Base documental
d'Història Contemporània de Catalunya.
Restauració 2 (1898-1931) - Crisi de la Restauració
(1898-1923)
Els
tres Cants de Guerra :1896-1899 (Joan Maragall i Gorina)-
Font:
MARAGALL i GORINA, Joan:
Antologia Poètica. Barcelona: Edicions 62 i "La
Caixa".1981. 41-43 pp.
Comentari:
Joan Maragall i Gorina (1860-1911)
fou una persona receptiva als principals esdeveniments
que passaren a Barcelona durant la Restauració a través
de la seva prosa i poesia.
Els tres poemes, "Els adéus", "Oda a
Espanya" i " Cant del Retorn" formen part
del conjunt " Els tres cants de Guerra" i
tradueixen les contradiccions que vivien molts catalans i
catalanes a Finals del segle XIX: L´intervencionisme en
els afers d´Espanya o la separació d´un Estat espanyol
massa decadent, la impotència dels soldats que marxaven
cap a Cuba i la seva família i la tristesa del retorn
com a vençut a un país desgastat.
Text:
ELS
ADÉUS
Que
senyals d´adéu han fet
mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes massa carregades,
cap allà on les onades lluïen
retorcent-se i bramant assoleiades!
Quants
adéus des d´aquell adéu primer,
quan Caí, havent fet la mort,
menjà al vespre un bocí a l´endiablada,
el bastó al puny, cenyida la cintura,
voltat de plors de nins, i la muller.
que li deia amb lament:
"No vagis pas cap a Ponent!"
Més ell, la cara adusta i ja fatal,
girada envers la posta,
marxà no fent cabal
de les mans que es movien en l´aire
en va, sense resposta.
(1896)
ODA
A ESPANYA
Escolta,
Espanya, -la veu d´un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en´questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra massa.
T'han
parlat massa - dels saguntins
i dels que per la patria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang.
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa
pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo
he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes. -no tens ningú.
Espanya, Espanya. - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't,
oh!,salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On
ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua-que et parla entre perills.?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!
(1898)
CANT
DEL RETORN
Tornem
de batalles,- venim de la guerra,
I ni portem armes, pendons ni clarins;
vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dofins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Pel
mar se us avança - la host macilenta
que branda amb el brand de la nau que la duu.
Adéu, oh tu, América, terra furienta!
Som dèbils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Venim
tots de cara - al vent de la costa.
encara que ens mati per fred i per fort.
encara que restin en sense resposta
més d'un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
De
tants com ne manquen duem la memòria
de lo que sofriren,- de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni glòria
d'un poble que es perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Digueu-nos
si encara la pàtria és prou forta
per oir les gestes - que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-ms si és viva o si és morta
la llengua amb què l'haurem de fer plorar.
Si
encara és ben viu el record d´altres gestes,
si encara les serres que ens han d´enfortir
s´aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponent
germans que en la platja plorant espereu,
no ploreu: rieu, canteu! .
(1899).
|