LA
TRANSMISSIÓ ORAL
EN LA PROCESSÓ DE VERGES
De Jordi Roca i Rovira
COMUNICACIÓ AL VII COL·LOQUI DE LA SOCIÉTÉ INTERNATIONALE POUR L'ÉTUDE DU THÉÂTRE MÉDIÉVAL
GIRONA, JULIOL DEL 1992
Origen de la
transmissió oral
Hem de considerar en primer lloc que la transmissió oral es produeix
en aquelles cultures o en aquells segments de població que, per
les raons que sigui, no tenen un accés a l'alfabetització.
És per tant un recurs per a mantenir viu un fet cultural concret
a través del temps i conservar-lo així per a les generacions
posteriors.
El significat de transmissió oral anirà per tant lligat
al concepte de cultura oral i al concepte de conservació. Normalment
la transmissió es produeix per mímesi. El receptor acumula
no pas únicament les paraules concretes, sinó que imita
també l'entonació, el ritme, i moltes vegades també
el gest amb què s'acompanya l'emissor. Una vegada el receptor ha
fet seu el missatge, es pot convertir en un fidel transmissor per a generacions
posteriors.
Totes les dades retingudes pel receptor s'acumulen a la memòria,
però com que la memòria humana és inestable com a
suport de conservació d'informació, es poden produir variacions,
tant per pèrdua d'informació com per innovació de
detalls o modernització lingüística i/o contextual.
Aquests detalls són, però, modificats la majoria de vegades
de manera involuntària, ja que el receptor intenta retenir l'original
amb la màxima fidelitat. És per això que posa en
joc tota una munió de recursos mnemotècnics (música,
mesura de vers, ritme, rima, entonació, pauses, gesticulació),
que moltes vegades exagerarà en benefici únicament de la
memòria.
Canvis recents: l'alfabetització
El cas concret de la Processó de Verges parteix d'una situació
idònia perquè es produeixi un fenomen de transmissió
oral. Un poble petit situat en una zona rural del país, on durant
molts segles l'alfabetització era privilegi dels pocs representants
del clergat i qui sap si d'alguna de les famílies més acomodades.
Possiblement fou el mateix clergat qui va prendre la iniciativa de fer
una representació religiosa sobre el drama de la Passió
de Jesucrist amb una finalitat clarament apostòlica, tal i com
succeïa a la majoria de pobles europeus.
El capellà escull un text i la gent memoritza mitjançant
la veu el paper que els correspon. Com que la representació es
va repetint per cicles anuals, es va posant en marxa una memorització
per repetició per part del públic (la resta del poble) respecte
als actors. La garantia de continuïtat estarà assegurada al
llarg dels anys, mentre existeixin les mateixes circumstàncies
de transmissió i la necessitat social de reproduir el misteri.
Poden haver-hi canvis, fins i tot és possible que se substitueixi
de cop un text per un altre, però altra vegada la conservació
del text, en aquest cas el nou, començarà a partir de zero
amb l'actuació dels paràmetres ja indicats.
A mitjan segle XIXè, i pel desenvolupament de la política
cultural liberal es promou una llei d'instrucció pública
que es proposa d'arribar a totes les capes de Ia població: La llei
Moyano. En certa manera hereva del Despotisme Il·lustrat i a semblança
de la seva predecessora JuIes Ferry a França, no tenia en compte
les diferències culturals que hi havia a l'Estat, i podia haver
comportat no únicament la liquidació d'activitats ancestrals
dintre de la cultura sinó també de tota la cultura catalana.
Afortunadament, un segle XIXè amb multitud de canvis d'orientació
política va fer impossible una política cultural unitària
que permetés el desplegament de la llei. Així doncs, l'esperit
de la llei Moyano no arriba a les zones rurals de les províncies
fins pràcticament a finals del segle XIXè o ja entrat el
XXè, i en aquells moments ja s'havia produït una força
contrària que atenuaria els efectes d'alienació cultural:
la Renaixença, amb la revalorització de la cultura popular
i la identificació de la terra amb la llengua pròpia.
L'alfabetització arribaria doncs al poble de Verges en temps dels
nostres avis. En poc temps tota la població s'escolaritza i desapareix
l'analfabetisme, tot i que la gent del poble encara recorda actors de
papers principals que no sabien de llegir ni d'escriure.
