rodà Cabananch.
En deixar la seva plaça d'Arbúcies, va iniciar la seva
etapa com a professor de Geografia a l'Escola Normal de formació
de mestres de Girona. Va participar en revistes, destacant El Magisterio
Gerundense". Va participar en converses pedagògiques i
va donar conferències, una d'elles el 1916 a la Normal de Girona
com a mestre d'Arbúcies titulada "Lo que puede hacer el
magisterio por la cultura". Va publicar diversos tractats de
Geografia entre 1923 i 1934. Va impartir un curs a l'escola d'estiu
1922. L'any 1932 va ser nomenat director de l'Escola de Mestres i
Mestresses de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona, de la qual
n'era professor des de que es va organitzar el 1931.
De manera simultània, va portar una intensa activitat política
i va ser elegit primer alcalde del període republicà
a Girona i posteriorment diputat a corts per la circumscripció
de Girona. Va fer de portaveu de la minoria d'ERC, ministre de comunicacions,
conseller de la Generalitat, i va ocupar d'altres càrrecs de
manera poc estable, seguint el ritme de la situació política
que li va tocar viure. Finalment es va haver d'exilar i va ser donat
de baixa com a professor de l'Escola Normal (1939).
Tot i la seva breu estada a Arbúcies devia mantenir el contacte
amb els seus mestres, especialment amb Pau Bosom, al qual recolzà
com a Professor de la Normal de Girona en el concurs per a la provisió
de places del Patronat de Barcelona que ja hem esmentat abans. Com
a diputat participava en les gestions per a la creació d'escoles
a les comarques gironines.
ANTONI CANALS i Socias.
Va iniciar la seva tasca docent a Arbúcies el desembre de 1920,
any que es va graduar l'escola de nens. També el trobem citat
a partir de l'any 1924 en documents municipals. Deixà l'escola
arbucienca el 30 de setembre de l'any 1934. En una tertulia un ex-alumne
seu recorda com ensenyava els nens a fer castells:
"- Els castells,... Això el Sr Canals, ens n'havia ensenyat.
Ja feiem el Castell de tres. Això ens ho va ensenyar el Sr
Canals, quan jo anava a col.legi, que era l'any 29-30. En Canals se'n
va anar a Sabadell, de Tarragona era, estava a la banda de Reus."
En REMIGIO GARCIA i González.
Mestre de Primera Ensenyança, era natural d'Oix, nascut l'any
1988. El 18 de gener de l'any 1921 va ser nomenat com a propietari
a l'Escola Pública de nens d'Arbúcies , coincidint amb
l'època que va esdevenir graduada. També va fer classes
d'adults. Va contreure matrimoni amb una filla de Ca l'Ayats. Com
Bosom, va participar el el Concurs del Patronat Escolar de Barcelona,
però no obtingué plaça. Entre d'altres mèrits
havia fet constar un premi otorgat per la Diputació de Lleida
en uns jocs florals de l'any 1919, havia assistit a les escoles d'estiu
els anys 1921 i 1922 i poseïa dos certificats de l'Associació
Protectora de l'Ensenyança Catalana. En la revista El Magisterio
Gerundense hi ha una breu col.laboració seva com a Delegat
provincial de la "Unión de Jóvenes Maestros Nacionales",
una branca del sindicat dels mestres que lluitava per unes millores
laborals.
El Sr Garcia és recordat entre els arbuciencs de més
edat per la seva tasca de mestre i per la seva acció política
com un dels fundadors i animadors del Casal Republicà de la
vila en temps de la República.
Va exercir a Arbúcies fins el final de la Guerra quan va haver
de fugir , ja que s'havia compromés activament i havia format
part del consistori municipal en temps de la guerra, Va ser expulsat
del magisteri per les autoritats franquistes (1939), durant els anys
due va ser aplicada la "depuració".
Els noms de Busom, Garcia i Canals configuren un període de
treball conjunt de més de dotze anys, remembrat per les persones
que varen viure l'infantesa d'aquell temps. Del bon funcionament de
l'escola en queda el testimoni que va deixar l'inspector, Sr J. Montserrat
Torrent, sol.licitant un premi per als tres mestres que hi ensenyaven
durant una visita que va fer el novembre de l'any 1929.
LES MESTRES DE L'ESCOLA PÚBLICA DE NENES.
Na CARME CREUS i Pla.
Va exercir a Arbúcies del 12 de gener de 1912 al 28 de febrer
de 1917. D'ella en trobem referències al llibre d'actes de
la Junta Local d'Instrucció Pública quan presentava
els pressupostos de despeses per als funcionament de l'escola.
N' ENRIQUETA ANJAUMÀ i Boldú.
"Doña" Enriqueta va prendre possessió de la
plaça de l'Escola Pública de nenes com a propietària
el primer de setembre de 1917 i l'exercí fins el 30 de juny
de 1928, any que marxà a Molins de Rei.
Va ser la mestra que va organitzar l'ensenyament de les nenes a les
escoles noves, ocupant l'ala més propera a la Capella. L'assistència
oscil·lava entre les 70 i les 100 nenes segons els cursos i
donat l'elevat nombre i les diverses edats comptava amb una ajudant
a càrrec d'ella mateixa.
Una exalumna seva la recorda com a molt bona dona i molt bona mestra
i explica que l'ajudant es deia Pepeta i que no era mestra, però
que feia llegir les petites i era la que posava ordre quan la mestra
estava ocupada ensenyant o preguntant la lliçó en algun
grup.
També recorda com a la seva aula varen fer pràctiques
de mestra Mª Carmen Masferrer i Montserrat Martí. Va ser
ella qui les va orientar i estimular cap a la docència.
"La meva mare contava com Dª Enriqueta feia classes amb
experimentació, per exemple per explicar el dia i la nit o
les estacions ho feia amb un llum i una bola o una pilota...".
Aquest acord va motivar que l'inspector recolzés els mestres
defensant un complement a càrrec de l'Ajuntament. Ja hem llegit
abans que el seu sou estava en funció de la categoria de la
localitat on impartien les classes. Pels mestres d'Arbúcies
anar a un lloc més gran significava una promoció dintre
de la carrera docent. Millorant-los-hi les condicions suposava facilitar
l'estabilitat de la plantilla en bé de l'escola.
L'observació de l'inspector va ser escoltada i en el llibre
d'intervenció de comptes a partir de l'any 1926 hi ha una quantitat
anyal consignada com a subvenció a més de la indemnització
per pagar la casa-habitació, que s'havia de complir per llei.
7.-
L'ENSENYAMENT A ARBÚCIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA.
Cal comptar
amb tot l'element humà que volta l'infant, el que és
la raó d'ésser de l'infant, del mestre i de la mateixa
pedagogia... el respecte a l'infant vol dir en última instància
respecte a l'home: respecte a l'home futur que hi ha en l'infant,
respecte a la col.lectivitat humana de la qual l'infantr forma part
i respecte a les lleis del desenrotllament humà.
ALEXANDRE GALÍ. (1886-1969)
NOU EDIFICI ESCOLAR: LES
ESCOLES DE LA REPÚBLICA.
