ORATGES
Premi "La Font Morta-2000" (Ajuntament de Tona)
| Inici | Mestral | Tramuntana | Gregal | Llevant |
| Xaloc | Migjorn | Garbí | Ponent | Cant final |
Èol , sever, adust i sorprenent
ens oferia, lleial, les albixeres.
Quin destí podíem donar a la seva ofrena
si ens mancava l’impuls
que ens havia de dur al port avinent?
Quanta angúnia continguda,
esperança vana, foll esforç,
sense brúixola, ni rem, ni vela curta!
Quins camins sense solcar
romanien mar endins?
Malentès tresor a les ninetes
dels àvids ulls dels meus companys.
Mai no endevinaren el clar miratge
i esbotzaren, àvids, el gelós proveïment.
Tempesta desfermada que va abatre el meu destí!
Ara tornem, servils, per implorar clemència,
i ens adonem que tot està perdut.
Ni un sol gest benèvol per a la nostra cobejança,
ni un mot amable dels seus llavis eixuts!
Retuts, girem els nostres ulls
i ens esvaïm enmig la boira.
Ara el vial serà encara més obscur.
Ens resten anys d’austers aprenentatges!
Avui el dia s’ha llevat esquerp
i ens pren la veu de la temença.
No hem fet ni un gest d’ençà que hem desvetllat
l’aspre regust que ens ha deixat l’albada.
Dits temorencs nuant tot el cordam,
hissant les veles encara amanyogades:
fugim d’aquesta cala solitària,
aspra i altiva, però tan hospitalària.
Un lleu oreig desvetlla les parpelles
mentre aspirem la salabror i la brisa.
Ara el velam a penes si tremola
i la proa comença a fendir la mar estesa.
Als ulls, un lleu reflex de mar en calma;
al cor comença a néixer el temporal,
mentre el sol ens va colrant la pell febrosa.
Serà estèril aquest èxode tan llarg?
Bòrees revela el seu alè glaçat
a bursades valentes, i aquestes minses veles
el seu embat cenyeixen amb golafreria.
El buf àlgid bat el clatell esporuguit
que s’encongeix en el coll de la pellissa
mentre els ulls delerosos fiten el migdia.
Els precs del celistre que s’esmuny
per totes les escletxes de la nau
roseguen els timpans avesats al crit de les gavines.
La proa esquinça l’onada revoltada
i una escuma immaculada, que es va tenyint de blau,
dibuixa una precisa estela en la mar esgarrapada.
Grinyols de quadernes i carena
que pateixen el flat del vent i de les ones
esdevenen melodia en la travessa.
La ventúria ens allunya de la costa
i de la cala reposada on fondejàrem.
Ítaca és llunyana: només el somni
l’esguarda en la distància.
Ara les glopades giraven a llevant
sense oblidar ni un bri de força gegantina.
Tensàvem el cordam per encarar les veles
i aprofitar l’empenta del gregal.
...
Els dits tremolen amb el tibant de les maromes
i el cor obre les portes davant un horitzó esbatanat.
No encerta el giny a posar rumb amable
i giragonsa enmig la grisa plana ingent.
La pell del mar, de mocadors farcida,
sembla guarnir-se per al nostre comiat.
Un prec al cel i tot serà possible:
manca la fe en la nostra llibertat.
L’alba, poruga, es desperta farcida d’angoixa
i amb una ganyota sorruda detura el camí delerós.
Una llàgrima tot just estroncada arran de gola
esquinça el silenci feixuc i enganxós del matí.
Hi ha un prec de pau al fons de totes les ninetes
que s’esbalandren cap al tímid astre que ara neix,
amb una roentor pàl·lida i massa difusa encara.
No encerta a encomanar l’obligat coratge per seguir.
Només una clivella enmig l’espessa nuvolada,
que tot just deixa una magra i esquifida lluentor
damunt les ones, per moments tan reposades,
tenyeix les grises veles d’un ocre estantís per un instant.
El temporal que anuncia aquesta lleu aurora
omple el destí de tèrbols i aspres averanys.
Ens apressem a plegar de la nau totes les veles
i deixar el lleny a mercè del tràngol i el seu fat.