Aquesta alfabetització ha comportat unes variacions en la transmissió
de la Processó que a primera vista semblen importants. Destacarem
en primer lloc la castellanització de la dicció. A nivell
fonètic és freqüent d'observar la pronunciació
de consonants finals mudes en català; un bon exemple en seria la
pronunciació de la ce articulada com una dental fricativa, a la
manera castellana, o bé la pronunciació de la erra final
de bona part dels infinitius que surten en el paper de determinats actors,
la qual cosa trairia un aprenentatge del text a partir de la lectura,
feta naturalment amb els esquemes castellans apresos a l'escola. Apareixen
també en el text alguns castellanismes sintàctics i lèxics
de nova creació (recordem que l'obra original és de Fra
Antoni de St. Jeroni, i que, com correspon a les obres del seu temps,
n'està plena). És possible que la lectura hagi transformat
«tenir de» en «tenir que» i alguns altres casos
que subtilment s'han castellanitzat.
Els efectes de l'alfabetització han caminat junts amb l'acostament
al poble per mitjà dels mass media de models interpretatius professionals
que han exercit la seva influència en la mímesi interpretativa
dels actors, la qual cosa ha multiplicat l'efecte de la pèrdua
dels canals de transmissió tradicional. La manca de companyies
de teatre clàssic al nostre país, tant en català
com en castellà, que fixessin una dicció per al vers que
resultés convincent i digna ha provocat un menysteniment de les
característiques del vers que ha arribat fins a la supressió
i/o dissimulació de les característiques pròpies
de la seva dicció. Així doncs, la rima, que abans era accentuada
fins a convertir-se en una acusada cantarella, tendeix a desaparèixer
de la pronunciació per l'acusada presència d'encavallaments
en els versos, amb la finalitat de fer una pronunciació de la frase
més acostada a la prosa que no pas al vers. Naturalment, la pèrdua
o dissimulació de la cantarella produeix també un efecte
negatiu de cares a la transmissió oral, ja que perd la funció
mnemotècnica que inicialment tenia; i la pèrdua de les pauses
de final de vers juntament amb l'adopció de les pauses gramaticals
acaba per desorientar l'oient i futur transmissor d'uns textos que ja
han perdut la seva forma original.
El ritme dels versos, veritable suport de tot el sistema de dicció
tradicional i del patró interpretatiu, ha perdut també la
seva funció i ha estat substituït per l'entonació gramatical
de la frase. Si fem un breu repàs a la història del teatre
veurem que en els orígens del teatre romànic les obres no
només eren en vers per la seva facilitat de transmissió,
sinó que a més a més s'ajudaven de la música
i/o del cant per mantenir-se en la memòria. En l'evolució
del teatre es perd el cant, però el ritme del vers garanteix en
certa manera la funció inicial de mantenir el model d'execució
dels versos. El ritme és qui bloqueja els canvis textuals que alterin
la mesura dels versos; i si bé els actors poden improvisar o alterar
el vers en alguns moments, sempre el model rítmic els condueix
dintre les pautes del patró de vers original.
Si analitzem les causes de l'adopció de fórmules interpretatives
estranyes a la tradició ens trobarem en primer lloc amb un canvi
de mites. La gent normal ja no creu digne d'imitació l'actor que
representa un paper en l'obra tradicional, sinó aquell actor professional
que sent en el teatre radiat, i que veu en el cinema o la televisió.
Aniríem més encertats fins i tot si diguéssim que
els futurs actors de teatre tradicional senten vergonya aliena quan observen
la interpretació dels qui els precedeixen. Per tant, si desapareix
l'actor de formes tradicionals com a model de futurs actors ja es veu
que el sistema de transmissió no pot funcionar més enllà
en el temps. Valgui per mostra que després de l'adopció
quasi general del Misteri de la Passió de Fra Antoni de Sant Jeroni
a finals del segle divuitè i principis del dinovè,1 la majoria
dels elencs teatrals que representen actualment la Passió han substituït
l'esmentat text a començaments del segle actual per textos més
moderns i en prosa; com és el cas d'Esparreguera, d'Olesa, d'Ulldecona
i tans d'altres.
Manteniment dels recursos orals
Aquest panorama de canvis recents ha afectat la població de Verges
en la mateixa mesura que les poblacions que acabem d'esmentar, i, amb
tot, ningú no s'ha plantejat canvis tan substancials en el text
per poder garantir la pervivència de la tradició. Cal, per
tant, analitzar la situació actual del Misteri de la Passió
i establir quines són les raons del manteniment d'unes formes que
es consideren ja arcaiques en els nostres dies.
Crec que podem afirmar que a la Processó de Verges es mantenen
vigents encara els sistemes de transmissió oral que se serveixen
dels recursos del vers per a la seva memorització i posterior transmissió,
i crec que si això es produeix encara a les acaballes del segle
vintè és degut sobretot al fenomen de la Processó
dels Petits.
