L'altar
i el retaule són el focus de màxim interès de l'església,
i el lloc precís on es produeix el miracle. El retaule és
un espai didàctic però sobretot sagrat, és l'escenari
de l'aparició, el vehicle d'unió entre el terrenal i el celestial,
on és fa visible l'invisible. La sorpresa, la meravella, la supressió
dels sentits era quelcom que es buscava constantment per aconseguir el clima
emocional i manifestar de forma sensible la seva singularitat. Però
darrera d'aquesta ostentació hi ha quelcom més, hi ha un missatge
que ha d'arribar al públic sigui com sigui, i aquesta és la
finalitat d'aquesta impressionant escenografia.
EL retaule d'Arenys està dedicat a l'Assumpció de la Verge
Maria i es fonamenta en la vida de Maria i del seu fill Jesús. Però
no ho fa a través d'aquells moments mes fantàstics o meravellosos
que puguin donar cops d'efecte fàcil, sinó que ho fa a través
de la humanitat d'aquests, apropant-los mitjançant la senzillesa
i fent-los més accessibles. En cap moment és fa servir el
patètic, com passa en el barroc espanyol, sinó de la tendresa
i la simplicitat.
El tema central és el de l'Assumpció de la Verge Maria, (no
la dormició o la mort) i està acompanyada de quatre escenes
transcendentals de la vida terrenal de la Verge; la Nativitat, la Presentació
al Temple, la Visitació a la seva cosina Santa Isabel i l'Epifania.
Possiblement d'aquestes quatre escenes la més enigmàtica és
aquesta darrera. Per què el tracista col·loca aquesta escena
enlloc de la Nativitat de Jesús, culminació tradicional de
l'anomenada vocació de Maria?
En quan als quatre relleus de la passió de Crist; flagel·lació,
l'oració a Getsemaní, el camí de la creu i la coronació
d'espines, no estan col·locats en ordre cronològic, i cal
destacar que no ens mostren el tema de la crucifixió en el Gólgota,
tema de la mort, sinó el del dolor a través de la passió
de Jesús, el seu fill.
Emmarquen tot això quatre sants de gran veneració que participen
en gran manera del representat en tot l'espai central. En el basament del
retaule, gairebé com si fossin Atlants, se'ns representen els quatre
evangelistes i dos cronistes més que amb les seves escriptures es
transmet i es coneix la història mostrada. Són els autors
i difusors d'aquesta història i sense les seves narracions possiblement
no s'hagués conegut amb tan detall.
En el retaule hi podem trobar representats els principals goigs de la Verge
Maria tan en voga en aquella època. Queden reflectits sobretot els
goigs terrenals (els referents a la vida de Maria) i els misteris de dolor
(referents al seu fill). També cal veure-hi un compendi del missatge
que l'Església vol fer arribar al fidel mitjançant les imatges.
No cal oblidar l'aspecte didàctic del retaule, la seva finalitat
era educar al fidel, mostrar en imatges el missatge de l'Església
contrarreformista.
Acompanyant les diferents escenes i imatges dels sants hi veiem tota una
cort d'àngels carregant amb els atributs, elements i símbols
característics que l'església volia difondre, dels quals hom
podem fer varies lectures; les virtuts, el martiri, la glòria, el
triomf, etc. Però per damunt de tot la figura de Maria. Un retaule
marià que posa de manifest un discurs defensant un personatge posat
en dubte pels protestants i que l'església catòlica ha dedefensà
a través de la imatge, del llenguatge de l'art que és el més
idoni per a convèncer al públic.
És Maria, la Verge, la mare de Jesús, Pura i Immaculada però
també és la mare de la humanitat, humil i sensible. És
la Verge Maria, és l'Assumpta, lligam entre el món terrenal
i el celestial. Però també és la deessa mare, la deessa
terra, símbol de la fecunditat, l'abundància, els fruits,
les flors, les llavors, etc.
Per donar més veracitat a la història i fer-la més
propera a l'espectador, l'escultor modela uns personatges molt humans i
senzills. Els vesteix talment com la gent de l'època, i podent identificar
des de les puntes típicament arenyenques com les teles "d'indianes"
i així l'espectador si podia veure identificat. Podem veure tot un
ampli ventall de personatges, que ni són joves ni bells, sinó
més aviat al contrari, i que defugen d'aquella intemporalitat tan
freqüent en els llenguatges artístics anteriors.
El retaule és una obra immensa del qual en poden sortir múltiples
lectures, tot dependrà del que hom vulgui trobar.
|