Al cor de la travessa, la forta maltempsada
torna enrera l’esperit i esdevenim enormement covards.
El dubte, present al més senzill gest de la parpella,
ens cou endins i ennuega el mot i aviva el gust del plor.
Ran de migdia, la mar en calma
retorna la treva en la lluita pel destí.
Un lleu oratge, dòcil i càlid,
retorna als pàl·lids rostres la vivor.
Tremolen de nou les veles rebregades
i s’encomanen del nostre tímid goig.
S’eixuguen gonelles i abrics
xops, amarats per la tempesta.
El cor s’esponja en un panteix
i enceta un clam de llum i gresca.
Auguris savis, nous i temperats
en la planeta de la nostra essència.
El suau lliscar de la carena
damunt la planúria incontestable.
Obrim els braços per abastar la flaire
de l’indret que ens grua en la distància.
Eure ens regala un alè de foc roent
que recrema l’aire i bada els porus.
Fins el velam sembla abrusador
i desprèn llampecs incandescents a la retina.
Sota el sol bleïdor com una torxa encesa
cremem la pell i el deix de nervi persistent.
Un desert de mar i oblit que atueix la vigoria
ens contagia d’aquest ofec que ocultàvem tan endins.
I si la pau fóra aquesta roentor tan destructora?
I si cerquem quelcom d’inexistent?
Ítaca no podrà incinerar cap de les nostres penes
amb un posat malèvol i mirada complaent!
S’albira des de lluny un clar miratge
que els ulls febrosos anhelen amb llur fe.
A poques milles de babord, la costa estesa,
de l’altra banda, el mar sempre present.
La marinada que ara ens llepa el rostre
empeny la nau i orsem cap a ponent.
El cos feixuc, malalt de melangies,
vacil·la i gronxa i es deixa dur pel vent.
Una llenca de terra polsegosa
no pot ser el destí que perseguim.
Els ulls neguen la certitud que els obsedeix
i clouen les parpelles de mar adolorides.
La lluna rescata ombres i paisatges
damunt la coberta embetumada del vaixell.
Costegem amb la força del neguit amable
i la proa es dreça cap aquest engany mesell.
Hores i dies pot durar encara la via
mentre esperem un port per al repòs.
El bressoleig ens duu la rara companyia
i detura el desfici i l’inquiet capteniment.
Llarga jornada amb buf de vent sempre a la cara,
seguint de l’astre la petja i el sender,
orsant, ara i adés, amb enyorança vàcua
de marinada benèvola i de terral atent.
Tant de temps llençat a la deriva com un llast estèril
amb l’afany de no perdre’l al darrer combat!
Encara no han finit les nostres llargues hores
que ara es deturen lentes, orbes, revoltades contra el fat.
La tarda passa com una planyívola corrua
i la llum, ara poruga, dilueix els colors dels nostres ulls,
mentre la baluerna enfila la vinça de platja davant nostre
i resta trabada, amb un darrer gemec, en el sorral humit.
A l’altra banda de la borda, sorra i aigua,
que els nostres àvids peus s’apressen a solcar.
Al capdavall, aquell miratge resulta terra ferma
i, delerosos, galopem per abraçar l’indret ansiejat.
...
Essències coral·lines anaven degotant
damunt els turons esquerps plantats cap a ponent,
mentre esguardàvem aquest darrer miracle
i Zèfir alenava damunt els nostres rostres extasiats.
Un mar cendrós, fet de turons i serrals gasius,
clapat de prats esquerps i conreus poc generosos,
s’escampa arreu, mostrant-nos senders i caminals.
Quin foll neguit, tanta tresquera inconeguda!
En cap indret ni el més hostil miratge,
cap a llevant, lluernes de sol encara molt poruc,
i enmig de tant d’espai eixut i magre,
la nova nau polsosa que avança i venç el temps.
I quin mal fat ens vol mostrar el guiatge
si amb prou feines tremola un bri de l’esperit?
De quin oreig no hem de seguir la traça
i omplir-ne veles amb la proa dreçada a l’infinit?
(Calldetenes, abril de 2000)