L'HUMANISME

TEMA ELABORAT PER
JORDI ROCA I ROVIRA
per al
Nº 31 DE LA HISTORIA DE LA LITERATURA CATALANA

Ed. 62 & ORBIS

Valter e Griselda

És la traducció en prosa catalana que va fer Bernat Metge de l'epísto-la llatina de Francesco Petrarca coneguda pel nom de Griseldis. L'epístola, per altra part, és una adaptació del darrer conte de l'obra de Giovanni Boccaccio Decameró, adreçada al mateix Boccaccio per Petrarca. Gràcies a l'adaptació de Petrarca, aquest conte va córrer deslligat dels altres i va fer gran fortuna a tot Europa. La versió que en va fer Bernat Metge s'escampà i es popularitzà molt, ja que ell mateix en el llibre IV de Lo Somni diu que «és tan notòria, que ja la reciten, per enganar les nits en les vetles e com filen en hivern entorn del foc». La traducció catalana del Decameró, que va fer una mà anònima de Sant Cugat, quan arriba al darrer conte decideix de fer servir la magnífica versió de Bernat Metge en lloc de fer-ne una altra de nova.
La traducció de Bernat Metge està intercalada en una carta que ell mateix adreça a Isabel de Guimerà, dama de la cort que hauria conegut abans de ser «per envejosos contra justícia maltractat», com diu Metge en l'endreça final de l'epístola. La pretensió de la versió de Bernat Metge és provocar la intercessió de la dama en les altes esferes de la cort, en favor de l'autor que estava en entredit per causa d'acusacions fetes contra l'abús del seu càrrec. Bernat Metge se situa en paral·lel a la protagonista de la història: si Griselda sofreix per amor, obedièn-cia i paciència, tot un seguit de proves cruels i immerescudes, Bernat Metge també es troba en moments difícils, segons ell tan injustament com Griselda, i els suportarà amb les mateixes virtuts. Implícitament, els sofriments de Griselda són un cursus de dignificació, és l'única manera d'adquirir el mèrit necessari per ser considerada digna i a l'alçada del seu marit i senyor; Bernat Metge en po-sar-se en paral·lel a Griselda, també millorarà després dels sofriments.
Les pretensions van ser escoltades i poc després d'acabada la versió, Berna t Metge era restituït amb tota confiança en els seus càrrecs. És important fer notar l'admiració que sent Bernat Metge per Petrarca, del qual no sols fa servir el nom, com la majoria de contemporanis seus, sinó que contreu amb ell grans deutes d'estil i de temes.

Lo Somni:

Hem vist que Bernat Metge recorre a la literatura quan aquesta li pot retre algun servei, sobretot en casos on es posa en dubte la seva innocència en la participació en im-portants tripijocs polítics i econòmics relacionats amb el poder dels oficials del rei. Si escrivia Valter e Griselda per sostreure's d'unes acusacions que l'havien apartat dels seus càrrecs i va fer efecte, més endavant no dubtarà a seguir els mateixos passos. El 1396 mor misteriosament el rei Joan l i Bernat Metge és acusat, juntament amb altres oficials, d'un seguit de delictes entre els quals la mateixa mort del rei. Hom acusa l'escriptor d'haver alienat el patrimoni reial, haver impedit l'expedició que Joan l tenia previst de fer a Sardenya, haver venut els delmes papals a un usurer anomenat Luquí Scarampo, haver intentat fer prevaler els drets de successió del comte de Foix a la corona catalana, en lloc dels drets dinàstics que tenia Joan l, i haver afavorit una probable invasió a Catalunya per part d'unes tropes mercenàries que estaven a la frontera nord, d'on Joan I, n'havia debilitat la defensa per consell dels seus oficials.
Com veiem, el seguit d'acusacions era molt greu aquesta vegada, i a més hi havia l'inconvenient de no poder comptar amb la privadesa i l'amistat personal del nou rei. En aquesta ocasió Bernat Metge es descarregarà de totes les acusacions en la seva obra mestra Lo Somni.
El 1398, els acusats eren absolts de tots el càrrecs, però quedaven allunyats de la cort, cosa que feia creure més en un perdó benigne de qui ja domina la situació que no pas en la innocència dels acusats. Després d'haver llegit Lo Somni, Martí l restitueix a Bernat Metge tots el càrrecs, cosa que permet afirmar que la pretensió inicial s'havia acomplert. Lo Somni podia haver estat la primera mostra d'obra to-talment humanista en català; una prosa llatinitzant i flexible, que permet l'allargament i la solemnitat dels períodes sense impedir-ne la comprensió; l'ús de fonts clàssiques i humanístiques, no pas com a autoritats sinó com a exemples d'actuació; una perfecta estructura i divisió de la matèria; i una posició personal escèptica i només sotmesa a les raons de l'intel·lecte humà, serien els pilars que sostindrien aquest argument. Però sovint Ber-nat Metge s'ha de sotmetre a la funció principal i immediata de l'obra que és agradar i convèncer el rei Martí, i el nou rei estava encara molt arrelat a la cultura medieval, sobre-tot pel que fa a les seves lectures preferides: les devotes. La poca familiaritat de Bernat Metge amb Martí l'Humà va fer segurament que l'autor abandonés el diàleg humanís-tic que havia ja posat en pràctica a L'apologia i es decidís per la vella solució d'introduir els parlants amb verbs de diàleg, tot i que cal ressaltar que fins i tot aquest recurs en Bernat Metge supera estilísti-cament el mateix ús en altres autors. El diàleg a Lo Somni torna als ele-ments medievals, i no sols a nivell formal sinó també en la seva pretensió. Els diàlegs tornen a ser pausats i discursius, Bernat Metge ha de provocar la compassió del rei i recorrerà al terreny del rei: el diàleg ja no és únicament literari, també és de consolació i il·luminació. El nou rei és més religiós que no pas amant dels clàssics, i Bernat Metge haurà de fer veure que es deixa convèncer per autoritats i raonaments ben grats a l'escolàstica.
Lo Somni, per tant, és més humanista en una lectura que tingui en compte la finalitat implícita de l'obra, que no pas en una simple lectura superficial. És més humanista d'intenció que no pas de forma, i no és estrany si tenim en compte que Bernat Metge devia ser el primer seguidor del tan famós consell que dóna ell mateix en uns versos del Sermó: «Siats de natura d'anguila en quant farets.»

