Aquest
retaule constitueix una de les obres més notables i significatives
del Barroc a Catalunya. Les seves dimensions, la perfecció de la
seva estructura compositiva i la qualitat artística de la seva talla
escultòrica justifiquen la seva vàlua.
Reflex de la puixança econòmica de la costa catalana al segle
XVIII, l'obra va ser sufragada bàsicament amb aportacions populars
i fou realitzada entre 1706 i 1711, en plena guerra de Successió,
per l'autor vigatà Pau Costa. El retaule va quedar llest l'any 1712
un cop finalitzats els treballs de daurat i pintat realitzats pels barcelonins
Erasme i Fèlix Vinyals.
Estilísticament pertany al període de plenitud del Barroc
o barroc salomònic, assimilant l'esperit de síntesi del Barroc
i, que sense abandonar del tot les composicions tradicionals, dóna
una gran importància al motiu central, que confereix força
unitat a la diversificada composició de tot el conjunt. El retaule
forma part de la tercera fase evolutiva de la tipologia dels retaules barrocs,
en la qual es dóna ja un marcat predomini de la fornícula
central o cambril.
El retaule s'adapta a la caixa arquitectònica de l'absis, per tan
no és pla sinó corbat i format per cinc cossos verticals o
carrers. Horitzontalment esta format basicament per dos pisos amb pradella
i àtic. Destaca la part central o cambril de la Verge amb la talla
més gran de totes les que formen el retaule. Al seu voltant es disposen
quatre plafons esculpits en alt relleu amb les escenes marianes i en els
carrers laterals quatre talles de cos rodó encaixades dins fornícules.
El carrer central per sota el cambril i trobem el manifestador, i a la part
alta, també dins d'una fornícula, la figura del patró
local. Corona el retaule la figura de Deu Pare. A la pradella hi ha uns
petits plafons també amb relleu i s'alternen sis talles exemptes.
El cos central trenca l'harmonia i el ritme dels laterals, tant en l'alçada
com en l'amplada i la posició. Això el potencia i dóna
més dinamisme a tot el retaule. Es crea un centre focal i tota la
resta d'elements giren entorn al cambril central disposats de forma el·líptica.
Malgrat això, també és potencia l'ascensionalitat de
tot el conjunt mitjançant una composició decreixent des de
la base fins el coronament, combinant la degradació i sobrecàrrega
dels elements que composen la totalitat del retaule fins a la figura final.
Aquest retaule constitueix una de les obres més notables i significatives
del Barroc a Catalunya. Les seves dimensions, la perfecció de la
seva estructura compositiva i la qualitat artística de la seva talla
escultòrica justifiquen la seva vàlua.
Reflex de la puixança econòmica de la costa catalana al segle
XVIII, l'obra va ser sufragada bàsicament amb aportacions populars
i fou realitzada entre 1706 i 1711, en plena guerra de Successió,
per l'autor vigatà Pau Costa. El retaule va quedar llest l'any 1712
un cop finalitzats els treballs de daurat i pintat realitzats pels barcelonins
Erasme i Fèlix Vinyals.
Estilísticament pertany al període de plenitud del Barroc
o barroc salomònic, assimilant l'esperit de síntesi del Barroc
i, que sense abandonar del tot les composicions tradicionals, dóna
una gran importància al motiu central, que confereix força
unitat a la diversificada composició de tot el conjunt. El retaule
forma part de la tercera fase evolutiva de la tipologia dels retaules barrocs,
en la qual es dóna ja un marcat predomini de la fornícula
central o cambril.
El retaule s'adapta a la caixa arquitectònica de l'absis, per tan
no és pla sinó corbat i format per cinc cossos verticals o
carrers. Horitzontalment esta format basicament per dos pisos amb pradella
i àtic. Destaca la part central o cambril de la Verge amb la talla
més gran de totes les que formen el retaule. Al seu voltant es disposen
quatre plafons esculpits en alt relleu amb les escenes marianes i en els
carrers laterals quatre talles de cos rodó encaixades dins fornícules.
El carrer central per sota el cambril i trobem el manifestador, i a la part
alta, també dins d'una fornícula, la figura del patró
local. Corona el retaule la figura de Deu Pare. A la pradella hi ha uns
petits plafons també amb relleu i s'alternen sis talles exemptes.
El cos central trenca l'harmonia i el ritme dels laterals, tant en l'alçada
com en l'amplada i la posició. Això el potencia i dóna
més dinamisme a tot el retaule. Es crea un centre focal i tota la
resta d'elements giren entorn al cambril central disposats de forma el·líptica.
Malgrat això, també és potencia l'ascensionalitat de
tot el conjunt mitjançant una composició decreixent des de
la base fins el coronament, combinant la degradació i sobrecàrrega
dels elements que composen la totalitat del retaule fins a la figura final.
|