El dia 16 de juliol de
1933 comença a gestionar-se la construcció d'un nou
edifici escolar. El que fou construit l'any 1916 havia esdevingut
insuficient. Les disposicions del Govern de la República impulsaven
la construcció d'edificis escolars des del "Ministerio
de Instrucción Pública y Bellas Artes" i l'Ajuntament,
presidit aleshores per Josep Pol i Pujató va decidir per unanimitat
començar a posar fil a l'agulla començant per fer un
estudi sobre les necessitats escolars i de les "possibilitats
econòmiques de la Hisenda local". De manera simultània
es feu la sol.licitud per fer dues construccions. La primera: un Grup
Escolar de quatre graus o seccions per a nenes; segurament es pensava
destinar l'escola existent només per a nens. La segona: una
Escola unitària mixta, a Joanet.
LES ESCOLES, LES MESTRES I ELS MESTRES.
L'ensenyament durant el
període que ara estudiem, fou mixte i per tant els mestres
i les mestres compartiren l'alumnat i es repartiren les tasques. En
temps de la República, en l'ús públic i escrit
del català, s'acostumà a parlar de mestresses d'escola.
La mestra titular que va viure l'inici de la República và
ser Na Maria Dolors Pons i l'auxiliar Mª Angels Fàbrega.
Na Mª DOLORS PONS i Esteve
El 15 de març de 1929, "Doña" Mª Dolors,
va ser nomenada mestra propietària de la plaça de l'escola
pública de nenes, plaça que va ocupar fins el 30 de
setembre de 1946, quan va obtenir nova destinació. Pocs mesos
després de la seva incorporació l'inspector informava
dient d'ella " ...cuyas extraordinarias dotes hacen esperar copiosos
y exquisitos frutos de educacion."
Del seu fer diari ens en podem fer una idea gràcies als següents
testimonis:
"Dª Mª Dolors
espavilava les noies, les feia buscar, jugar, cantar, recitar versos
catalans. També feien problemes, en deien de razonamiento i
Geografia"
"Dª Mª Dolors va ser la meva mestra, una santa dona,
soltera, vivia a la plaça de la vila número 7, en el
primer pis. Acabada la guerra va tenir problemes. Era molt religiosa
però va treure la imatge del Crist de la classe quan la república
ho va dir. Acabada la guerra s'ho va passar molt malament. Al final
se'n va anar, crec que a Barcelona. Pels matins miràvem el
termòmetre i ho escrivíem a la llibreta amb la data,
tot en català. Algun dia a la setmana sí fèiem
castellà... Com que jo no sabia cantar, em feia recitar moltes
poesies, m'agradava molt. Posava els exercicis a la pissarra, els
copiavem a la llibreta i els fèiem. Ella tenia la llibreta
amb els resultats, a vegades l'havia ajudat a corregir. Pel seu sant
li fèiem un regal i ella ens convidava a un refresc. En aquells
temps ho fèiem així. Teníem la mateixa mestra
molts anys i li agafaves afecte."
" Donya Mª Dolors tenia la classe organitzada en tres seccions
segons l'edat i el que estudiaven. Escríviem amb tinta, en
pupitres amb els tinters al mig i anàvem sucant. Apreniem les
regles, geometria, "quebrats", problemes de raonament. Feiem
Història d'Espanya, estudiavem els rius, els mars, les muntanyes,
les províncies. A classe hi havia murals dels cos humà,
del cor, mapes muts. També cosíem, fèiem labors.
Ens ensenyava moral, Història Sagrada, em penso que dijous
el matí, perquè a la tarda era festa. Però ens
deia: Sobre tot ser bons". Fèiem col.leccions de cuques,
però li feia angúnia punxar-les amb una agulla. També
de pedres i fòssils. També ens havia fet dibuixar el
plànol de l'escola. Anàvem a la bassa del molí,
hi tiràvem un roc per veure com es feien les ones... Estudiàvem
el llibre Terra i ànima, a la classe n'hi havia 6 o 7 i ens
l'anàvem passant. Recordo haver fet algunes excursions a Begur,
les ruïnes d'Empúries, St Feliu de Guixols,..."
Va ser mestra directora de l'escola de nenes fins el 1938. Després
va patir la repressió franquista essent inhabilitada per a
càrrecs directius i de confiança, sense especificar
durada de la sanció.
"Quan varen entrar
els nacionals va estar uns mesos sense poder ensenyar (entraren el
febrer i no va poder començar fins el setembre) Era bona mestra,
després de la guerra portava una aula de nens amb ajut de la
Sta Canaleta. La denunciaven a l'Ajuntament però estripaven
la denunucia. Perquè els de l'Ajuntament, encara que eren els
ricatxos, veien que era una bona mestra i que ensenyava bé
els seus fills. Fins que no va poder més i se'n va anar a Barcelona.
Ella també preparava per fer el batxillerat".
A l'any 1961 se li va fer un emotiu homenatge que va aplegar a algunes
companyes i a nombroses ex-alumnes. Morí a Vic el 21 de desembre
de 1977, als 86 anys.
Amb l'arribada de Na Mª Dolors Pons tornà a fer-se evident
la necessitat de dotar l'escola de nenes amb una altra mestra. L'inspector
insistí novament amb el tema, donant tota la responsabilitat
a l'Ajuntament:
"es indispensable
la creación de una auxiliaria municipal con que atender a las
niñas en esta escuela... y con la cual se podria formar una
escuela graduada de echo".
Els mestres. Agustí
Estañol i Arderiu. Josep Bosch i Rohí.
Els mestres que exercien
a Arbúcies a l'inici de la República eren el Sr Pau
Bosom, el Sr Remigio Garcia i el Sr Antoni Canals. Constatem que van
acollir el nou règim favorablement. Hem pogut llegir anteriorment
que el discurs amb motiu de la implantació de la República
a nivell local el va fer el Sr Busom. També sabem que el Sr
Garcia era membre actiu d'Esquerra Republicana i fundador amb el seu
cunyat del Casal Republicà amb el suport del seu sogre Ayats.
Aviat però les escoles veurien canviar dos dels seus mestres,
el Sr Busom i el Sr Canals, que deixaren Arbúcies l'any 33.
Només restà el Sr Garcia, el qual a les eleccions de
1936 fou elegit Conseller de l'Ajuntament pel Partit Socialista Unificat
de Catalunya, éssent membre de la comissió de cultura.
Agustí Estañol Arderiu, va prendre posessió de
la plaça de mestre el 15 de setembre de 1934, va ser representant
dels mestres en el Consell Local, membre actiu del sindicat UGT va
ser empresonat quan tenia 40 anys i expulsat del Magisteri per decisió
directa de la comissió depuradora, consta com a baixa definitiva
del cos per depuració el 23 de juliol de 1942.
Josep Bosch Rohí,
incorporat amb data del 15 de novembre 1934. En el llibre de registre
de mestres consta el seu cessament a 3 febrer 1939, a les observacions
s'esmenta l'article 171, abandó del servei. Havia anat al front
i sembla que va morir a conseqüència de la guerra.