Si tota l'Edat Mitjana té com a característica definitòria el teocentrisme, aquest és encara més acusat a les acaballes de l'època. En uns moments de crisi com els de la baixa Edat Mitjana, l'Església endureix la seva primacia sobre el pensament i la cultura del temps, i la baixa escolàstica serà qui li fornirà un corpus doctrinal únic i indiscutible de coneixement. Les escoles monacals i les universitats, tutelades directament per l'Església, seran els mantenidors del coneixement oficial; els tribunals eclesiàstics vetllaran per corregir les desviacions que atemptin contra aquest domini intel·lectual.
Malgrat tot, anava introduint-se en unes ments preclares un interès per l'home, que arribarà a formular-se com una alternativa filosòfica aplicable a tots els camps de la cultura: l'home com a mesura de tot. Concretament en el terreny de la filologia comencem a veure les primeres mostres d'Humanisme a la Itàlia quatrecentista, i Francesco Petrarca en serà el seu principal promotor i impulsor. Humanisme, en el camp filològic, volia dir un retorn als clàssics llatins i grecs. Els humanistes volen retornar a la llengua llatina el seu antic esplendor, ja que el deteriorament que ha experimentat la llengua de la cultura en l'Edat Mitjana ha provocat l'oblit i la mala interpretació del saber clàssic. Aquesta dignificació de la llengua llatina, que cal recordar que era l'habitual en els ambients de cultura, només es podrà aconseguir mitjançant l'estudi i la imitació dels qui foren mestres en les seves lletres, i aquests són els clàssics llatins. Es pot deduir a partir d'aquí que les lletres són el fonament de tota cultura, i els studia humanitatis l'únic mitjà per arribar a ser un humanista.
Cal tenir en compte, però, que els clàssics no foren pas oblidats a l'Edat Mitjana i l'interès pels clàssics no és pas sinònim d'Humanisme.
Itàlia fou el bressol de l'Humanisme en el segle XIV i en els segles següents continuà essent capdavantera del moviment entre tots els països que progressivament van acceptant aquesta nova mentalitat.
Fora d'Itàlia les idees humanístiques es fan lloc sobretot a Avinyó, on hi havia establert la seva cort el papa, i a la cort de Carles el Savi a París.
Petrarca va alternar al llarg de la seva vida les estades a Avinyó i a Itàlia. A París, Carles el Savi propiciava una cort classicista, refinada culturalment, però no pas humanista en el seu sentit estricte.

L'Humanisme a Catalunya. Vies de penetració:

L'esplendor cultural d'Itàlia, Avinyó, i París es nota ben aviat a Catalunya. Aquest afany de classicisme penetra de manera efectiva i per primera vegada a la Península a través de les relacions internacionals entre Catalunya i les corts italianes, francesa, i papal. Ja en el 1315 Joan Borguny ofereix a Jaume II la possibilitat d'adquirir .una obra de Titus Livi que està a la venda a Itàlia, i Jaume II, entusiasmat, mana que la hi compri. Pere III, mogut també per aquest interès, organitza dintre de la cancelleria reial una oficina literària amb la finalitat que els seus escrivents traslladin al català totes les obres llatines que tinguin interès per al rei o per al príncep. Així Mateu Adrià hi escriurà unes Ordinacions de la casa reial que són còpia de les Leges Palatinae de Mallorca, Jaume Conesa hi traduirà les Històries troianes, i Ferrer Sayol traslladarà també del llatí al català l'obra de Pal·ladi Rutili De re rustica.
Aquest interès pels clàssics, que és pràcticament contemporani a la formació de l'Humanisme, no hauria estat possible de no ser per les bones relacions que van mantenir la dinastia catalana amb els Papes d'Avinyó, i pel parentiu de Joan I amb Carles el Savi, quan es casa amb Violant de Bar, neboda del francès. El domini de la casa d'Aragó sobre Sicília primer, i sobre Sardenya i Nàpols després, sembla que hauria hagut d'oferir un camí fressat per introduir l'Humanisme a Catalunya; però tot i que en les Corts catalanes d'Itàlia hi havia humanistes italians de gran renom i que és comprovat que van tenir molt bones relacions amb cancellers catalans, aquests en tornar a Catalunya no aportaven les innovacions apreses a Itàlia i s'integraven altre cop a la tradició literària medieval.
De fet, Catalunya quedava enlluernada per la nova cultura, però no tenia les condicions necessàries per a adoptarla. No serà fins a l'adaptació de la gramàtica del castellà Antonio de Nebrija per les Universitats i els Estudis catalans que s'introduirà definitivament l'Humanisme a Catalunya en el seu sentit més estricte. Però en aquest punt Catalunya ja no havia perdut solament la iniciativa de la innovació cultural, sinó que començava a entrar de ple en uns segles de letargia cultural.

L'ús del català

Inicialment, el cultiu de les obres clàssiques se centra a la cancelleria reial, sobretot a partir de la reforma de Pere III. Els funcionaris de la cancelleria eren homes cultes que havien de dominar perfectament les tres llengües oficials de la Corona catalanoaragonesa: el llatí, llengua de les relacions internacionals; i el català i l'aragonès, llengües pròpies de la Corona.
A més, com a diplomàtics, els funcionaris feien sortides freqüents a l'estranger i podien conèixer bé les noves tendències culturals. Tenien, també, una consciència de grup molt marcada, i coneixien molt bé la seva força política. El control que exercien dels afers públics era gairebé absolut i anava encaminat a enfortir el poder dels reis davant de les ciutats i fins i tot dels nobles i de l'Església. Més poder per als reis volia dir més poder per a ells. Aquest monopoli estamental del poder, que es basava en la possessió de la cultura, va aportar a la llengua catalana una unitat i una renovació estilística important. La prosa catalana s'unifica i això reverteix en el seu enfortiment i prestigi. Així mateix introdueixen noves fórmules d'estil sobre la llengua que prèviament havien depurat. En un principi la prosa s'ajusta a les normes de l'Ars dictandi, que, malgrat ser medieval, ja aporta una polidesa d'estil desconeguda en temps anteriors. A la meitat del segle XIV s'introdueix a la prosa catalana uns ritmes propis del final de les clausulacions que es coneixen amb el nom de «cursus». El «cursus» supera els temps medievals i la primera generació d'humanistes encara el fa servir, però aviat s'incrementa el ritme en altres parts de la clausulació. Els funcionaris s'adonen que la llengua catalana està encara mancada de la flexibilitat que té el llatí. Aquesta flexibilitat, comparable a la llatina, no la tindrà la prosa catalana fins a una generació més tard, amb l'estil de Bernat Metge. No és estrany que amb aquestes premisses de comparança amb el llatí, la llengua catalana adaptés formes sintàctiques de la llengua mare i que els cultismes hi penetressin de manera desmesurada.