La Processó dels Petits funciona com una veritable escola teatral
que ha anat preparant els més menuts del poble per poder substituir
en el futur els actors actuals. Aquesta Processó s'ha anat fent
de manera paral·lela a la Processó del Dijous Sant al llarg
de temps immemoriaI. Els avis del poble ens expliquen encara els papers
que hi representaven i no saben pas de ningú que prengués
mai la iniciativa de la seva organització. La voluntat d'imitar
els grans ha estat la força i el nord d'aquest moviment infantil
que de forma autogestionària, i en algunes èpoques fins
i tot de manera tenaç per la manca de recursos i l'excessiu abandonament,
ha anat gestant actors per al futur. Ara, en l'actualitat, el Patronat
de la Processó del Dijous Sant ha pres consciència de la
importància d'aquesta Processó alternativa i té cura
constantment de mantenir els estímuls dels nens de fins a catorze
o quinze anys perquè agafin consciència progressivament
de la necessitat que la Processó té d'ells.
La poca base de maduresa cultural dels menuts priva que la influència
exterior tingui en ells unes conseqüències negatives per al
manteniment de les formes de transmissió tradicionals. Quan encara
no saben llegir ja surten a la Processó, tant a la dels grans com
a la dels petits, i naturalment assisteixen regularment als assatjos i
se'n senten protagonistes. Veuen assajar els qui encara són els
seus mites; ja siguin els pares, familiars o veïns. A còpia
de repetició d'anys i pel propi estímul de demostrar que
ells també són capaços de fer-ho bé, van memoritzant
els papers, les diccions, els gestos i el moviment escènic dels
grans; ja que per a ells fer-ho bé vol dir fer-ho com els grans.
És també freqüent que els petits desitgin fer en la
seva rocessó el paper que els seus pares representen en la dels
grans, la qual cosa afegeix a la mímesi un treball familiar més
constant i més profund que no pas l'assistència als assatjos.
Abans era molt freqüent que els papers de la Processó del
Dijous Sant passessin de pares a fills, en l'actualitat és també
freqüent, però és encara molt més important
assenyalar les coincidències de paper entre pares i fills de manera
sincrònica en la Processó dels Grans i la dels Petits.
L'absència de text escrit i fins i tot la mateixa incapacitat per
llegir fan que es constatin defectes propis de la transmissió oral.
Una audició deficient en els assajos provoca errors de dicció
que afecten el mateix nom del personatge que executen a la seva processó;
així una menuda, que ara ja fa de Samaritana en la Processó
dels Grans, es referia al seu nom dins i fora de la representació
com a «Sarmalitana». La necessitat de les estructures rítmiques
per a la memorització dels versos fa que davant de la improvisació,
quan hi ha una falla de memòria, mai no surtin versos hipermètrics;
és freqüent constatar canvis de paraules respecte del text
original, però sempre mantenen la mateixa estructura sil·làbica:
dona per comptes de filla, jueus per comptes de saions, etc... S'assimilen,
però, també, els canvis textuals que per la raó que
sigui s'han incorporat a la dicció dels grans: «tinc que»
per comptes de «tinc de», o «entregar» per comptes
de «lliurar», entre d'altres. S'accentua moltíssim
la cantarella de final de vers i no dissimulen mai ni una rima, tot i
que moltes vegades no són ni conscients del sentit de les paraules
que diuen.
Assimilen també tots els recursos no textuals, que els són
de gran ajuda quan el paper que representen és un xic llarg. Així
doncs, les referències de moviment en l'espai escènic o
el mateix gest interpretatiu els serveixen de recordatori d'un text sense
que els calgui, per tant, incorporar la figura de l'apuntador. És
com si desglossessin el text en múltiples textos més petits
que s'encadenen mitjançant les actituds que van representant, fins
i tot amb pauses intertextuals exagerades.
Amb tan bon aprenentatge, és comprensible que quan un actor de
la Processó dels Petits és cridat a actuar en la Processó
del Dijous Sant tingui ja un bagatge interpretatiu i una memorització
del paper tan assumida que ni tan sols li cal haver-se de llegir el text
des d'un paper escrit. l si ho fa, és només per acabar-se
de sentir segur del que diu.
Proposta de futur
La Processó dels Petits ha mantingut les formes de transmissió
tradicionals, que són les que donen en definitiva el caràcter
de la representació, en els moments que es produïen vacil.lacions
importants pels motius que ja hem exposat; per tant, qualsevol proposta
de futur passarà per mantenir i potenciar la Processó dels
Petits i per oferir-los un model d'imitació que no els dificulti
l'aprenentatge mimètic del text i de la seva interpretació.