L'ensenyament d'alguns mestres no es limità a l'ensenyament
primari. Hi ha testinomis que asseguren que també feien classes
particulars a alumnes que tenien interés en continuar estudiant,
una vegada acabada l'escolarització obligatòria. Aquesta
pràctica era anomenada "fer conferències"
i és el cas dels Srs Busom i Garcia i de la mestra Dª
Maria Dolors Pons. Per a moltes famílies era l'única
manera d'accedir a uns estudis mitjans per als seus fills.
8.-
L'ESCOLA DURANT LA DICTADURA FRANQUISTA 1939-1975.
Ens encanta
i ens entusiasma el futur que comparta la creació, la aventura
i la vida, i no el passat per més ric que sigui.
L'Escola és un no parar-se. És el camí que s'obre
sobre els horitzons que cal conquerir.
Aneu a l'encontre de la matinada.
CÉLESTIN FREINET (1896-1966).
LA REPRESSIÓ I LA
REORGANITZACIÓ DE LES ESCOLES.
Per poder inculcar la ideologia
del règim, les autoritats franquistes efectuaren una gran repressió
que afectà a gran part dels mestres i que es coneix com a depuració.
Es va proposar la separació
definitiva del servei a tos els que hagessin militat en els partits
del Front Popular o "hayan simpatizado con ellas y orientado
sus enseñanzas o actuación professional en el mismo
sentido..." i es pot considerar causa suficient per a depuració
"la pasividad evidente de quienes pudieron haber cooperado al
triunfo del Movimiento Nacional, no lo hubieran hecho" i també
les accions o omisions "que implicaran una significación
antipatriótica y contraria al Movimiento Nacional". Per
aconseguir superar la depuració i poder seguir ensenyant, els
mestres havien d'aconseguir un aval signat per persones adictes al
règim.
Amb els criteris anteriors
i tots els aspectes que permetien una aplicació subjectiva,
bona part del professorat patí la repressió. Seguidament
exposem els mestres i les mestres arbuciencs sancionats dels quals
en tenim constància i el tipus de sanció imposada: Josep
Bosch, Remigio García i Agustí Estañol, foren
expulsats del magisteri. Motserrat Martí i Mª Dolors Pons
foren inhabilitades per exercir càrrecs directius i de confiança.
La que havia estat mestra de Joanet durant deu anys, Carlota Orti
i Segarra, va ser "baja definitiva por condena" l'any 1939.
Les escoles públiques
d'Arbúcies no només vàren quedar afectades pels
mestres que van haver de marxar sinó també per d'altres
que es varen veure obligats a venir a causa d'un trasllat forçós,
que era una altra manera de sancionar els mestres.
Mentre no arribaven uns nous mestres i s'esperava que les monges reobrissin
el col.legi privat, l'Ajuntament posà al capdavant de les escoles
de nenes a Na Mª Angels Fàbregas i a la de nens el Sr
Emili Llorella amb l'ajut de 9 persones del poble que varen habilitar
com a mestres i que varen fer classes "las cuales ha reanudado
la enseñanza primaria española que se suspendió
en 1931", però aviat el "Ministerio" envià
nous propietaris i interins.
Els primers anys posteriors
al conflicte bèl.lic, durant la dècada dels 40, les
escoles públiques visqueren una etapa molt difícil:
tingueren molts mestres de pas, alguns desplaçats forçosos,
d'altres a punt de jubilar, alguns encara en pràctiques, l'escola
de nenes gairebé sense alumnat, ja que la mestra havia patit
un descrèdit injust i havien reobert l'escola privada. Els
nous plantejaments polítics concedien avantatges a les escoles
religioses fins al punt de que moltes escoles públiques no
es varen obrir fins que les privades eren ben plenes.
Emili
LLORELLA i Fontbernat.
Ja hem parlat d'Emili Llorella en d'altres capítols com a mestre
de l'escola parroquial, feina que desenvolupà, segons les actes
municipals, durant 32 anys. Després, durant la guerra civil,
treballà les escoles públiques un parell d'anys. Durant
la postguerra exercí com a interí entrant en les nòmines
estatals. Amb 68 anys, cessà perquè no tenia oposicions
i aleshores l'Ajuntament el contractà com a auxiliar encarregat
dels nens petits que era la feina que va desenvolupar la major part
de la seva vida. En els llibres de despeses municipal hi ha pagaments
mensuals al seu nom fins l'any 1952. Pel febrer d'aquest any hi ha
consignada una despesa per les flors del seu sepeli, durant uns mesos
la seva vidua va rebre una petita pensió. Dies abans l'Ajuntament
havia decidit "relevarlo de la obligación de asistir a
clases en el Grupo Escolar con percepción de una pensión",
esmentant el fet de que sobrepassava els 40 anys dedicats a la formació
cultural, moral i intelectual de vàries generacions d'arbuciencs.
Llorella, també havia fet d'alcalde encara que només
durant uns mesos dels anys 1923 i 1924.
El català no es podia emprar en l'àmbit escolar si bé
algun mestre ho feia, sempre i quan no en quedés constància
escrita que el pogués comprometre davant les visites d'inspecció.
MESTRES DE LES ESCOLES
PÚBLIQUES DE NENES.
Les escoles de nenes i
el parvulari varen estar regentades durant molts anys per dues mestres
amb arrels ben arbucienques: Na Mª Carme Masferrer i la seva
filla Maria Riumalló. Fins els curs 1967-68 no es dotà
la Vila amb una altra mestra i poder fer dues seccions en aules diferents.
LES
MESTRES Mª CARME MASFERRER I MARIA RIUMALLÓ
Mª Carme Masferrer
i Rovira va néixer a Arbúcies l'any 1906. De petita
va estudiar al col.legi Vedruna, però als 12 anys va començar
a estudiar amb Dª Enriqueta. Ella va ser qui va orientar-la cap
al Magisteri salvant les reticències familiars que en principi
no veien gaire bé que una noia estudiés. Els tres primers
cursos els va fer amb Dª Enriqueta i l'últim a Barcelona
acabant la carrera el juliol de 1925. Aquell mateix any, amb 19 anys,
es va casar amb el músic Francesc Riumalló. El 1929
va aprovar les oposicions i el 1933 va iniciar la seva estada docent
a Torelló. Allà va impartir classes durant la República,
en català. Després de la guerra que haver de sol·licitar
la depuració, que va aconseguir gràcies a diverses persones
que varen signar a favor seu, i va continuar la seva tasca docent.
Va prendre possessió de la seva plaça a Arbúcies
l'1 de setembre de 1948, dos anys després del trasllat de Dª
Mª Dolors Pons, amb la qual havia tingut una bona amistat i moltes
converses de caire pedagògic.
Quan va arribar a l'Escola
Nacional de nenes d'Arbúcies, va trobar un panorama dessolador.
