CRONOLOGIA

XXIV CONCURS LITERARI VILA DE MONT-ROIG

(ACCÈSSIT)

MOMENTS

Tenso el vell arc,
enmig d’una foscor
massa solemne,
per dibuixar una traça
salvatge i decidida.

Trio a l’atzar,
el vers que ara dibuixo,
mig adormit
prop de la teva falda,
sols per poder-te ullar.

Tinc tots els dits
esmussats i malmesos,
massa entumits,
provant de resseguir
serrells de somnis plàcids.

Tot el meu món,
en un badall innoble,
mor de tristor
planyent-se en un lament
si fuig la teva mà.

Tanco el destí
en un espai amplíssim
més gran que el cor,
però hi deixo una escletxa
segur del teu retorn.

 

SOTRACS

Apropo el meu panteix vital
al ritme de la música de vals
que sacseja els racons d’aquest espai
i els imprimeix un trontoll
tranquil i cadenciós,
a penes perceptible.

El fum del cigarret que penja
dels meus llavis sempre massa humits
s’entesta a fer via cap als ulls
i l’esclafo al cendrer blau,
que petja papers plens de gargots,
damunt la taula atapeïda.

M’aixeco, amb el deix de mandra
que acostumo a dur penjada cap al tard,
per fer sonar un altre disc més adient:
els versos d’en Miquel i la veu d’en Lluís,
trenant una tonada dolça i convincent,
a voltes un xic arrauxada,
em sotraguegen l’ànim
i reprenc la lluita callada
amb el batec cada dia.

 

OH !

Deturo aquest trontoll etern,
que m’agita l’esperit
i tots els músculs,
per esguardar el miratge,
eteri i vulnerable,
d’un disc d’argent
ferint la boira de migdia.

I tot resta en una rara suspensió
que em fa allunyar
del meu bressol sabut
i posa ales valentes
a un punt profund
que deso al mig del pit.

Com si res no hagués,
encara,
començat.

 

INSTANTS

Vora l’arena
on mor l’onada dolça,
deixo una fada.

Llepen les pedres
guspires de silenci
que m’aconsolen.

Damunt la plana,
talment un vel translúcid,
la gentil pluja.

Cau una fulla,
gronxada de silencis,
enmig la boira.

Entre dos núvols,
la lluna falaguera
et deixa muda.

La branca nua
desvetlla tots els signes:
borrons de seda.

 

RECORD

Enrere, molt enrere,
hi ha una closa entre parets
i una porta de fusta, alta,
guerxada, una mica malmenada...
Custodia un safareig enorme,
amb l’aigua un xic fosca,
d’un verd inconsistent.

Enrere, molt enrere,
hi ha un prat petit,
voltat d’àlbers,
i una era empolsinada
amb dos pallers plantats
on furguen i escatainen
mitja dotzena de gallines
i un gall escandalós.

Enrere, molt enrere,
hi ha un camí de profundes roderes
entre camps de blat o de moresc
que porta fins al pou
i a l’hort que l’embolcalla.


Enrere, molt enrere,
hi ha un turó allargassat,
amb un estol de roures
i un sotabosc d’argelagues,
que sempre em parlen
quan obro els ulls enlleganyats
just a trenc d’alba.
Enrere, molt enrere,
hi ha una ermita amb un roure centenari
ran del camí polsegós per on s’acosta
una euga cançonera
arrossegant un carro que grinyola
colgat d’alfals.

Enrere, molt enrere...

Ara tot és un immens bloc de ciment gris
creuat per traces d’asfalt
rectes, amples, implacables,
per on corren deleroses
les màquines que ens permeten guanyar temps
per fondre’l ingènuament
enriquint els de sempre:
els que manen
i maneguen les cireres.

 

ARA

La boira difumina
els bells records
i tanca amb forrellat
l’espès, feixuc neguit
de lapses perversos
i fums irrespirables.

Enllà de la foscor
endevino quatre estels
i els abasto amb dits covards
perquè acoloreixin
les quatre engrunes
que he volgut salvar
del meu naufragi personal.

Cerco en l’horitzó
la guia del demà,
encara absent,
i els ulls no encerten cap clarícia
ni entrelluquen la planeta
oculta rera el vel atapeït
dels dies invisibles.


Giravolto en un confús neguit
que em llença, despullat, en l’avenir,
i em guerxa la viga de l’esquena
i els ossos, entumits
per la boira persistent.

Només aquells qui saben asseure’s a badar
viuen el temps avar que concedeix
el cec de les sagetes.
S’adonen que són rics,
i gaudeixen cada instant
amb un lloable esperit adolescent
que envejo per als meus dies grisos.

