La brevetat que s'exigí a Bertrana a l'hora de desplegar la història del campaner i la bagassa l'obligà a un esforç de contenció i mesura dels elements que hi apareixen. A aquest aspecte hem d'afegir que l'interès primordial de l'autor era, més que explicar una història, de transmetre unes determinades sensacions al lector (d'angoixa, de por, de fàstic...).

L'autor utilitza per assolir els seus objectius un narrador dotat d'omnisciència absoluta. Un narrador en tercera persona que és controla tot el que passa en la novel·la: penetra en la ment dels personatges i els segueix fins als racons més secrets. Un narrador que utilitza el passat en els temps verbals. Això vol dir que ja sap d'antuvi el desenllaç de la història. L'ús del present en el primer capítol sembla indicar dubtes en la tècnica de l'autor.
Aquesta omnisciència permet al narrador d'introduir elements premonitoris en la novel·la, que preparen el lector per al desenllaç, i alhora donen cohesió a l'obra:

Sembla que no podeu pensar en res de bo ací dintre. (cap.II) Fineta, mentrestant, gaudí de tots els terrors i totes les esgarrifances: sentí l'abís que la xuclava [...] fosforències macàbriques aparegueren a baix el precipici, allí on la humitat consumia residus orgànics. (capVI) Un profètic esglai, un ombrívol pressentiment la feien panteixar.(capVI) tornà a acaronar-la el vent de la tarda, i ella tornà a mirar l'horitzó, com si prengués comiat d'aquella llum, d'aquella boniquesa. (capVII) Jo he vingut amb les entranyes enceses per tu; mata'm, però morta i freda encara seguiré desitjant-te. (cap.VII)

En la novel·la hi ha una combinació molt encertada de descripció, narració, introspeccció i (en menor grau) diàleg.

Tot i que trobem descripció al llarg de tota l'obra, és en els primers capítols on predomina. El narrador ens presenta l'espai i els personatges amb una tècnica molt cinematogràfica. Sembla que camini per la catedral provist d'una càmera i que filmi el que veu. De tota manera, es tracta d'una càmera subjectiva, que no només veu sinó que recull sensacions des dels cinc sentits (les olors, els sorolls... són molt importants al llarg de l'obra i ajuden a crear l'ambient desitjat).

La narració es fa amb un ritme viu i fa que el lector mantingui l'interès en saber el desenllaç de la història. El predomini de la narració és més acusat en els darrers capítols de l'obra. La narració és lineal, tot i que hi ha quatre salts narratius (cap. III, V, VI i IX) marcats per un espai en blanc entre paràgrafs. Aquestes el.lipsis corresponen a moments d'intimitat eròtica de Josafat i Fineta, o bé a moments en què el narrador enfoca cap una altra banda, buscant el suspens.
Un dels avantatges del narrador omniscient és la introspecció, que és molt abundant en l'obra. Contínuament sabem què pensen els personatges i entenem per què actuen d'una determinada forma. Destaquem, en aquest aspecte, els capítols on Josafat vetlla el cos de Fineta sense saber com desfer-se'n.
El diàleg és escàs en l'obra, especialment per part de Josafat. Les frases que pronuncia són curtes, més semblants a un gruny. Això contribueix a caracteritzar el personatge com un ésser antisocial i solitari. En els diàlegs trobarem moltes interrogacions i exclamacions, així com els únics dialectalismes de l'obra.

Una tècnica narrativa molt utilitzada per caracteritzar personatges i situacions és el recurs literari de la comparació (A es com B). Aquest recurs és profusament utilitzat en la caracterització de personatges. Així, Josafat (i també Fineta) ens són descrits a través de la comparació amb animals (ell serà brau, fera engabiada, lleó, salvatgina, orangutan, simi, porc espí...) mentre que Fineta serà comparada a felins (gat, hiena) i a l'esca del pecat (escurçó). A un altre nivell, els personatges són comparats amb elements mitològics (sàtir, faune, el déu Pan...).

A banda de la comparació, també hem de destacar la presència d'anàfores (repetició del mot inicial de cada frase):

Aquest fet intranquil·litzà els seus protectors; bo era que fes sortir del temple els galantejadors de devotes; bo era que, en les manifestacions religioses, allunyés els mofetes atrevits, solament amb el seu tètric esguard; bo era que obligués a descobrir-se els descarats [...]

enumeracions (especialment en les descripcions), personificació d´objectes i espais:

el pany gemegà la ponentada seguia llepant amb la seva llengua folla la grandiosa església; la solemnial grandesa del temple parlà a la seva ànima. tota l'església llançava melangioses queixes, llastimosos sospirs el sol escalfava, rioler, els vidres de colors;