Després de dos anys d'interinatges amb la conseqüent inestabilitat,
la matrícula havia baixat molt. Va començar la seva
etapa docent arbucienca amb només 5 nenes a la classe. Progressivament,
va guanyar prestigi entre les famílies del poble de manera
que l'escola de nenes va recuperar matrícula poc a poc. Quatre
anys després un informe de la Inspectora ja parla de 20 alumnes,
la major part provinents de famílies dels sectors socials més
desfavorits. La Inspectora, Maria A. Rahola, animava i estimulava
a la mestra per a superar les dificultats que havia de superar. Va
deixar escrit:
"...que las 20 niñas
que integran su matrícula no asisten regularmente por diferentes
motivos, entre ellos por suma pobreza de algunas, o por pertenecer
a famílas desgraciadas o por venir al colegio desde casa de
campo lejanas de la población...lo cual hace que en general
la clase acusa una gran dificultat para aprender y para expresarse;
que a pesar de todos estos inconvenientes D Carmen se arma de paciencia
y la Inspección puede apreciar el adelanto manifiesto en las
tareas escolares por parte de las alumnas..."
Un any més tard:
" Ahora tiene una
matricula de 33 las cuales han respondido a sus desvelos. Toda la
clase acusa una mejora intelectual y hasta de presentación.
Las niñas contestan a las preguntas y leen conscientemente."
Els informes d'inspecció
també són un document testimonial del funcionament de
l'escola de nenes i d'allò que institucionalment es pormocionava
i valorava.
"La matrícula
ha aumentado en esta unitaria. Hoy son 54 las niñas matriculadas
de las cuales hay en clase 50. El orden reina en clase y las alumnas
divididas en secciones, llevan su cuaderno diario y estudian sus lecciones
con mucho interés. He visto también las labores: costuras,
encajes de ganchillo, de bolillo y bordado, labores cuidadas y limpitas
que ejecutan con mucha ilusión las niñas. La inspectora
que suscribe se muestra satisfecha de la tarea realizada por Dª
Carmen Masferrer que dia en dia va adquiriendo prestigio en la población
y ha colocado en su lugar la Escuela Nacional."
Ja entrada la dècada
dels seixanta, els informes de la inspectora reflecteixen una situació
ben difererent, i els comentaris d'ànims, es converteixen en
felicitacions:
"La matrícula
ya es excesiva para una sola maestra, ascende a 65 con una asistencia
en el dia de hoy de 57 niñas. Todas trabajan y la Inspección
sale satisfecha del orden, disciplina y organización que se
aprecia en la escuela..."
"La Inspectora que
visita esta escuela vuelve a felicitar a D Carmen Masferrer por la
organización de la misma y sobre todo por la eficiente labor
y el rendimiento que obtiene, a pesar de la crecida matrícula
y asistencia."
Els seus esforços van ser reconeguts quan l'any 1967 es dotà
l'escola de nenes amb una altra mestra. Després, durant la
implantació de la Llei General d'Educació els anys 70
va adaptar-se a cursos de primera etapa.
Va jubilar-se l'any 1976
i se li va fer un homenatge. L'Ajuntament hi va col.laborar otorgant-li
com a reconeixement a la seva tasca un pergamí. Va morir el
setembre de l'any 1990 deixant en el record de la població
el mèrit d'haver aixecat el prestigi de l'escola pública
de nenes després de les penúries i descrèdit
de la postguerra.
Una anècdota recordada
per diversos testimonis és la que fa referència a la
llibreta de la Formación del Espíritu Nacional i que
ens dóna una imatge d'una persona que havia de complir les
lleis, però també era conscient de la realitat del poble.
Abans hem llegit que una de les assignatures implantades pel règim
era la FEN (Formación del Espíritu Nacional) una de
les eines per transmetre la ideologia franquista. Aleshores a la classe
tenia una llibreta on les nenes anàven escrivint allò
que era preceptiu de treballar per ensenyar-la quan venia una visita
d'inspecció o de les falangistes. La llibreta sempre es quedava
a l'escola i les alumnes, mai tenien res a la llibreta escrit sobre
aquell tema ja que sabia que seria desagradós pels pares, molts
dels quals havíen patit l'exili o la repressió. "Tenia
una llibreta per ensenyar a la inspectora. Les nenes teníem
les nostres. Només podíem escriure a la llibreta en
net quan ella ho deia, d´una en una".
La seva filla, la mestra
Maria Riumalló i Masferrer va néixer el 27 de maig de
1927. La major part de infantesa la va passar a Torelló, fent
els seus primers aprenentatges en Català. Estudià ocasionalment
amb Mª Dolors Pons, en temps de guerra, quan restava algunes
temporades a Arbúcies en temps de classe. Va estudiar fins
a quart de Batxillerat amb ajut de la seva mare, examinant-se per
lliure. Més tard va acabar-lo a Vic en un internat. Fa fer
l'examen d'Estat i estudià les assignatures de Magisteri examinant-se
a l'Escola Normal de Mestres de Girona: economia domèstica,
labors, pedagogia, organització escolar, religió, música,
cal·ligrafia. L'any 1950 aprovà les oposicions i ingressà
al cos de mestres. Va donar classes a diverses localitats de Lleida
i va esdevenir parvulista exercint a Roses durant 5 anys, fins que
obtingué la plaça de pàrvuls a Arbúcies
l'1 de setembre de 1958 que ocupà fins la seva jubilació
el setembre de 1990.
Ella mateixa explica com es plantejava el treball del parvulari en
aquells anys, amb les aules carregades de nens:
"... Treballàvem vocabulari, es tractava d'expressar-se
i fer-los parlar, fèiem jocs i cantarelles en català
i en castellà, i cantar cançons, i fer ballets, fer
la sardana, sobretot molt moviment, conèixer els colors, fer
les lletres, alguns aprenien de llegir - més quan hi havia
dues mestres per al parvulari, aprenien els hàbits de posar
i treure's l'abric, cordar i descordar botons, hàbits a l'hora
de berenar, ... Teníem sil.labaris per iniciar en la lectura
- eren es castellà però fets a Barcelona que no hi posaven
paraules estranyes, també fèiem moltes comedietes perquè
la mainada aprengués a saber-se presentar i agafés confiança
amb ells mateixos,... A vegades cantàvem les cançons
en el Centre, sempre ens convidaven per a que fessim un numeret de
mainada. Jo buscava les cançons d'en Llongueras... Com que
tenia tanta mainada hi havia una senyora que m'ajudava a vigilar els
més petits quan jo estava amb els grans. Com que l'altra mestra
era la meva mare i estava encantada que jo ensenyés a cantar,
també vaig fer cantar tota la gent de la unitària".
Veiem que la seva afecció
a la música, heretada del seu pare, va fer que impulsés
moltes activitats en aquest àmbit. L'any 1964 el cor de l'escola
d'Arbúcies, dirigit per ella, ser seleccionat en la categoria
de menors de 14 anys entre les escoles de la província per
la seva participació en el "XVI Concurso Nacional de Coros
y Danzas".
Durant dos períodes
va tenir el càrrec de la direcció de l'Escola Pública:
entre els anys 1969 i 1977 i ,per antiguitat en el centre, de 1980
a 1983. L'any 1974 entrà com a regidora a l'Ajuntament i ocupa
la delegació de Cultura.
A finals de 1990 va rebre un homenatge amb motiu de la seva jubilació
i pels seus quaranta anys dedicats a l'ensenyament, trentra-dos dels
quals foren a Arbúcies.
MESTRES DE LES ESCOLES
PÚBLIQUES DE NENS.