El regnat de Joan I

Si Pere III és qui posa les bases per a una renovació cultural a la cort i a la cancelleria reial, no serà fins al regnat del seu fill que aquesta política donarà uns fruits de qualitat. Joan I no sols hereta aquesta iniciativa cultural del seu pare, sinó que ell mateix s'hi sent partícip. És un bibliòfil insistent, com ho demostren les seves contínues peticions de llibres a bibliòfils europeus com els ducs de Bar o de Berry. Es el primer rei que expressa el desig de visitar Atenes i la seva acròpolis, enlluernat per tot el que ha sentit i llegit dels antics grecs, i sent una satisfacció molt propera a l'orgull de saber que ell és el senyor d'aquestes terres que tant admira. Ell mateix estimula les traduccions d'autors antics grecs que Fernàndez d'Herèdia fa a Avinyó. Durant el seu regnat es tradueixen al català obres importants d'autors clàssics com Josep, Justí i Orosi. Llegeix també amb gran fruïció els comentaris d'autors llatins sobre obres clàssiques, i ell personalment fa participar del gust del comentari als seus amics més cultes i refinats. Finalment cal esmentar que durant el seu regnat signen les seves obres autors tan importants com l'aragonès Fernàndez de Herèdia, el català Bernat Metge i el valencià fra Antoni Canals.
Cap altre rei de la dinastia catalana no hauria tingut tants arguments al seu favor per poder-lo considerar un senyor humanista i protector de les arts a la manera dels múltiples senyors de les corts humanistes d'Itàlia, si no fos que una anàlisi un xic més aprofundida ens fa adonar d'algunes escletxes importants en la seva formació que influiran decisivament en la valoració personal que farà de les obres clàssiques que tindrà oportunitat de llegir. Entre els llibres d'aprenentatge de Joan I hi trobem els principals exemples del que els humanistes consideraven la barbàrie medieval i que, per tant, blasmaven amb totes les seves forces. Difícilment podia formar-se un esperit humanista en un aprenentatge fet a les antípodes dels studia humanitatis: Joan I pot ser considerat com un diletant humanista i prou. La seva formació medieval deixa sempre un pòsit que li impedeix apropar-se als clàssics d'una altra manera. Demana traduccions de les històries dels grecs i llatins perquè sent un gran plaer quan llegeix les seves «antigues gestes»; s'interessa doncs per llegir simplement històries antigues i les considera no pas més que qualsevol Roman de Thébes o de Rome la grand. Serà en el seu regnat, però, on trobarem les primeres mostres d'introducció d'elements humanistes, sobretot en els autors més importants que escrivien sota el seu estímul o la seva protecció.

Joan Fernàndez d'Herèdia

Fernàndez d'Herèdia fou un noble aragonès, conseller de Pere III i posteriorment del seu fill Joan I. Ingressà a l'orde militar de l'Hospital, del qual arribà a ser la màxima autoritat amb el títol de gran mestre de Rodes. Per raons de la seva carrera diplomàtica al servei dels reis del Casal d'Aragó va passar força temps a la cort papal d'Avinyó, on es formà intel·lectualment i on treballà més endavant en la confecció de la seva obra literària. La resta del temps la passà a l'Orient, com a gran mestre de l'orde de l'Hospital, i aprofità l'estada per terres de Grècia per recollir documentació escrita dels antics escriptors hel·lènics, que li servís per a la confecció de la seva obra literària. Sabem què va portar de Grècia, perquè Joan I li insisteix en una ràpida traducció i tramesa: obres com De bella Judaica de Josep, El llibre dels emperadors del bizantí J. Zonaras, Vides Paral·leles de Plutarc, una Crònica de Morea, un llibre de Justí sobre les guerres de Macedònia, i probablement també fou l'introductor de Tucídides a Occident.
Amb tan bones referències com són una educació a Avinyó primer, i a Rodes i al Peloponès després, podríem pressuposar que ens trobem davant del primer humanista de la Corona. La manipulació de tan bella documentació com la que va recollir desmereixerà aquesta consideració inicial. El respecte i l'admiració dels humanistes per les llengües clàssiques desapareix en parlar de Fernàndez d'Herèdia, ja que aquest sotmet les obres clàssiques gregues a traduccions successives des del grec clàssic fins a l'aragonès tot passant pel grec demòtic, i encara aquestes traduccions estan fetes per mà diferent i per tant amb consideració diferent.
Amb tot, això seria una desviació més o menys disculpable; però el que ja no es pot considerar humanista de cap de les maneres és la barreja indiscriminada de cròniques històriques medievals i de cròniques fantàstiques, com la de Geofrey Monmouth Història dels reis de Bretanya, amb autors clàssics com Plutarc.
La seva producció més destacada se situa en el terreny de la literatura històrica en llengua aragonesa.
Entre les seves obres destaquen la Grant crónica de Espanya que arriba fins a la presa d'Algesires en temps d'Alfons XI, i la Crónica de conquiridores.

