COMENTARI
SOBRE LA
SUITE
DE
VERGES
DE
JORDI RODRÍGUEZ-AMAT
PUBLICADA
AL CATÀLEG DE L'EXPOSICIÓ FETA A VERGES DURANT LA SETMANA
SANTA DE L'ANY 2002
Dedicatòria
que ha versificat l'autor per al seu amic Jordi Rodríguez -Amat,
amb motiu de l'exposició
SUITE
DE VERGES
Rodri-Amat,
company preuat,
que has vingut
com la put put
de primavera,
au falaguera
de bell plomatge
i llarg viatge,
per admirar,
i no és en va,
la Processó;
amb la intenció
de recrear-la
i projectar-la
al món de l'art.
El teu esguard
ha estat prolífic,
i tan magnífic
el resultat
que has admirat
no sols profans,
jueus..., romans...,
sinó també
qui coneix bé
tots aquests móns.
Va per
tu, doncs,
el meu escrit,
amb el delit
més desitjat
de ser-te grat.
Per ço et dic:
Per tu,
amic!
|
|
UNES PARAULES SOBRE
LA SUITE DE VERGES
Vagi per endavant que
no sóc gaire entès en el món de l'art, per això
em disculpareu si en aquest comentari no faig referències a aspectes
tècnics o artístics que encriptats en belles paraules seductores
solen aparèixer en les eufòniques crítiques artístiques
de qualsevol mitjà que es valori una mica.
I em preguntareu: Per què ens vols parlar d'art si tu mateix dius
que no hi entens? Bé, no ho faria si no tingués res a dir,
però conec un xic la Processó, conec també l'artista
i em guanyo la vida xerrant; així doncs us faré partícips
de les meves reflexions i opinions, i us suggeriré allò
que la Suite de Verges m'ha fet meditar.
Conec i m'estimo les paraules
perquè m'acompanyen en la meva tasca d'ensenyant; de la mateixa
manera que acompanyen Rodríguez-Amat, col·lega meu en aquest
art quotidià; però ell, a més de les paraules, sap
fer servir les imatges i a través d'elles es comunica amb perfecció
i precisió. Gosaria doncs començar aquest text amb una afirmació
contundent: La Suite de Verges és una obra didàctica,
una obra amb voluntat d'ensenyar a l'espectador tot el procés creatiu,
des de l'emoció primera fins a l'abstracció final.
Algunes de les seves sèries són comparables a una narració.
Rodríguez-Amat ens guia a través del procés de creació
talment com si d'un narrador es tractés. Ens explica la història
del despullament de la forma, de la imatge, amb l'objectiu d'arribar a
la idea que concentra tota la força, tota la bellesa concretada
en unes línies, en unes ombres, en unes taques, que fora de la
sèrie difícilment ens portarien la riquesa de l'abstracció
intel·lectual de la qual gaudim, per deixar-nos en una simple empatia
sensorial.
Com l'infant d'aquell memorable poema de Jordi de Sant Jordi que es mira
el retaule i queda embadalit per l'or que brilla, però que no pot
traspassar aquesta bellesa superficial.
No ho dubteu i amb ànima de bon deixeble deixeu-vos conduir per
les sèries de dibuixos que passen de la imatge a l'abstracció;
en sortireu més rics i amb la satisfacció d'haver entès
el valor d'unes obres que moltes vegades no gosem valorar perquè
en desconeixem les regles del joc.
Però no tot són
narracions. Hi ha també unes sèries de dibuixos i pintures
que són purament descriptives d'un estat d'ànim i que sovint
no tenen res a veure amb la intenció de la imatge que els ha generat.
En podria posar molts exemples, però em permetreu que il·lustri
aquesta idea amb una sèrie concreta que trobo molt divertida i
en la qual en Jordi Rodríguez-Amat, paradoxalment, fa servir la
dansa de la mort per descriure sentiments de seducció, d'amor i
d'erotisme: La sèrie dels balls.
No és pas nou que un artista fes servir la dansa de la mort per
a descriure emocions positives, per comunicar optimisme o simplement per
jugar amb ella. Michael Wolgemut il·lustra la Cronica Mundi de
Hartman Schedel amb un gravat d'una dansa de la mort en la qual tres esquelets
ballen una dansa que sembla més una tarantel·la o fins i
tot un rock & roll "avant la lettre", que no pas totes aquelles
danses tibades i serioses que en forma de ball rodó o de danses
cortesanes il·lustren dotzenes i dotzenes de frescos i llibres
de tota l'Europa medieval, renaixentista i barroca.
En una cultura com la mexicana, que comparteix amb l'Europa de segles
enrere aquesta obsessió per la mort, el gravador Guadalupe Posada,(s.
XX), fa ballar la mort entre gerres de cervesa i intruments de mariachi.
Valguin doncs un parell d'exemples per entroncar i donar carta de natura
a la sèrie de Jordi Rodríguez-Amat. Les mateixes idees que
altres artistes van comunicar en el seu moment per aportar un alè
fresc a la societat del seu temps i per contrastar una visió massa
monolítica de la vida i la mort, són servides per Rodríguez-Amat
al ritme de tango, pasdoble o vals. No s'ha de llegir doncs com un fet
irreverent, com una "boutade" d'artista, sinó com un
producte de la familiaritat, de la convivència de més de
dos anys del tema de la Dansa de la Mort i de Jordi Rodríguez-Amat.
Si durant aquests dos anys de seducció no hi hagués hagut
una mica de tot, si no haguessin passat per la ment i per l'obra de l'artista
situacions de tota mena, no estaríem veient la cara humanitzada
de la Mort.
Deixeu-me acabar aquestes
mínimes reflexions amb el reconeixement de la feina de l'artista
al taller. Acostumats com estem a les emocions fortes i a la idea d'artista
romàntic, bohemi i una mica eixelebrat; no deixa de ser sorprenent
que hi hagi artistes que basin tota la seva producció en un ofici
ben après, en el domini de les tècniques més acadèmiques
del dibuix i la pintura, i sobretot en un procés de creació
d'allò més clàssic.
Jordi Rodríguez-Amat reinterpreta les vivències que ha tingut
un cop el temps les ha matisat. Treballa a través del record, més
o menys estimulat per esbossos i fotografies; però és en
la solitud de les hores de taller que l'artista guanya el monstre de les
emocions, tal i com deien els noucentistes. I això no vol dir que
un artista sigui fàcilment etiquetable, perquè en el món
de l'art com en la vida no hi ha ni antics ni moderns sinó gent
amb coses per dir i gent sense.
Jordi
Roca i Rovira
|
|