Felip Gallart, va néixer a Artesa de Lleida, el 1962, fa de mestre i alhora és escriptor. Ha escrit prosa poètica, teatre, narracions curtes , assaigs i novel·les. Ell assegura que va començar a escriure com tothom, perquè era jove i necessitava expressar-se. Després va veure que "havia de sortir d'allò que sentia i treure la gent que tenia a dins" i va començar a publicar els seus escrits. Ha escrit entre d'altres: "Paraules perdudes", publicat l'any 1990, en aquesta obra reflexa costums que van       desapareixent de la nostra pagesia. "Màrius Torres, l'última rosa", és un monòleg teatral en que Màrius Torres, explica el seu món líric i vital. "Retorn a Cadolles", "Artesa de Lleida, aspecte culturals", "Cròniques d'atzar", que és un recull de contes,"Degotalls",  una peça de teatre amb la que va obtenir el premi les Teluries, una altra obra de teatre escrita per ell és "No hi ha pany que tanqui", fruit de les nombroses col·laboracions amb grups de teatre. Darrerament ha publicat la novel·la "El llarg camí de l'alba", ambientada en l'època de "la guerra del francés" a les terres de Lleida.

Una novel·la és un món on es pot entrar i sortir per viure unes altres vides. És inventar un univers tot. Escrivim novel·les, perquè tenim coses a dir, per expressar i, sobretot, perquè ens agrada molt de fer-ho. Novel·lar és un gaudi, un exercici de fantasia i de creació. Novel·lar és un exercici  d’aventura i de llibertat. Crear un món del no res, inventar uns personatges, uns temps i uns espais, amb una cosa tan tènue com les paraules. Novel·lar és descabdellar lentament un fil de vida, de moltes vides que es teixeixen amb paraules; personatges que es mouen en un món inventat: ficcions que ens permeten treballar amb mentides que a la fi esdevenen veritats que perduren sovint més temps que allò que anomenem real.
Em sembla un lloable iniciativa aquestes tres novel·les que des de diferents col·legis rurals i que, per iniciativa del “SATIR—Zones Escolars Rurals”, han arribat a les meves mans. A hores d’ara, encara no està definit el títol de cada una de les obres. No està decidit, em diu la nota que s’adjunta amb els tres mecanoscrits. Ha de sortir d’unes votacions, puntualitza. Sovint el títol és una cosa difícil d’establir i parlo des de la meva experiència de novel·lista i d’autor teatral. La majoria de les vegades l’he deixat per al final i he hagut de remar una bona estona. Triar el títol és d’una gran responsabilitat, perquè el títol és el resum final de l’obra, el nom amb el qual se la cridarà sempre i convé que sigui un encert que inviti a endinsar-se en les pàgines de la història.
Les tres novel·les han estat fetes de forma col·lectiva. Cada una de les escoles ha escrit un capítol que continuava el capítol anterior, que havia escrit una altra escola, i així fins al setè i darrer capítol. Cada escola ha hagut d’estirar el mateix fil de paraules. Agafar els personatges i moure’ls un temps per uns espais sabent que uns altres autors, després, els faran córrer uns altres camins. Agafar un fil i estirar-lo. Tot plegat força engrescador. Però estirar-lo: Com? Quan? Fins on? Per on? Per què? A través de qui? Aquest és l’enjòlit.
La primera és una novel·la d’aventures. Narra una successió trepidant d’episodis a partir del llarg viatge de la Maria i de la seva filla, la Roser: dues rodamóns que viatgen pel pur plaer de conèixer coses. Un viatge per països imaginaris i d’altres de reals on, com a totes les històries d’aventures, l’amistat, l’amor i el desig de viure plenament la vida en són els grans temes.
A la segona narració les coses ultrapassen la realitat. S’assaja el gènere fantàstic i de terror amb tocs de sentimentalime molt proper als contes de fades. L’espai-temps es trenca amb la màgia del malefici. Realitat i fantasia se superposen en les diferents vivències de la colla de menuts protagonistes. El que havia de ser una tranquil·la estada en una casa de colònies es converteix en una aventura al·lucinant i plena de misteri. Trencar l’encanteri, perquè tot torni a la normalitat, actua com a activador narratiu que mou tota l’acció.
La tercera història també pertany al gènere fantàstic. Podríem parlar d’una reactualització dels contes de bruixes. La bruixa Marsupiana és una bruixa moderna que a més d’anar amb la seva escombra voladora també li agrada anar amb moto. La bruixa en un moment de la història perd els seus poders i és ajudada pels seus amics, els nens, per tal de superar un seguit de proves i recuperar els seus poders. Al final, la bruixa, es casa, però no amb un príncep, això era abans, sinó amb un ídol del motociclisme.
En les tres novel·les tot està servit amb tocs d’humor, un final feliç —com pertoca— i sempre el sentit de l’amistat com un valor perdurable.
És aquesta, una iniciativa que cal esperonar, perquè si bé escriure una novel·la, per la seva complexitat i extensió, no és pas una feina fàcil, tampoc ho és la seva iniciació en nivells escolars. El suport de les noves tecnologies informàtiques permet un conta
cte immediat entre els col·legis, entre els nens i nenes. Això pot estimular, com en aquesta interessantíssima iniciativa, no solament la relació personal sinó també la iniciació en la creació literària. Obre moltes possibilitats, fins ara impensables, també en un gènere tant complex, extens i laboriós, com és el de la creació de novel·les a nivell escolar. Els acosta i possibilita el procés: els fa emissors i receptors alhora. Amb molts escriptors compromesos en una mateixa tasca i, el que també és fonamental, amb un bon nombre de lectors incondicionals que participen en la creació, així com el grup de mestres i de pares que forçosament n’han de ser partícips i lectors. Tota novel·la és una aventura, un procés vibrant de creació: els nens i nenes viuen aquest procés, en coneixen les seves dificultats, els seus gaudis, les infinites possibilitats i la sempre difícil concreció: la llarga i tenaç persistència del novel·lista. El llegir, aquí, no fa perdre l’escriure, i a l’inrevés. Felicitats.
 

                                                                                 Felip Gallart