La representació de La degollació de Sant Joan Baptista, com molt bé expliquen els autors de l’estudi, cal inserir-la en la celebració consuetudinària de les principals festivitats religioses a través de la representació teatral de la vida i miracles del sant homenatjat. Des dels antics drames litúrgics i misteris medievals fins als barrocs “autos” d’influència castellana contemplem, i no només a l’Empordanet, comarques veïnes i Catalunya, sinó a tota l’Europa cristiana, tota una munió de representacions teatrals religioses, tradicionals i populars.

Com diu Enric Pontonet, consueta de la darrera representació, La Degollació es representava a Foixà “En toldo instalat a la plassa”; cosa que ja succeïa amb la major part d’obres de teatre religiós des del s XVI i abans i tot, i que era deguda a la sobredimensió adquirida per aquests espectacles i a l’adopció progressiva d’elements profans, poc adequats per a la representació en els temples.

L’anàlisi de les característiques teatrals i del llenguatge de La Degollació De Sant Joan porta a Josep Vila i Enric Prat a situar la versió en el s. XVII i dintre l’àmbit del teatre religiós d’influència castellana. De fet, el Barroc castellà va ser tan enlluernador per als nostres escriptors, que molts d’ells van abandonar fins i tot la llengua catalana i es van convertir en escriptors castellans, no només d’estil sinó també de llengua i pensament. Però la llengua castellana no era entesa per la població rural de Catalunya i per això surten sacramentals d’estil castellà però adaptats a la llengua catalana i és en aquesta filiació que hem de situar La Degollació que ara ens ocupa.

En el Códice de Autos Viejos, que és una recopilació d’obres teatrals religioses castellanes copiat a finals del s. XVI, ja s’hi troba l’ Aucto de la degollación de Sant Juan Baptista. Aquests autos ja introdueixen en les obres sagrades personatges pintorescos típics del teatre del segle d’or castellà, com el pastor, el “bobo” el “gracioso”... que comparteixen protagonisme amb els personatges bíblics, tal és el cas de Pinobello, Mudarra, etc. de la Degollació de Sant Joan de Foixà.
I finalment també sorprendran l’espectador-lector actual els tocs de “modernitat” i la pàtina de moda que donen la profusió ingent de castellanismes, la majoria innecessaris als ulls postfabrians.

Tot i aquesta afecció, deguda sens dubte més a les vel·leïtats literàries de l’autor-adaptador que no pas a les intencions del poble, aquestes obres s’integren al gran fons d’obres de teatre religiós de tradició catalana i compartiran amb elles la voluntat evangelitzadora, la celebració festiva i la cohesió social dels diferents estaments i sensibilitats dels actors i espectadors.

Malgrat que l’Església lleva les obres religioses del seu espai natural que és el temple, i que en aquesta mesura es reafirmen les disposicions que deriven del Concili de Trento, també és veritat que és l’Església, a través de les confraries, els beneficiats o les mateixes rectories, la qui vetlla per mantenir aquesta ajuda tan eficaç que és el teatre religiós per a la seva tasca pastoral. I encara que sigui fora del temple i els seus actors ja no siguin ordenats, els personatges són interpretats sempre per actors masculins i la presència de la música i el cant litúrgic s’hi manté. Si l’actor que ha d’interpretar un paper femení ha de cantar, generalment s’adjudicarà el paper a un nen de la capella de música local o d’alguna població veïna que destaqui pels seus dots de tiple i en cas que la població s’ho pugui permetre llogarà un cantant professional de la tessitura de contratenor o fins i tot algun capó (cantants coneguts com a “castrati”). Tot això és vigent encara a començaments del s. XX quan Enric Pontonet va escenificar La Degollació a Foixà.
I les dones quin paper hi tenen en tot això? Ben poc, és cert, però la seva col·laboració en les feines preparatòries esdevenia també indispensable: vestuari, maquillatge i altres tasques de preparació.

La Degollació de Sant Joan Baptista, és una obra llarguíssima. E. Pontonet ens diu que la representació de 1904 va començar a les 2 de la tarda del 29 d’agost. Si la gent va omplir la plaça, just havent dinat, en tal dia i a ple sol, és que no es podia començar més tard perquè hi havia el risc de fer-se fosc. Era ben natural que aquestes obres duressin unes quantes hores i que fins i tot es repartissin en dues jornades. El temps d’abans no tenia el mateix valor que l’actual. No podem oblidar, però, que tan important com la representació era la preparació i els assaigs de l’obra.

És possible que entre tot l’elenc que va representar l’obra i que ens esmenta Enric Pontonet de manera detallada i fidelíssima, hi hagi persones que fossin completament analfabetes, imaginem-nos doncs uns segles abans. Per poder representar una obra tal i amb aquestes condicions s’havia d’assajar molt; un xic cada dia durant molts mesos fins que la repetició oral dels textos, amb l’ajuda de l’estructura dels versos, la cantarella i les rimes aconseguia el petit miracle de fer memoritzar cada paper en la persona escollida per a representar-lo. En moltes poblacions les obres s’enganxaven l’una amb l’altra: Pastorets, Passió de Crist, Sant Joan o Santa Maria i tornem a començar. En els assaigs els actors més veterans ajudaven els novells en la tasca de memorització i escenificació, però també la mainada anava preparant-se per al futur i tot jugant mantenien els textos i les formes d’interpretació per al futur.

Tothom hi tenia el seu lloc i el seu paper, alguns se sentien més còmodes en els papers de protagonista i d’altres preferien sortir poc. Les famílies més religioses solien ocupar els papers dels sants i personatges “bons”, les persones més frívoles o menys compromeses amb la religió oficial s’ho passaven bé interpretant personatges lascius, cruels i dolents en general. En tot cas també hi havia lloc pels que no es veien amb cor de pujar dalt de l’escenari: els decorats, l’escenari, el vestuari ... El poble era el protagonista i el poble era el destinatari de l’obra.

Si l’obra es representava per la festa major i l’Ajuntament, la Parròquia o la Confraria organitzadora ho veien possible, llogaven músics per ajudar a la representació. Els Montgrins, cobla de les importants del moment, van ser llogats per a la representació del 1904 i de passada per amenitzar els altres actes de la festa: ofici, sardanes, concert i ball.

Aquesta però era l’única despesa important, perquè tota la resta era subministrada pel mateix poble: des de les cadires que cadascú es portava fins a les fustes i ferros de l’escenari que podien ser carros i taulons de paleta; els telons, les cortines d’una casa; els decorats, branques dels boscos del voltant i altres elements de bon trobar al poble, etc.

Però des de fa 100 anys La Degollació de Sant Joan ha deixat de representar-se a Foixà i això és així pel simple fet que ha deixat de ser necessària per a la gent. Canvis en la manera de pensar, en la manera de viure la religió, en la manera de viure en comunitat, en el preu de les coses, hi han també contribuït. Pensar avui en una recuperació de l’obra seria anar contracorrent de la història. Malgrat tot, i de manera excepcional, seria un bon homenatge a tots els foixanencs d’abans i d’ara, aprofitar la magnifica edició que han fet Josep Vila i Enric Prat, i celebrar el centenari de la darrera representació amb la presentació del llibre i una nova escenificació de La Degollació de Sant Joan Baptista.

Jordi Roca i Rovira