Bernat Metge

Per sobre de qualsevol altre escriptor humanista de la Corona catalanoaragonesa, hi podem situar Bernat Metge. Tant és així que Francisco Rico afirma que en realitat «La idea de l'humanisme català es va pensar fonamentalment com un marc per enquadrar-hi Bernat Metge» .
Bernat Metge era fill de Guillem Metge, apotecari de Barcelona i vinculat professionalment a la cort, i d'Agnès. Va néixer entre 1340 i 1346; orfe de pare quan encara era infant, la seva mare va casar-se amb el protonotari de la cancelleria reial Ferrer Sayol. El seu padrastre l'introdueix, ja de ben jove, a la cancelleria com a ajudant de registre de la reina Elionor, muller de Pere III. Gràcies doncs a Ferrer Sayol, Bernat Metge pot introduir-se en aquest estament que tenia en la cultura el seu poder; i potser també gràcies a ell adquirirà una decantació especial cap als autors clàssics, ja que no hem d'oblidar que Ferrer Sayol havia traduït el llibre De re rustica de Pal·ladi Rutili.
Morta Elionor, Bernat entra al servei de l'infant Joan. És important aquest fet perquè els dos eren més o menys de la mateixa edat, i un càrrec de tanta confiança es podrà perllongar quan l'infant passi a ser rei. Així trobem que Ferrer Sayol és l'home de confiança de Pere III i el seu fillastre Bernat Metge serà també l'home de confiança del futur rei Joan I.
Bernat Metge comença la seva obra literària en temps encara del rei Pere, però les seves primeres incursions en el món literari són encara ben medievals.
El 1387 Joan I és coronat rei i Bernat Metge és nomenat escrivà del rei. Un any més tard comencen a venir els primers problemes, ja que a les corts de Montsó s'havia de discutir sobre les acusacions d'escàndol públic i malversacions que el poble feia als oficials del rei. Per si fos poc, l'any següent Bernat d'Armanyac envaeix Catalunya, i els rumors acusen també de complicitat els oficials del rei. Les dificultats, si bé no alteren la situació oficial de Bernat Metge, posen en dubte la seva actuació; i és a partir d'aquí que Bernat Metge utilitzarà en benefici propi els dots de literat excel·lent per poder a través de les seves obres deslliurar-se de qualsevol responsabilitat en els afers que se li imputaven. Recorrerà als clàssics no sols a la recerca d'un estil elegant, sinó també per trobar-hi temes i arguments per a les seves finalitats personals.
El 1395 és enviat en ambaixada a Avinyó, on segurament va estar en contacte amb Fernàndez d'Herèdia, i serà precisament a la cort dels papes on coneixerà les obres més humanístiques de Petrarca, algunes de les quals l'enlluernaran tant que immediatament intentarà traslladar-ne el patró a obres seves. Tal és el cas de la influència del Secretum sobre l'Apologia.
Quan torna, la cort es trasllada a Mallorca a causa de la pesta. Les excessives pressions fiscals de la cort obliguen els reis a traslladar-se a Perpinyà, ja que a Mallorca començava a haver-hi malestar. Notícies d'inseguretat a la frontera fan que els reis traslladin la cort de Perpinyà a Torroella de Montgrí.
A Torroella el rei torna a rebre acusacions de les ciutats en contra dels seus oficials, però el domini d'aquests sobre ell és tal que encarrega les investigacions a ells mateixos. La repressió dels oficials sobre els seus acusadors és ferotge, i possiblement en aquest temps el rei començava a tenir sospites, ja que el 19 de maig del 1396, poc temps després d'aquest afer, el rei moria misteriosament a Foixà, mentre caçava. Bernat Metge és acusat, amb altres oficials, de la mort del rei entre altres coses no tan greus. Seguint l'experiència de les altres vegades que havia estat acusat, recorre a la literatura i, aquest cop, malgrat la importància de les acusacions, de la seva defensa sortirà una obra mestra: Lo Somni.
De nou Bernat Metge és absolt, i Martí I no triga gaire a restituir-lo a la cancelleria. A partir d'ara Bernat Metge complirà el seu deure d'una manera estricta, no farà tripijocs polítics, però tampoc no escriurà cap altra obra. A la mort de Martí I, sembla que es va posar al costat dels urgellistes, ja que amb Ferran d'Antequera, viurà absolutament retirat de tot càrrec.

