El terme municipal s'estén al Baix Berguedà, a llevant del riu Llobregat; 
és format per boscos que alternen amb àmplies zones de conreu de secà. 
Gran part del la superfície forestal fou arrasada pel gran incendi que va patir la comarca el 4 de Juliol del 1994. Avui, els boscos es van refent de mica en 
mica d'aquella catàstrofe.
  Tot i que part del terme és creuat per la carretera de Gironella a Vic, (C-154) i per la nova carretera que uneix Cal Rosal i Olva-poble, per visitar esglésies i masies cal fer ús de camins sense esfaltar. 
  El territori és moderadament accidentat per les serres de Campdeparets, Montsent i serrat Roig al nord - que constitueixen els primers plecs Prepirinencs - el serrat de la Vila al centre, la serra de Ramons al llevant i 
la serra Alta de Palau al sud.
   Els cims més elevats del municipi són a la serra de Campdeparets, amb una altitud de 1.056 m (serrat del Sastre). D'aquest sector, de la vessant nord  de Campdeparets i de la serra de Picancel, procedeix la riera de la Portella, que drena la vall de la Quar i aboca les aigües al Llobregat davant la Plana,
colònia que pertany al municipi d'Avià.
 

EL POBLE D'OLVAN
   El poble és format per un grup de cases construïdes entre els segles XVII i XVIII, que formen un estret carrer i una plaça davant l'església parroquial de Sta. Maria; cal destacar-hi la rectoria, d'estructura clàssica. El terme formava part de la baronia de la Portella fins que l'any 1369 els dominis passaren a la família Pinós, i més concretament a la branca que senyorejà la baronia i posteriorment el marquesat de Gironella i Olvan. 
   El creixement del petit nucli urbà s'ha produït en els últims anys, arran de la industrialització, mitjançant la construcció de carrers de forma allargassada. 
  Prop del nucli urbà hi ha la masia clàssica de Cal Roig, construïda en els segles XVII i XVIII, amb una façana de doble arcada.
 

SANTA MARIA D'OLVAN
   La primer església va ser consagrada l'any 889 però posteriorment fou 
substituïda per una construcció romànica al segle XI o XII. A començaments
del segle XVIII es va bastir l'actual temple, una interessant església barroca
formada per una sola nau central i dues laterals amb àmplies capelles, 
presbiteri quadrat i campanar de planta quadrada. Malauradament l'edifici 
fou incendiat durant la Guerra Civil i es van perdre els retaules barrocs que decoraven l'altar i les capelles.
 

SANT MARTÍ DE MINOVES
   L'església és documentada al segle XIII amb el nom de St. Martí de Llavaneres; malauradament només es conseven poques restes del que fou un edifici de petites proporcions, format per una planta rectangular amb un absis semicircular a llevant i constrït a finals del segle XI o començaments del XII.
   St. Martí fou l'església del poble medieval de Minoves, bastit al peu de l'església i del qual ben poca cosa es conserva: només es poden observar restes dels murs d'una torre de vigilància del segle XVI, així com cisternes excavades a la roca.
 
 

L'ESTACIÓ D'OLVAN
   Al peu de la carretera C-1411 i del riu Llobregat, al límit dels termes de Berga i Avià, hi ha el barri de l'estació d'Olvan. Es va formar l'any 1904, quan el ferrocarril de via estreta de Manresa a Guardiola arribà fins aquest punt i es bastí l'estació.
   La proximitat amb la colònia tèxtil Rosal a l'altre costat del riu i del pont explica el creixement del nucli, on es van construir els habitatges pels treballadors de la colònia en diferents èpoques: grup St. Josep (un interessant grup de vivendes plurifamiliars de començaments del segle XX) i els habitatges del grup a la dècada dels cinquanta, fruit de la política de construcció d'habitatges obreres desencadenada arran de la celebració del congrés eucarístic).
  En aquest punt es troba un dels ponts de pedra construïts a finals del segle XIX per travessar el Llobregat, prop del pont medieval d'Orniu.
  Entre les moltes masies del terme cal destacar les situades prop de la riera de la Portella, concretament Minoves (segles XVI-XVIII) i Ferreres d'Olvan, un gran casal de planta rectangular cobert a dues vessants i amb el carener paral·lel a la façana, orientada a ponent, masia de la qual se'n tenen notícies des del segle XIV.
 

EL NUCLI DE CAL ROSAL
   Foren segurament l'obertura de la carretera l' any 1840 i l'arribada del
ferrocarril després, els fets que donarien relleu al nostre poble,donada la seva estratègica situació. Aquí els carruatges tenien una parada per tal de posar animals de refresc per escometre la dura pujada cap a Berga, eren temps de tartanes i traginers. Més tard, el 1887, arribava el primer tren que
revolucionaria el transport i obriria la comarca a nous horitzons. El 1904 els trens ja pujaven cap a la conca minera de Fígols, amb la qual cosa, l' estació d'Olvan, que és com s' anomenava, era sempre un bullici de gent amunt i avall.
   L' any 1858 els germans Antoni, Ramon i Agustí Rosal i Cortina, que tenien una indústria de filats i teixits de cotó a Berga i que a causa de la darrera Guerra Carlina l' havien traslladat a Mataró, compraren els terrenys i fundaren la Colònia Rosal, que en els seus inicis es reduïa a la part vella de la fàbrica i un grup d'habitatges per als treballadors. Posteriorment s’amplià la fàbrica i es construïren l' església, el convent i més habitatges. Ja en el segle actual s'acabaren de construir la resta d' edificacions típiques de les colònies: el cafè, la biblioteca, el cinema, nous carrers, així com noves naus industrials. 
  En els seus inicis la fàbrica era moguda per la força hidràulica
proporcionada per dues turbines, mogudes per l'aigua del Llobregat, i una màquina de vapor. La maquinària d'aleshores, per les seves condicions,
ocupava molta gent que provenia, en la seva majoria de l'entorn rural. Més tard també proporcionà feina a molts immigrants.
  Al llarg dels anys, l' empresa anà creixent - arribà a ocupar 1.200 persones- i passant per diverses vicissituds. Durant la Guerra Civil de 1936 fou col·lectivitzada pels treballadors i passà a anomenar-se
Bergolvan. Després de superar la crisi del 89 i passar a mans del treballadors com a SAL, tancà les portes definitivament l' any 1992. Enrere quedaven 134 anys d'activitat fabril.
  Cal Rosal sempre ha tingut escola; antigament nens i nenes anaven a escoles separades: les nenes amb les monges del Sagrat Cor al convent, i els nens al Molí amb el mestre. Avui tots van al Molí que és una antiga fàbrica d'espardenyes, degudament condicionada. És de regim concertat i s'hi imparteix ensenyança primària.