El mestre que restà
més cursos a Arbúcies durant el període que ara
exposem va ser Martí Freixas, impartint classes als alumnes
de la 3ª secció que eren els més grans. A la secció
dels mitjans, la 2ª, Lluis Anglada i Lloveras va donar clases
entre el 1953 i el 1957, substituït després per Joan Riera
i Badosa que va ocupar la plaça durant més de 10 anys.
Més tard, la primera secció, dels petits, va ser ocupada
per diferents mestres Joan Buscató i Ubanell, Galo Mallol i
Bosch i finalment Andrés Olmo Orenes (1964) que restà
a la Vila uns quinze anys.
ESCOLES
S'encarregà a l'arquirecte
municipal Sr Ros la confecció d'un projecte de noves escoles
destinat a ensenyament primari dient que l'actual estava en males
condicions i arreglar-lo costaria tant com un de nou i es feu una
reunió on assitiren membres de l'Ajuntament, el Gobernador
Civil, una representació de "los Cabeza de família",
l' arquitecte i l'aparejador municipal, l'inspector "Jefe de
Enseñanzas Primaria i el secretario: "Se trató
de la construcción en esta localidad de una escuela comarcal...".
El desembre de 1971 es
va prendre l'acord de comprar un terreny per 1000.000 de pessetes
i cedir-los al MEC per ubicar-hi les Escoles d'Ensenyament General
Bàsic,com s'anomenarien durant la vigència d'aquella
reforma als estudis primaris obligatoris.
Gairebé dos anys més tard es va aprovar un pressupost
extraordinari de 1.173.000 pessetes que era l'import que li pertocava
aportar al municipi per a la construcció del Col.legi d'EGB
de 16 unitats, tenint en compte que era el 5% del cost total: 23.460.480
ptes.
La llei donava la responsabilitat
del manteniment i de la neteja als Ajuntaments. Els llibres d'intervenció
recullen les despeses per obres i reparacions, per pagar els materials
i algun mobiliari, per comprar la llenya per la calefacció
o les estufes, per la contractació d'aigua i electricitat,
etc, tant de les escoles de la vila com de les rurals. El setembre
de 1939 s'aprovà la contractació amb les funcions de
conserge i neteja a Francesc Obiols i Pietat Talleda, amb un sou d'una
pesseta al dia. El darrer pagament al Sr Obiols com a conserge del
Grup Escolar Dr Carulla data de l'any 1970, després finalitzà
les seves funcions en ser enderrocat l'edifici.
L'ENSENYAMENT SECUNDARI
A nivell educatiu es feren alguns canvis en la legislació que
afectava l'enenyament secundari. El 26 de febrer de 1953 s'aprova
la "Ley de Ordenación de la Enseñanza Media"
amb la qual l'Estat recuperava part del control que havia cedit a
les institucions eclesiàstiques i regulava el seu funcionament.
La nova llei dividia el batxillerat en dues parts: elemental - de
quatre cursos de durada, entre els 11 i 14 anys- i superior - de dos
cursos, entre els 15 i 16 anys. Després de cada part s'havien
de fer sengles exàmens anomenats de revàlida. A continuació
del batxillerat hi havia un curs pre-universitari. A partir d'aquesta
llei es va anar generalitzant l'ensenyament fins els 14 anys i es
popularitzà el títol de batxiller elemental, el qual
començà a exigir-se en determinades feines.
Arbúcies no va comptar amb una institució que impartís
formalment batxillerat fins a finals de la dècada dels seixanta
quan es fundà un Col.legi Lliure Adoptat (CLA). Algunes famílies
que volien fer estudiar més els fills, i que podien econòmicament,
els portaven a estudiar fora de la vila, generalment en internats,
com ja s'ha comentat en un capítol anterior. Una altra alternativa
era la d'estudiar per lliure i presentar-se als exàmens en
un centre oficial. Aleshores la preparació solia fer la algun
mestre o alguna mestra de la vila fent classes complementàries,
particulars, anomenades conferències. Fins l'any 1946 ho feu
Na Mª Dolors Pons ajudada per Na Teresa Canaleta. Després,
quan Na Mª Dolors va marxar d'Arbúcies, Na Teresa va impartir,
durant alguns anys, classes de primer a quart de Batxillerat en un
pis del Carrer Camprodon. Ho feia en conveni amb l'Academia Trilla
de Barcelona, amb seu al Passeig de Gràcia, on l'alumnat anava
a fer els exàmens.
Pel que fa a la formació
professional, el govern comença a legislar-ne algun aspecte
partir de 1955 tot i que sense integrar-la plenament en el sistema
educatiu, la qual cosa no es farà fins la LGE de 1970. L'inspector
va parlar de la creació d'una escola de capacitació
professional en una reunió de la Junta Municipal.
En aquest marc i en un
moment que els Instituts de Batxillerat en aquest país encara
eren molt escassos, l'administració educativa ajudava a la
creació del que s'anomenaven colegios libre adoptados. L'Ajuntament
s'hi va acollir i va acordar posar a disposició del "Ministerio
de Educación Nacional" uns terrenys situats a l'Hort de
l'Enveja i es varen iniciar els tràmits per a la concessió.
EL MEN (Ministerio de Educación Nacional) ajudaria als costos
de construcció d'un edifici i donaria reconeixement oficial
al centre. L'Ajuntament pagaria el professorat i els seus costos d'allotjament.
Els alumnes haurien de pagar una quota de matrícula i una altra
mensual, tot i que podien optar a beques
El curs 1967-68 el col.legi esdevení una realitat tot i que
no tindria uns locals propis fins l'any 1971. En un ple municipal
de l'octubre de 1967 es va donar la notícia que el "Boletín
Oficial del Estado" (BOE) de 19 de setembre havia publicat l'adopció
del Col.legi Lliure Adoptat d'Ensenyament Mitjà de grau elemental,
expressant l'agraïment a les gestions i recolzament del Dr Agustí
Casanovas i Viñas.
Aquell primer curs les classes es desenvoluparen als baixos de la
rectoria impartint 1r i 2n de batxillerat elemental tot i que inicialment
s'havia projectat fer-ho en unes aules de les escoles públiques.
A l'espera de la construcció d'un edifici propi, en cursos
posteriors l'Ajuntament llogà al Patronat Fugarolas Mataró
unes aules de l'edifici de St Lluís.
El consistori s'abocà al centre cobrint costos d'allotjament
i manutanció del professorat i submnistrà material escolar
i científic (lupes binoculars, làmines d'anatomia, mapes,...)
a més de cobrir despeses de la construcció del nou centre
i les seves instal.lacions.
Per a obtenir crèdits fer fer front a les despeses que pertocaven
al municipi en la construcció de l'edifici, fins i tot es va
recòrrer a avals de persones de la població.
A l'inici del curs 1971-72
ja es va començar a impartir classes en el nou edifici construït
en el passeig del Dr Carulla, malgrat que no estava del tot acabat.
També va acollir de manera provisional part dels alumnes de
l'agrupació escolar quan començava la implantació
de l'Ensenyament General Bàsic.
El juny de 1971 va acabar la primera promoció de batxillerat
elemental, formada per 25 alumnes. A finals de curs l'Ajuntament i
l'aleshores director del CLA, Germán Alvarez, havien sol.licitat
autorització per poder cursar també el batxillerat superior
i així poder-lo impartir tot complert, de primer fins a sisè.