Obres de Bernat Metge

L'obra de Bernat Metge evoluciona en vida de l'autor des de posicions medievals fins a la introducció d'importants elements humanistes. Per altra part haurem de tenir en compte no sols la maduresa de l'autor, sinó també si l'obra és en vers o en prosa, ja que el vers és més refractari a les innovacions.
El llibre de Fortuna e Prudència és una obra en vers, de caire narratiu, escrit en forma de noves rimades. Es tracta d'un viatge fantàstic a un món imaginari i al·legòric, del mateix tipus que La faula de Guillem de Torroella. La llengua encara és una barreja de català i occità, igual que en totes les obres del mateix gènere. En l'obra, Bernat Metge és conduït per engany en una nau que el transporta a una altra terra. Primer arriba al castell on habita Fortuna i després es troba amb Prudència que són personatges al·legòrics que li serveixen per a discutir en uns termes absolutament tòpics problemes de caire filosòfic i especulatiu. Presenta una forta influència d'obres tan medievals com L'anticlaudianus de R. de Lille, Le roman de la rose, o De consolatione philosophiae de Boeci. Quan les discussions arriben a terme, el poeta es torna a trobar a la platja de Barcelona com si res no hagués passat, ni tan sols el temps.
Cal remarcar que enmig de tant medievalisme, Bernat Metge presenta ja postures bastant escèptiques. És cert que ho fa d'una manera molt prudent i amb arguments aliens a ell mateix, però ens dóna una mostra d'una postura personal que supera el racionalisme pur i catòlic i a la vegada supera també el dogmatisme.
Entre les primeres obres destaca una altra composició en vers: el Sermó. És una paròdia dels sermons moralitzadors de l'època, però d'aquests en fa servir el patró per a fer-ne més eficaç la sàtira. A part de la burla constant de les dones, dels clergues, dels bons costums, dóna consells sobre l'art de triomfar i d'altres de càustics i desvergonyits. És escrit en codolada, cosa que l'assimila a tota una tradició burlesca i materialista, que té les seves arrels en els fabliaux medievals. La primera obra en prosa és una traducció d'una obra llatina redactada en hexàmetres; es tracta del llibre segon del De vetula, que en aquell temps era atribuït a Ovidi, però que és d'un autor anònim del segle XIII. El títol de la traducció reflecteix aquesta creença, ja que es diu Ovidi enamorat, i fins i tot el protagonista de la traducció és Ovidi. La primera obra important de Bernat Metge, tant pel seu estil refinat com pels seus objectius personals i pel seu gust i influències literàries, és la Història de Valter e Griselda. Bernat Metge fou acusat davant del rei d'alguns delictes, i ell molt hàbilment tramet a una dama de la cort la traducció de Griseldis de Petrarca. L'obra narra la història de Griselda, que, per les virtuts de paciència, obediència i amor, aconsegueix de sortir triomfant de múltiples proves a les quals és sotmesa. Bernat Metge intenta establir un paral·lel entre ell i Griselda, entre les seves acusacions i les que sofreix ella, i proposa un final per a Griselda que per lògica ha de ser paral·lel al seu.
Encara abans de la seva gran obra mestra, Bernat Metge va escriure una obreta en vers: Medecina apropiada a tot mal. Són 125 octosíl·labs apariats que constitueixen una burla dels lletovaris poètics medievals que servien per a guarir els mals d'amor. Fou escrita a la presó i evidentment degué aprofitar tots els records d'infantesa de la feina del seu pare.
Metge deixà incompleta l'obra que segurament tindria més característiques humanistes: L'Apologia. En ella hi ha de manera expressa la preferència de Bernat Metge pels autors clàssics pel damunt dels moderns; fa servir l'estil dialogat, tal com Petrarca en el seu Secretum, i prescindeix dels verbs d'introducció de diàleg, que els humanistes havien adaptat al seu estil després de veure que els clàssics així ho feien. Són molts senyals, per escassament dues planes de traducció, que ens fan comprendre que si l'hagués acabada hauria estat segurament la primera obra humanista de la literatura catalana; ho serà, però, Lo Somni, una obra mestra per la seva perfecta estructura, per la seva alta qualitat d'estil, i per la sàvia utilització de les fonts. Lo Somni representa un trencament en el gènere novel·lístic català basat en els romans francesos, però manté alguns aspectes estilístics, sobretot en els diàlegs, que ja havien estat abandonats per Bernat Metge en L'Apologia.
La finalitat estricta de Lo Somni és convèncer Martí l'Humà que l'escriptor és aliè a les acusacions que contra ell han estat fetes; tot en l'obra se sotmetrà a aquest propòsit. En ella es descarrega de les responsabilitats tant d'ordre físic com moral en la mort de Joan I. Ressalta de manera especial alguns aspectes religiosos, com l'abandonament del seu escepticisme per la intercessió del rei difunt, perquè el destinatari de l'obra, Martí I, era molt catòlic. Fa un abrandat elogi de les reines catalanes, per provocar la seva intercessió. Nega que fos partidari del comte de Foix, que tenia pretensions sobre Catalunya, i per demostrar-ho posa en boca de Joan I grans elogis sobre el seu germà Martí.
El sotmetiment de l'obra als propòsits de Bernat Metge no representa, amb tot, que aquest renunciï a les seves conviccions; la subtilitat estilística mantindrà íntegres les seves idees.
L'argument de Lo Somni no és pas gaire original; es tracta d'un viatge oníric que fa l'autor a l'altre món. En somnis se li apareix el rei Joan I, que havia mort feia poc, i manté un diàleg amb Bernat Metge sobre quatre temes bàsics que formen els quatre llibres en què es divideix Lo Somni. El primer té com a tema fonamental la immortalitat de l'ànima. El segon presenta un diàleg sobre temes més mundans i més importants per a Bernat Metge; el rei és al purgatori i per tant se salvarà la seva ànima, el seu cos ha mort per voluntat divina i Déu va voler que el rei morís. Al final del diàleg li presenta els seus dos acompanyants, Orfeu i Tirèsies, que tenen per missió recordar al rei que havia pecat venialment per excessiva afecció a la música i a l'astrologia. El llibre tercer comença amb la descripció que fa Orfeu de la seva vida, després parla Tirèsies i el llibre acaba amb una forta invectiva d'aquest darrer contra les dones. En el llibre quart, Bernat Metge pren la paraula per replicar Tirèsies i fa una abrandada defensa de les dones, sobretot de les reines catalanes, i tot seguit fa una invectiva contra els defectes dels homes.
Les fonts que fa servir l'autor en la confecció de Lo Somni són diverses i repartides de manera desigual. Així en el llibre primer no hi ha pràcticament ni una línia original, tot són textos patrístics o filosòfics. El llibre segon en canvi amb prou feines presenta res que no sigui original, només unes lleus influències de Petrarca i de Boccaccio. El llibre tercer presenta influències d'Ovidi, Virgili, i Boccaccio, sobretot de les obres Metamorfosis, Eneida i Corbaccio. Finalment el llibre darrer mostra influències de les Familiares de Petrarca, de De claris mulieribus de Boccaccio i de Valeri Màxim; cal destacar però, la total originalitat de la invectiva contra els homes. L'estil de Lo Somni té per base una prosa elàstica que, tot i ser basada en construccions llatinitzants, no presenta ni les afectacions ni l'encarcarament propis d'altres autors amb gustos semblants. Els llatinismes són nombrosos, però triats, les transposicions i anàfores fan la prosa solemne que sovint alterna amb els tons emotius que provoquen els diàlegs curts. Recursos propis de la lírica donen també de vegades tocs poètics a la narració.