La dificultat màxima per aconseguir aquest objectiu passa per la
impossibilitat i la inconveniència de reproduir les condicions
sòcioculturals de fa dos segles; així doncs, caldrà
vetllar al màxim pel manteniment dels recursos de mímesi
interpretativa dels petits fins a l'edat que ja hagin assimilat una completa
alfabetització i una base cultural d'acord amb el món modern;
i també caldrà establir, per mitjà d'aquesta base
cultural, avui ja universal, un model de dicció i d'interpretació
per a la Processó dels Grans que sigui respectuós al màxim
amb el text en vers, i que sigui considerada digna pels actors mateixos2.
El primer dels objectius és de moment vetllat pel Patronat de la
Processó del Dijous Sant i en major part pels estímuls de
les mateixes famílies. Caldria, però, afegir-hi una tasca
addiccional per part de l'escola, una tasca de sensibilització
cap a la importància de la cultura popular com a signe d'identitat
enfront d'una cultura estàndard universal.
El segon dels objectius, dotar la Processó del Dijous Sant d'un
model de dicció i d'interpretació en vers que sigui considerat
digne, ha estat assumit per la direcció del Misteri des de fa ja
dotze anys. Per causa de la manca d'un model interpretatiu de teatre clàssic
autòcton i en vers, la solució passa per posar en pràctica
els sistemes d'anàlisi de versos i una proposta interpretativa
conseqüent que es basa en els estudis que sobre mètrica catalana
es contenen en el llibre del professor Salvador Oliva intitulat precisament
Mètrica Catalana3. Es tracta de conscienciar l'actor que no interpreti
de manera prosaica; que mantingui les constants de mesura i de ritme,
i que respecti les rimes i la pausa de final de vers. Caldrà també
fer compatibles la dicció de vers i la dicció comprensiva
del text, i això és possible si l'actor és capaç
de fer dintre del vers les pauses sintàctiques i l'entonació
corresponent al sentit. Una dicció lleugerament alentida és
suficient per fer compatibles les pauses sintàctiques i les pauses
de final de vers, a la vegada que una pausa curta de final de vers atenua
la sensació, malagradosa actualment, de la cantarella.
Caldria també afegir-hi alguns recursos tècnics sobre vocalització
i entonació perquè acabin de donar una qualitat interpretativa
a fi que el sistema pugui ser acceptat com a model, i pugui a la vegada
donar seguretat tècnica a qui fins ara ho havia basat tot en una
interpretació absolutament subjectiva.
Finalment, i per iniciativa dels mateixos actors, s'ha capgirat la tendència
a fer servir el text escrit per acabar de fixar la memorització
i aquest ha estat substituït per enregistraments videogràfics;
de manera que es produeix la paradoxa que la mateixa innovació
tecnològica que havia posat en perill els sistemes de trasmissió
tradicionals, s'ha convertit en un immillorable aliat per a la seva conservació.
No es tracta, per tant, de mantenir vivent un màrtir de la nostra
civilització, sinó que cal aprofitar-ne tots els aspectes
de millora cultural i tecnològica; ja que a la vegada que es pot
mantenir l'essència de la tradició es pot millorar el seu
nivell interpretatiu segons les exigències dels nous temps. La
tradició no és un fòssil arqueològic, ans
el contrari, és la suma de les aportacions que s'hi han anat incorporant
al llarg dels segles, i la nostra no havia pas de ser diferent.
NOTES
1. Hi ha diverses edicions amb variacions textuals del Drama de la Passió:
La Gran Tragèdia de la Passió i Mort de Jesucrist Nostre
Senyor, de Fra Antoni de St. Jeroni. Jo he consultat a biblioteques particulars
de persones de Verges una edició impresa a Lleida, a la impremta
F. Armenteros i Segura, de principis del segle XIXè; i també
una altra editada a Manresa, impresa per Impremta Roca, de finals del
segle XVIIIè. Amb tot, cal dir que tot el text que es fa servir
actualment s'ha anat adaptant al català modern per les intervencions
puntuals de molts actors, i també per intervencions més
exhaustives com les de la poetessa vergelitana Maria Perpinyà i
el seu germà Carles Perpinyà que daten de començaments
del segle XXè.
2. La directriu que inspira el Patronat de la Processó del Dijous
Sant de Verges, i en conseqüència l'equip de direcció
del Misteri de la Passió, és la de considerar la tradició
com un fet evolutiu, i per tant té per norma acceptar i potenciar
el fet cultural modern de l'alfabetització i millora del nivell
cultural dels actors perquè aquests es conscienciïn de la
importància del Misteri i puguin superar la vergonya interpretativa
amb les bases d'una dicció i d'una interpretació vàlides
per al temps actual.
3. OLIVA, Salvador. Mètrica catalana. Edicions dels Quaderns Crema.
Barcelona. 1980.