El centre va funcionar com a CLA fins el curs 1974-75, després
passà a denominar-se Col.legi Homologat Montsoriu i va començar
a impartir el nou pla d'estudis de batxillerat unificat i polivalent
(BUP). El CLA va estar adscrit a l'Institut Jaume Vicens Vives de
Girona fins l'any1972, després passà a dependre del
de Blanes. La Formació Professional (FP) també va ser
una secció delegada del centre de professional de Blanes.
LA FI DEL FRANQUISME
Abans ja hem comentat que
el govern de l'Estat, a mesura que passaven els anys, es veié
en la necessitat d'obrir-se tot reorientant la política econòmica
i en conseqüència adaptar les finalitats de l'educació
a la nova situació. Algunes institucions internacionals (OCDE,
UNESCO), varen assessorar el Ministeri d'Educació per tal de
millorar la qualitat de l'ensenyament i adaptar-lo a les noves exigències
socials, econòmiques, polítiques. La conflictivitat
social latent i manifesta exigia grans canvis. També calia
una millora de les condicions dels mestres, tant formatives com laborals.
El país entrava en vies de desenvolupament i es preparaven
alguns canvis a través dels anomenats "Planes de Desarrollo".
A Catalunya hi hagué molta immigració de les zones deprimides
de l'Estat. Arbúcies, lentament tornava a crèixer però
fins el 1970 no tornaria a superar els quatre mil habitats. La indústria
de carrosseries consolidaria la seva importància entre la població
activa. Arbúcies, tradicionalment aillada per les dificultats
de comunicació per carretera, tenia ara un nou mitjà
que , com arreu, s'aniria imposant: la televisió. Fins aleshores
molts arbuciencs i arbucienques, com en molts indrets, havien conegut
els fets i els esdeveniments del món només a través
de l'escola, de la ràdio i dels cinema. La petita pantalla
iniciava un seguit de grans canvis en les possibilitats de conèixer
coses.
Una modificació
es donà quan l'ensenyament primari va esdevenir obligatori
fins els 14 anys (Llei de 1964), encara que a partir dels 12 continuava
havent-hi una doble sortida segons si es passava a batxiller elemental
o no. El canvis més importants es va donar arran de l'elaboració
de l'anomenat "Libro Blanco" que recollia les necessitats
i propostes que varen desembocar en la "Ley General de Educación"
(LGE) de 1970. Per una banda, es va donar una empenta a les inversions
per apropar el desenvolupament del país al dels estats més
avançats . Per l'altra, es va canviar significativament l'estructura
del sistema, les orientacions metodològiques i els continguts.
Es reinstaurà la coeducació, s'abandonaren les consignes
i es reduí la pressió en contra del català. Eren
signes de que el règim, a les acaballes, havia de compensar
davant la població i davant la comunitat internacional, el
que no havia fet ens els 30 anys anteriors. Arran de la LGE l'escola
primària començava a impartir EGB (ensenyament general
bàsic) a alumnat entre 6 i 14 anys, amb possibilitat d'allargar-ho
fins els 16. Canviava l'organització en forma de tres graus
per passar a una altre de 8 cursos agrupats en dues etapes, la primera
de 1r a 5è d'EGB i la segona de 6è a 8è. Els
mestres s'organizaven en forma de Claustre prenent decisions de forma
col.legiada i iniciant el treball en equip. Eren temps de creixement
demogràfic i de concentració escolar i anava augmentant
l'alumnat i en conseqüència el professorat. Entre els
mestres i les mestres que varen ocupar una plaça a les escoles
públiques i rurals durant la primera meitat de la dècada
dels setanta, ens consten: Mª Carme Masferrer, Maria Riumalló,
Carmina Espinet, Assumpció Dodas, Maria Morera, Mª Carme
Roca, Joan Riera, Andrés Olmo i Ramon Satorra que, uns anys
més tard, va ser director del Col.legi Públic Dr Carulla.
L'ensenyament secundari
tenia dues opcions:
- El batxillerat, que per accedir-hi calia el graduat escolar, començava
als 14 anys i consistia en 3 cursos de BUP (batxillerat unificat i
polivalent) i un anomenat COU (curs d'orientació universitària).
La finalitat del batxillerat era per a cursar estudis universitaris.
- La FP. Es generalitzaven per primera vegada uns estudis de Formació
Professional als quals podia accedir tot l'alumnat que certifiqués
els 8 anys d'escolaritat obligatòria, amb o sense graduat escolar.
La FP estava orientada a preparar de cares a la incorporació
al món laboral.
La reforma es va implantar
progressivament a partir de l'any 70, coincidint amb la fi del franquisme
i els inicis de la transició a la democràcia i, més
tard, el restabliment de la Generalitat. L'àmbit temporal d'aquest
treball acaba aquí.
*
CONCLUSIONS
El que caracteritza la feina del mestre és fer el nen capaç
d'utilitzar els llenguatges de la societat on viu... una figura de
mestre té uns coneixements de la seva professió molt
determinats per tres aspectes: el coneixement del nen i la seva evolució,
un afany de cultura general i unes afeccions (avui especialitzacions).
MARTA MATA.
I ja per cloure el treball presentem algunes consideracions que pretenen
sintetitzar com ha anat evolucionant l'Ensenyament a Arbúcies.
* Durant el període estudiat, podem establir un paral.lelisme
entre l'evolució de l'escola a Arbúcies i l'evolució
a nivell català i estatal. Creiem que els canvis generats per
les diferents situacions sociopolítiques i, en consequència,
de legislació en matèria educativa, generalment es van
implantar gradualment però d'una manera lenta i amb un cert
desfasament. Aquest, es fa més evident quan més reculem
en el temps i ho podem relacionar amb les possibilitats limitades
que tenia la vila pel que fa a desplaçament i mitjans de comunicació.
De fet el desenvolupament econòmic va comportar una millora
del serveis la qual cosa va facilitar l'obertura de la població
de la vall d'Arbúcies a les influències externes.
Podem distingir dos grans
períodes. Primerament les escoles depenen de les directrius
marcades per l'Església i per les autoritats locals: el Comú
de la Vila. Després, l'Estat va prenent protagonisme. El primer
canvi significatiu es dóna a mitjans del segle XIX quan els
organismes estatals centralitzen l'accés dels mestres i les
mestres a l'ensenyament públic i regulen el funcionament de
les escoles. L'Ajuntament encara conserva les atribucions de pagar
els mestres i cobrir les despeses de funcionament. Es creen les Juntes
Locals d'Instrucció Primària que seran un organisme
amb certes funcions de control de les activitats docents. A nivell
d'Estat és el "Ministerio de Fomento" que té
les atribucions principals en matèria escolar. Posteriorment,
a començaments del segle XX, l'Estat es fa càrrec dels
pagaments i a nivell municipal les juntes funcionen amb més
o menys activitat segons els períodes en funció de l'interés
dels responsables locals i de les visites d'inspecció. Les
juntes locals van canviant de nom amb el temps , canvis que els podem
relacionar a unes finalitats bàsicament de control o de participació
i segons el predomini d'una visió política. Així
per exemple de "Junta Local de Instrucción Pública"
fins la dècada dels anys 20 es passa a "Junta Municipal
de Educación Primaria", canviant els conceptes d'instrucció
per el d'educació i el de pública per primària.
