TARDA FOSCA
Amb aquest poema l'itinerari avança cap al crepuscle, el del
dia i el de la vida. No obstant, el poeta ho fa sentint-se solidari,
compartint la seva soledat, i amb l'ànim de mantenir encès
el "petit foc" de l'amor.
El color dels "crits vermells" no és casual sinó
que el podem associar a l'estat d'ànim crepuscular que és
subjacent a molts poemes de Vinyoli. De fet, entre tots els colors
que omplen la seva poesia hi predomina d'una manera evident el vermell,
sobretot a partir del llibre Realitats (1963). D'altra
banda, aquests crits vermells del capvespre són també
els crits del poeta, perquè la veu de Vinyoli és alhora
cant, crit i clam.
L'escorça de les alzines sureres ennegrida per les flames
d'incendis recents, i per on remunten les plantes enfiladisses que
a la tardor adquireixen tons vermellosos, són un marc idoni
per acompanyar la lectura d'aquest poema.