 

NIT

A força de foscor
vaig vestir somnis,
xiuxiuejant el teu nom
a frec de l’ànima del coixí
on reposava,
inquieta,
una tardorenca fal·lera adolescent.

Mil picarols d’argent
em feien l’ullet, múrriament,
quan obria els batents del finestral
que cloïa,
impúdic,
l’intens deler de tot
que em feria la pell i l’esperit.
La lluna havia besat tants cops
les ninetes frisoses
dels meus ulls d’infant,
que es trasmudà,
fidel i hospitalària,
en un extens paratge
on abocava les comandes
quan encara et sabia lluny,
molt lluny.

 

ANHEL

Blasmant el temps que no ens feia costat
i assaborint l’alè de cada instant,
amb un anhel frisós de llibertat
volíem viure el món amb ulls d’infant.

En travessar el llindar del nostre espai,
ens complanyíem per tants anys perduts,
bo i ponderant el pes, feixuc com mai,
del nostre fat curull de tràfecs muts.

Si als ulls naixia un tímid desconsol,
el cor valent bregava a cada pas
trencant fermalls per abordar un nou vol.

Hem fet un camí extens, i ja em diràs
on és la boira que amagava el sol.
Quin munt d’instants viscuts en temps escàs!

 

DIA

Del campanar que veig
rera els vidres mig entelats
de la finestra,
m’arriben quatre tocs
que em deixondeixen.
Ara mateix volava lluny d’on sóc.
No sé quina mena de desvaris
m’han transportat
pel temps i per l’espai.
Reprenc el fil dels quatre versos
que he encetat aquest matí.
Tenen la gosadia de mostrar-se
àcids, punyents, durs i feridors.
Fa dies que m’ennuego
amb veritats que es claven dins els ulls,
i em sento una mica orfe
si provo de fer un tomb
per l’erm anguniós
que envolta el nostre niu.
En silenci, t’has plantat darrere meu
m’has posat la mà a l’espatlla,
com abans solies,
m’has dit: “Bon dia!”,
i has fos els meus desvaris
amb un bes.

 

RETRAT

Sota els ulls emmagatzemo
més de cent nits en blanc.
Els cabells han anat fugint
amb un sarró curull de somnis
i alguns brins d’esperança.
Al front hi tinc l’empremta
dels quatre perennes maldecaps
que em fan la vida més sincera.
La barba grisenca em confereix
un aire de madura rebel·lia
que encara no he gosat desar dins el calaix.
Els ulls, socarrimats i defallits
per tantes ficcions en blanc i negre
damunt papers blancs i esgrogueïts,
ara reclamen, implacables,
unes crosses per poder seguir el camí.

El mirall em conta,
sense eufemismes cruels
ni perífrasis feixugues,
els solcs dels anys,
dels mesos,
dels dies,
de les hores,

dels minuts,
dels segons...
llescats amb ganivet poc esmolat,
empassats goludament, a voltes,
tastats amb infantil cautela,
la majoria.

 

SIGNES

Sóc un espai balmat,
mandrosament farcit
d’escapçadures i filagarses,
i d’algun esquitx de llum poruga
que entreteixeix miracles quotidians
amb poca traça,
però amb una tendresa fascinant.

Sóc un camí polsós,
espessament guarnit
amb devessalls de rocs i runa,
i algun esquitx de verd poruc
que dibuixa espais humils
amb gest maldestre,
però amb una traça pueril captivadora.

Sóc una cambra obscura,
estranyament abillada
amb tons grisencs i textures rebels,
i algun esquitx de roig intens
que descobreix clarícies agradoses
amb tacte escàs,
però amb una sinceritat atuïdora.

 

APRENENTATGE

He après a llegir,
a caminar,
a estimar,
a somniar,
a somriure,
a jugar,
a plorar,
a parlar,
a fugir,
a contemplar,
a escoltar,
a callar,
a...
i ara estic aprenent a escriure.

 

BUIT

Hi ha tant per dir
i tants pocs mots adients,
que res d’allò que escric
serveix per omplir l’erm,
feixuc i despietat,
d’aquestes hores melangioses.

Hi ha tant per fer
i tant poc alè de lluita,
que res d’allò que faig
serveix per trencar el glaç,
estèril i pervers,
d’aquests dies anguniosos.

Hi ha tant per descobrir
i tanta poca ànsia activa,
que res d’allò que cerco
serveix per desvetllar l’esperit,
tossut i negligent,
d’aquesta etapa desidiosa.

Hi ha tant per viure
i tanta poca gosadia decidida,
que res d’allò que emprenc
serveix per obrir via,
desperta i enginyosa,
en aquest nou any que tot just ara enceto.