Després a l'inici de la República s'estableix el "Consejo
Local de Primera Enseñanza" però és a mitjans
del 1937 quan es catalanitzen les actes, constant aleshores "Consell
Escolar de Primer Ensenyament". A nivell català, és
la Generalitat la institució que assumeix competències
en Ensenyament. En temps del franquisme trobem les expressions "Junta
Municipal de Educación Primaria" o "Junta Municipal
de Primera Enseñanza", retornant a l'anterior concepte
de junta. El Ministerio de Educación Nacional i posteriorment
el de Educación y Ciencia, centralitzen totes les competències.
El període de màxima activitat d'aquest organisme l'hem
de situar entre 1905 i 1920, època en que es donà un
fort impuls a l'ensenyament públic, l'efecte del qual es mantingué
gairebé dues dècades més, també gràcies
al recolzament a les escoles i als mestres en temps de la República.
Pel que fa a la gestió de l'Ajuntament en matèria d'ensenyament,
hi ha dades -amb certa constància- sobre pagaments de despeses
de funcionament i de l'allotjament dels mestres i les mestres, obligació
que venia donada per llei. Els pagaments, en alguns moments, van portar
conflictes fins que l'Estat se´n feu càrrec, ja que la
situació - generalizada per altra banda - portava els mestres
a condicions bastant inestables.
En diverses etapes, trobem competències que fan referència
a l'establiment de certes festes del calendari escolar i en la presa
de mesures per reduïr l'absentisme escolar. Més enllà
del que venia donat per la legalitat, ocasionalment, des de l'Ajuntament
es donà suport a la realització d'activitats complementàries
a les escoles públiques, com per exemple excursions, o es compraren
llibres i material didàctic.
Durant els anys finals de l'estudi present, les competències
exercides per l'Ajuntament en ensenyament es centraren en comprar
i cedir a l'administració central els terrenys per a construïr-hi
escoles i assumir-ne posteriorment el manteniment. En el cas de l'ensenyament
secundari, les despeses dels Instituts van a càrrec de l'administració
educativa, però amb el Col.legi Lliure Adoptat, s'assumiren
moltes despeses a fi d'acoseguir el reconeixement per part de l'administració
central.
No és fins uns anys més tard - ja fora de l'àmbit
d'aquest treball, amb la transició i l'arribada dels ajuntaments
democràtics - que es sobrepassa la competència legal
mínima per a donar suport a activitats complementàries
i per cobrir mancances de professorat especialista en algunes àrees
previstes per la Llei General d'Educació. També s´ha
d'esperar uns anys per a que la Generalitat torni a tenir competències
en ensenyament i per a què s'organitzi democràticament
la participació de tota la comunitat educativa - no sols dels
responsables municipals- en els centres d'ensenyament a través,
primer dels Consells de Direcció, i després amb els
Consells Escolars.
D'aquesta manera els esforços es poden centrar, a part del
que s'ha de complir per llei- en vetllar perquè l'administració
educativa doti els centres dels recursos -essencialment els centres
públics ja que en comparteixen la titularitat- i en impulsar
i recolzar iniciatives que suposin una millora en la qualitat de l'ensenyament.
* Des de l'establiment
dels estats moderns, Catalunya mai ha tingut un sistema educatiu propi.
Durant el període de l'Antic Règim la societat s'organitzava
al voltant de l'Església i era ella, com institució,
que exercia el poder de marcar les pautes. Les institucions espanyoles
intervenen poc, però posant limitacions en vers l'ús
de la Llengua Catalana. Amb la promulgació de lleis en matèria
d'ensenyament durant el segle passat, es va perfilant un sistema educatiu
que tindrà les seves vessants positives i negatives. Evidentment
és positiu facilitar a la població l'accés a
llegir, a escriure, al càlcul i a la cultura en general, però
per contra es fa en prejudici de la història i la cultura catalana
i arraconant intensament l'ús del català fins a intentar
extingir-lo. El castellà s'imposa en la vida oficial cosa que
queda reflectida en la redacció de les actes de l'Ajuntament
i de la Junta Local i també en d'altres documents. Des de començament
el segle XX fins els anys quaranta, en el nostre país, hi ha
un interés entre els mestres per a fer l'ensenyament més
proper a l'alumnat, partint de la realitat més próxima.
Podem establir una connexió entre mestres arbuciencs i els
moviments de renovació pedagògica catalans. Malgrat
els continuats esforços de l'Estat per eliminar la presència
del català, La Mancomunitat, juntament amb una base popular,
aconsegueixen reintroduir el seu ensenyament a l'escola de manera,
diguem-ne, tolerada oficialment, partint dels principis del bilingüisme.
Durant la Dictadura dels anys vint es patí una nova frenada
a nivell docent, però molts joves ja havien après a
escriure en català i a la vila s'editava una revista en la
nostra llengua. En temps de la República s´hi dóna
un nou impuls que culminà amb l'establiment del Consell de
l'Escola Nova Unificada coincidint amb l'inici de la sublevació
militar franquista. Aquest és el primer intent per a què
Catalunya decideixi el seu propi sistema educatiu, però degut
a les circumstàncies adverses i al progressisme que representa
no pot reeixir. Amb l'ocupació del territori català
i la victòria de "las tropas nacionales", es talla
de soca-rel qualsevol indici de catalanitat, tan de llengua com de
continguts. Durant la postguerra, el català a les escoles sobreviu
clandestinament fins que amb la transició a la democràcia
es torna a ensenyar i augmenta progressivament la seva presència
a les aules. Dos factors són els que ajuden a que hi hagi resistència
a la implantació del castellà: per un costat la voluntat
del poble, per l'altra, la presència de mestres d'origen català
que, tot i complint la feina que els és encomanada, troben
la manera de no renunciar als seus orígens. En el cas d'Arbúcies
es donen aquests dos supòsits.
* Un altre aspecte del qual podem seguir el fil és l'enfoc
de l'ensenyament diferenciat per raó de sexe. En uns inicis,
durant l'Antic Règim, les nenes són totalment discriminades.
Després s'inicia una lenta progressió admetent un ensenyament
femení de segon ordre i separat del masculí. L'ensenyament
mixte s'intenta amb la Segona República, però a la Vila
Arbúcies només és un fet durant els anys finals.
El franquisme, en aquest aspecte també retrocedeix a situacions
pretèrites que no van ser superades fins a la implantació
de la Llei General d'Educació, a la dècada dels setanta,
que establia l'ensenyament en règim de coeducació. Abans,
només s'admetien els nens i nenes barrejats en edat de parvulari.
En el cas de les escoles rurals, com el cas de Joanet i Lliors, sí
era admès que alumnes d'ambdós sexes anessin junts amb
un mestre o una mestra, ja que no hi havia suficient alumnat per a
dos mestres. El concepte era d'escola mixta, però sense contemplar
el principi de coeducació que s´ha generalitzat posteriorment.