Fra Antoni Canals

Fou un frare dominicà que exercí de capellà del rei i de la cort, i va arribar a ser lloctinent de l'inquisidor general de València. Fra Antoni Canals recorrerà als clàssics en funció del seu apostolat, i amb un estil culte i refinat intentarà demostrar als escèptics que els clàssics són profundament morals.
És autor d'obres originals i de traduccions d'obres llatines en català. La seva producció d'estil clàssic es troba en algunes de les traduccions, ja que la resta de l'obra pertany íntegrament a la medievalitat. Tradueix el Dictorum factorumque memorabilium, obra a la qual dóna el nom del seu autor, l'historiador llatí Valeri Màxim. L'obra ja havia estat traduïda altres vegades, però Canals diu que ho farà «en la nostra vulgada llengua materna valenciana». (Una simple lectura basta per a veure que ni tan sols no té dialectalismes i que aquesta afirmació s'ha d'entendre en un sentit estilístic de prosa refinada i elegant, «valenciana prosa» que en deien els qui la conreaven). Tradueix també De providentia de Sèneca, on cristianitza conceptes pagans i substitueix alguns costums i institucions antics per altres de medievals. En la Carta de sant Bernat a la seva germana, fa un bell elogi dels llibres i parla de les lectures de moda, però la traducció és purament moralista i medieval. La traducció més pròxima a l'Humanisme és Scipió e Aníbal, feta a partir de l'Àfrica de Petrarca, llevat del tros final que és inspirat en Titus Livi. De Petrarca, sap respectar-ne el caràcter d'epopeia, els tòpics clàssics de l'aparició de morts, viatges a l'altre món, discussions entre deïtats, i sobretot l'admiració del món romà a partir del seu representant més clàssic: Escipió l'Africà.
Amb tot, l'Humanisme de fra Antoni Canals no és res més que el vernís estilístic classicitzant que presenten algunes de les traduccions.

