ELEGIA DE VALLVIDRERA (IV)
En aquest poema, que invoca la mateixa poesia i la condició
dels poetes, un dels grans
temes vinyolians, veiem com, a les acaballes de la seva vida, Vinyoli
constata que el poeta té el privilegi d'accedir a cert coneixement
a canvi del risc de destruir-se a si mateix. Certament, el poeta és
el torsimany dels déus, el que accedeix a la revelació
i el que purifica i salva allò que toca.
Estem molt a prop del sentit d'aquells versos de Hölderlin que
Vinyoli també fa seus: "allò que perdura ho funden
els poetes". I estem també davant la confirmació
de la veta romàntica que, juntament amb la simbolista, suporten
tot l'edifici poètic vinyolià. Sobre aquests fonaments
hi bastirà una singular poesia de l'experiència i del
coneixement configurant una veu poètica extraordinària.
Finalment, notem que les fonts que poden apaivagar la set de coneixement
i d'amor són un símbol habitual en la poètica
de Vinyoli. En aquest itinerari, a més, la font picant on ens
trobem i el rovell que extreu l'aigua del ventre d'aquesta terra,
són una bona metàfora de la importància d'aquest
paisatge en els orígens poètics de Vinyoli. I podem
imaginar-nos el nen Joan i la seva germana Carme berenant i pescant
peixos o carabassudes en aquest tros de riera davant mateix de la
font.