* El concepte d'escola i la seva organització ha anat canviant
amb el temps. Primerament els nens anaven a "l'estudi",
generalment una aula amb un mestre on hi havia nens de diverses edats.
A mitjans del segle passat ja s'utilitza la paraula escola, de manera
que es diferencien l'escola de nens de la de nenes. Els mestres solen
comptar amb un ajudant el qual generalment s'ocupa dels més
petits, mentre que les mestres tardaran molt temps en tenir-ne, al
menys de manera oficial.
La graduació de l'escola de nens es va aconseguir l'any 1920.
Durant més de quaranta anys, exceptuant el període de
la Guerra Civil, l'escola comptà amb tres mestres, un per cada
grau o secció. Un d'ells era nomenat Director i s'encarregava
de les gestions externes i d'un cert control intern, especialment
durant el període del franquisme. Fins l'any 1967 la mestra
havia de dividir les nenes en seccions segons nivells d'aprenentatge
i edat, però de manera interna, en una mateixa aula. L'ajudant
s'encarregava del pàrvuls - nens i nenes - i ajudava amb les
més petites quan la mestra havia d'atendre a les més
grans. L'Ajuntament assumí el pagament d'una ajudant a partir
de l'any 1929, fins que l'Estat creà la plaça per una
mestra de pàrvuls 1943. A partir d'aquest any les escoles públiques
de la Vila comptaren amb 5 mestres: dos homes i tres dones. S'anomenaren
Agrupació Escolar Dr Carulla. El nombre de mestres s'incrementà
el 1967 amb l'adjudicació d'una altra mestra per a les nenes,
però les nenes no aconseguiren mai una escola graduada complerta,
amb tres graus. A partir dels 70, amb la LGE, totes les escoles de
la vila s'estructuraren gradualment en dues etapes, la primera de
5 cursos i la segona de 3 cursos. Els mestres, aleshores, s'organitzaren
en claustres a fi de prendre decisions de manera coordinada i d'intercanviar
informacions. Era l'inici d´un treball en equip que a la llarga
havia d'acabar amb el costum de que "cada mestre, el seu llibre".
Al principi d'aquest període, la direcció era nomenada
per l'Administració Educativa i, uns anys després, elegida
pels representants de la Comunitat Educativa. Menstrestant, paulatinament,
es varen anar clausurant les escoles rurals i concentrant els alumnes
al Col.legi Públic Dr Carulla.
El treball en equip suposa un avenç en la manera d'enfocar
l'ensenyament i s'ha de veure com una necessitat de la societat actual.
Afavorir que els mestres es coordinin i que es dediquin exclusivament
a les tasques escolars fa més efectiu el treball a les aules
ja que es redueixen conflictes originats per interessos en classes
particulars i s'estimula la formació permanent.
* Respecte els edificis de les Escoles Públiques de la Vila
observem una situació molt singular. Només en el segle
XX Arbúcies ha vist 4 edificis diferents. El primer, fet a
mitjans del segle anterior (1865) ; el segon construït l'any
1916 amb el suport del Dr Carulla, el tercer construït a finals
de la República (1937) ,i el darrer, sol.licitat a les acaballes
de la dècada dels seixanta i estrenat l'any 1977. El primer
edifici, després d'utilitzar-se com a espai municipal, va acondicionar-se
com a caserna després del conflicte bèl.lic. La segona
construcció va deixar d'utilitzar-se durant la guerra i va
ser enderrocat l'any 1959. L'escola del temps de la República,
que els dos primers anys es va anomenar "Agrupació Escolar
Francesc Macià", va ser enderrocat l'any 1970, després
de molts de tràmits per a demostrar estat de ruïna. L'actual
edifici del Col.legi Públic Dr Carulla ja és fruit dels
plantejaments de la LGE, i va inaugurar-se a principis de desembre
de l'any 1976. Per altra banda les nenes no van compartir amb els
nens ni l'edifici fins que va fer-se l'escola de 1916. Abans havien
estat escolaritzades en dependències de les Germanes Vedrunes
(segona meitat del segle XIX) i posteriorment en un pis de lloguer
a la plaça de la Vila.
* La desescolaritació
i l'absentisme són dos problemes que varen persistir durant
molt de temps en bona part de l'alumnat arbucienc. El relleu muntanyós,
la gran quantitat de població disseminada , la mancança
de mitjans de comunicació i la necessitat de moltes famílies
que requerien l'ajut dels fills a casa n'eren les causes principals.
En el nucli rural de Joanet hi hagué una escola des de finals
de segle XIX que emprà dependències de la parròquia
i llogades a particulars fins l'any 1966, quan l'Ajuntament va comprar
un edifici. Pocs anys després, en promoure les concentracions
escolars a la Vila, l'escola es clausurà. El mateix va passar
amb l'escola de Lliors, construida l'any 1960. Durant molt de temps
- dels anys vint als quaranta - l'Ajuntament acceptà i fins
i tot subvencionà l´exercici de mestres sense títol,
anomenats popularment de "sequer" que feren arribar les
primeres lletres a masos i veïnats apartats de la vila. Per reduïr
l'analfabetisme i augmentar la cultura a persones adultes, tenim referència
des de 1898 d'haver-se impartit classes per a persones adultes, activitat
que en diverses èpoques va rebre més impuls i que era
impartida per algun dels mestres de les escoles públiques.
L'erradicació de l'analfabetisme també va lligat al
conceptes d'obligatorietat i gratuïtat, els quals van ampliant-se
i generalitzant-se lentament, amb successives lleis.
* Fins l'any 1967, Arbúcies no compta amb un centre reconegut
oficialment per a impartir ensenyament secundari. Es tracta del Col.legi
Lliure Adoptat, precursor de l'actual IES Montsoriu. Abans, les famíles
que volien fer estudiar els seus fills havien de matricular-los a
un centre de fora la localitat o bé portar-los a l'escola parroquial
(quan existia) o a classes particulars amb algun mestre o alguna mestra
de la Vila. Pel que fa a l'ensenyament secundari de nenes, trigà
més a plantejar-se ja que moltes famílies creien que
el paper que les dones tenien assignat a la societat no passava pels
estudis.
* Finalment constatar que l'escola ha jugat la funció que li
ha estat encomanada a cada època combinant les indicacions
oficials amb la realitat social del poble. Respecte a les imposicions
ideològiques s'adverteix una resistència subtil en diferents
moments difícils de la història. Pel que fa als aprenentatges
instrumentals, entreveiem l'adquisició experiències
més efectives que han permès augmentar el nivell cultural
de la població.
També fer palès que l'eficàcia educadora de l'escola
augmenta quan es veu recolzada per la comunitat educativa, sobretot
si l'interés es fa present amb el recolzament d'iniciatives
que impliquen una millora de la qualitat de l'ensenyament, la millora
d'instal.lacions i recursos, quan es detecten mancances i es busquen
mitjans per a corregir-les. Especialment en als centres públics,
ja que no es pot oblidar que "la titularitat" és
de tots. I, arribats al punt i final, acabem recordant breument unes
paraules del Dr Carulla, que es declarava defensor de l'escola pública
respectant la privada, el qual deia que la pacificació social
neixia en l'escola "nacional", la de rics i pobres, l'única
popular.