L'Humanisme català en llengua llatina

Ja hem dit que la llengua llatina és fonamental a l'hora de definir l'Humanisme, tant per la seva universalitat com per ser la via més directa de retrobament del saber clàssic. Tots els humanistes coneixien el llatí clàssic, i en aquesta llengua i estil escrivien les seves obres més importants; i si alguna vegada feien alguna concessió a les llengües vulgars era com si es permetessin una vel·leïtat en la seva norma general. És per això que la visió sobre l'Humanisme a Catalunya quedaria incompleta si no féssim una mínima referència als autors catalans que conrearen la nova cultura en la llengua universal i clàssica per excel·lència: el llatí.
Aquest corrent es dóna a Catalunya durant el regnat dels Trastàmara, sobretot en vida dels reis Alfons el Magnànim i Ferran el Catòlic. El Magnànim va traslladar la seva cort a Nàpols i el seu gran interès per la cultura féu que s'envoltés dels més grans humanistes italians, els quals mantingueren contactes, sobretot epistolars, amb alguns. dels escrivents catalans que el rei tenia a Nàpols, entre els quals destaquen Pau Nicolàs, Arnau de Fenolleda, i Joan Alzina. Fins i tot el rei en persona participarà d'aquest ambient humanista que hi havia a la seva cort. Però això passava a Itàlia, i quan els catalans tornaven a casa deixaven enrera tot aquest ambient humanístic. No serà per tant fins al temps del Catòlic quan una sèrie d'intel·lectuals catalans faran cultura humanística en llatí a Catalunya. Entre ells podem destacar, entre d'altres, autors com el cardenal Margarit, Jeroni Pau, Pere Miquel Carbonell, i Joan Ramon Ferrer.
El cardenal Margarit és el primer a esbossar en una obra històrica les actituds dels humanistes italians. Escriu deu llibres sobre la història d'Hispània, que van des de l'època precartaginesa fins a Cèsar August. Aquesta obra porta el títol global de Paralipomenon Hispaniae i hi podem descobrir múltiples referències d'autors llatins i grecs, d'autors eclesiàstics, d'humanistes moderns, i fins i tot de poetes clàssics. Com a norma, Margarit intenta fer servir les fonts d'informació més acostades al fet que narra, no té cap mania a sacrificar les autoritats a les noves tècniques (mapes, cartes, etc...), però també les sotmet a les disposicions dels concilis eclesiàstics i en revisa la toponímia després de la moda de les falses llatinitzacions.
Aquest canvi emprès per Margarit en la historiografia culmina en Jeroni Pau, erudit eminent que va saber, més que Margarit, impregnar-se de l'atmosfera humanista italiana, sobretot a la cort dels Borja. Intentava traslladar a Catalunya el nou esperit humanista, i les seves obres demostren que els temes feien sovint referència a la pàtria, però la seva residència a Roma i la publicació de les seves obres allí mateix, va provocar que no fos reconegut a Catalunya malgrat els esforços que hi va dedicar el seu amic Pere Miquel Carbonell. Pau s'aproxima als clàssics en tots els aspectes i d'una .manera conscient, tant en l'estil, com en la llengua, en les cites textuals o en les referències. Com a obres més importants podem destacar De fluminibus et montibus Hispaniarum libellus, Practica cancellariae apostolicae, i Barcino. Però tan importants com les obres són les epístoles en llatí, que mantenia regularment amb el seu cosí i company intel·lectual Pere Miquel Carbonell, i també la seva poesia en llatí i en mètrica quantitativa.
L'arxiver de Ferran II, Pere Miquel Carbonell, fou com a intel·lectual més discret que Jeroni Pau, però el seu afany de notorietat, que arriba sovint a la vanitat, i la seva afecció als llibres i a conservar qualsevol escrit amb les notacions marginals que ell mateix feia, l'han salvat de l'oblit. Escriu en llatí i en català, i les seves obres més importants són Chròniques d'Espanya, que és una barreja de la Crònica de Sant Joan de la Penya, la de Pere III, amb records personals i disquisicions erudites, i De viris illustribus catalanis, que és una llista comentada de tots els prohoms hispànics entre els quals no hi entren els autors que han fet la seva obra en vulgar, sinó només els llatins. És important sobretot la seva correspondència literària en llatí amb un grup d'intel·lectuals erudits, juristes, i bibliòfils, que ell mateix anotava i arxivava.Hem de notar que aquests autors llatins dediquen els seus esforços a la història, a la erudició, o a les lleis; però mai no podrà triomfar l'Humanisme si no es posen les bases gramaticals segons les quals els alumnes de les universitats puguin seguir els studia humanitatis. Joan Peiró i Joan Ramon Ferrer són els qui donen els primers passos seriosos que conduiran a la llarga a l'adopció per part de les universitats i els estudis catalans dels mètodes d'ensenyament humanístics. No serà fins a la publicació de les Introductiones de Nebrija i la posterior publicació del seu diccionari llatí-castellà, traduït al català, que l'humanisme s'introduirà definitivament als estudis i a la universitat. El suport dels poders públics, la introducció de la impremta, i, la col·laboració decidida dels professors faran la resta. Era, però, ja massa tard per a donar més fruits, perquè la llengua catalana i la cultura pròpia entraven en un període de decadència.

Bibliografia essencial

Martí de RIQUER i Antoni COMAS, Història de la literatura catalana, Barcelona, ed. Ariel, 1980, vol. Il.

Jordi RUBIÓ i BALAGUER, La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, Barcelona, ed. 62,1964.

Lola BADIA i Xavier LAMUELA, Obra completa de Bernat Metge, Barcelona, ed. Selecta, 1983. (Amb indicacions bibliogràfiques fins al 1973.)

Lola BADIA, L 'Humanisme català: formació i crisi d'un concepte historiogràfic, «Actes del V Congrés Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Andorra, 1979», Barcelona, PAM, 1980.

Francisco RICO, Nebrija frente a los bárbaros, Salamanca, ed. Universidad de Salamanca, 1978.

Francisco RICO, Petrarca y el humanismo catalán, «Actes del Sisè Col·loqui Internacional de Llengua.i Literatura Catalanes, Roma, 1982», Barcelona, Publ. Abadia de Montserrat, 1983.

Jordi RUBIÓ i BALAGUER, Renaixement i Humanisme, «VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón», València, 1973, vol. III.

Mariàngela VILALLONGA, Vida i obra de Jeroni Pau (c.p. 1458-1497), Barcelona, ed. Humanitas, en curs de publicació.