 

TEMPS

Tic-tac,
tic-tac,
zim-zam,
plis-plas,
xip-xap,
ric-rac,
nyec-nyec,
ziu-ziu,
ris-ras,
pim-pam,
nyeu-nyeu,
patrip-patrap,
batzim-batzam,
catric-catrac,
tic-tac,
tic-tac,
...

 

URGÈNCIA

Talment un llamp,
avui ja no és ahir
i, si no estic amatent,
ja sóc a l’endemà.

És un estel fugaç
precipitat al buit,
vertiginós i eteri,
aquest escàs camí.

El que ara neix als ulls
ja és un record;
si no ho escric rabent
s’esmuny i es perd.

 

AVUI

Un batec constant amb una força estranya
m’ha empès els passos per viaranys amables
i ha acollit, amb els seus braços sempre oberts,
totes les pors tornant-les miserables.

Si havia fet un llarg i aventurat camí,
vaig poder seure a l’ombra complaent i temperada,
prop del doll fresc i la clara melodia
d’alguna deu que mai coneix secada.

Si a mitja carena, un sobtat espinguet
entelava el silenci que, embadalit, escoltava
vaig retrobar de nou el pas senzill
les hores humils, i les paraules delicades.

Si portava els peus massa encetats
i l’angúnia em sotraguejava ferotge i despietada,
l’espessa i delicada molsa de l’obaga
m’oferí el repòs en qualsevol contrada.

Si s’havien escolat entre els meus dits
tots els moments que semblaven perdurables
d’enllà del temps viscut venia
el record de les petites coses estimades

Si a voltes restava esmaperdut
enmig de tantes frisances quotidianes
escoltava l’alè de qui em tornà a la vida
i tornava a gronxar-me a la seva falda.

Si el degoteig de tots aquests instants
damunt els turons cendrosos de la plana
ofegava l’esperit de tantes veus,
reprenia el compàs amb una força inusitada.

Si la boira amagava l’horitzó
i em trobava sense nord i sense empara,
de qualsevol indret desconegut
sortia la mà acollidora que em guiava.

D’allò que m’és present,
vull prendre’n la claror immaculada.
D’enllà del temps, sense saber-ho,
m’arriba l’avui amb una empenta agosarada.

 

CAMÍ

Al cap i a la fi,
quan em tombo,
indolent,
per mirar enrere,
no encerto a descobrir
el fracàs, astut,
que es va amagant
i treu el nas
rera les cantonades.

Cal, doncs, perseverar,
sabent-se amenaçat?

No espero gran cosa,
potser per això
gaudeixo cada engruna,
cada bocí de tot.
I em sé mandrós,
acomodat,
massa gran i un xic estúpid
per jugar a ser infant
i bocabadar-me
davant els petits miracles quotidians.


I m’entesto, malgrat tot,
a fer de cada dia un nou camí,
a dir disbarats,
a deixar-me enlluernar,
a riure i fer tabola,
sense créixer massa ràpid.
Altrament, tot seria previsible
i avorrit!

 

DEMÀ

Per quin estrany atzar,
per quina rara folga
d’aquell qui mou els fils del meu destí,
he fet tard a tot arreu?

Vaig caminar tot sol,
segons em diuen,
al llindar dels dos anys,
edat massa tardana
per ser prou àgil
i despert de cos.

No vaig saber
qui eren “els reis”
fins que era grandassàs,
ho confesso
amb una certa timidesa
que sempre em fa costat.

Vaig capir el misteri
de l’origen de la vida
quan tots els meus companys
venien de tornada,
ho admeto amb la vergonya
que em sol sortir a la pell.

No vaig saber copsar
la pena i el malastre
del meu petit país
fins que algú em va saber obrir els ulls,
ho proclamo amb la pena
de qui no va fer prou per al futur.

Vaig escriure poemes
de textura adolescent
quan el cabell
ja em començava a clarejar,
ho manifesto amb el punt d’orgull
de qui se sap un xic afortunat.

Vaig marrar un camí i, en adonar-me’n,
tant de risc hi havia a la tresquera
com en el nou sender
que vaig triar,
ho declaro en la distància
sabent que aquest cop no vaig errat.

He viscut amb la consciència
d’anar sempre endarrerit.
He cremat ja més de mitja vida
fent cap a les andanes

quan el tren es perdia en l’horitzó.

Ara em toca, doncs, llevar-me d’hora,
obrir els ulls enlleganyats i,
abans que res, despentinar-me,
vestir-me amb el que trobi,
descalç i tot, si molt convé,
i via fora que encara resta
molta feina inacabada
i un bon munt per encetar.

 

Vic, hivern de 2002 cap a 2003