|
|
|
| |
 |
(A un costat de la carretera se sent
venir una gran cridòria de criatures i homes.
Arriba un carro de gimnastes. El carro, verd, destenyit
i molt empolsat. A darrera, una mica de plataforma,
amb algunes plantes tísiques; al mig, una finestreta
amb cortines de llustrina desllustrada, i, a sobre,
cèrcols, cadires i altres eines de l'ofici. El
cavall, lo més magre que pugui aguantar la pobra
bèstia i, a sobre, un mico vestit de "conde",
de Raül dels Hugonots o de mosqueter. Guiant el
carro, en COP-DE-PUNY, l'Hércul de la companyia,
desenrotllat de musculatura i prim de ventre, vestit
de gimnasta, amb la imitació de carn ben sufocada,
un tros de feltre imitant la pell de tigre, tot ell
ben empolsat i amb l'americana posada.
|
Quan se la tregui, en el braç
se li veurà tatuat un cap de fera. A la finestra
traurà el cap ZAIRA, vestida de ballarina de carro.
A la plataforma del darrera, el pallasso. Si pot ser, tan
magre com el cavall, amb la cara alegre i intel·ligent,
despintat, sense perruca i també amb l'americana
sobre el vestit de clown. Toca el timbal de tant en tant
i mou molta saragata. A l'arribar el carro a la plaça,
s 'atura, toca l'orquestra, tothom crida, surt gent dels
portals i dels balcons i de pertot criatures. L 'ensopiment
d'abans es converteix en gran gatzara i alegria.)
CLOWN (des de dalt del carro):
Escolteu amb atenció, ciutadans d'aquest poble. (Redoblant
i cop de bombo.) L'alegria ja s'apropa. Vinguin d'aquí
a una hora a veure i sentir de prop el daltabaix que es prepara.
(Gran cop de redoblant i crits del poble.) Silenci,
poble! (Para l'orquestra) La funció que donarem
no és de "papadineru"; treballem per la instrucció
i el "recreiu" de les persones honrades. No demanem
caritat; passem la safata. Venim d'uns pobles que no els volem
anomenar perquè tampoc els sabríeu, i sols us
diré que són més enllà de la França,
tirant a mà dreta de l'altra banda del mapa... Noi,
no inquietis el cavall! ... No diré que siguem propietaris,
però tot aquest bé de Déu de carro i
de bestiar, i de persones, tot és nostre, i, al dir
nostre, vostès han pres possessió del piset,
com si fos a casa seva... Noi, que no tirem pinyols! ... Aquest
carro, vist per dintre, ve a ser una finca de recreu. Tal
com el veuen, amb aquest posat modest, té dues arcoves,
menjador (tararit), cuina, sala de rebre, quarto per al mico
i jaç per a un servidor. No hi falta més que
aliments. Aquest carro és l'estoig meravellós,
l'arca de la nigromància, el palau de tota la força
bruta, i de la roba també bruta, i del joc de la llestesa,
i de tot lo que veuran, si tenen vida i salut, abans que aquest
sol es pongui. (Redoblant. Baixa del carro i fa la presentació.)
Preparar-se a badar la boca, ciutadans d'il·lustració!
Al senyor, diguem l'Hércules (en Cop-de-puny saluda.),
li diuen en Cop-de-puny, i el nom solament ja expressa. Aquests
bonys que té en els braços tot és força
concentrada que li surt an els defores; aquests sacsons de
vianda de les cames són la força de la coça,
i aquests turons del ventrell no es creguin que siguin els
aliments; tot surt de la fortalesa. Quan ell dóna un
cop de puny, comptin que fa trencadissa. Aixeca un carro amb
les dents...
UN DEL PÜBLIC: Bola!
CLOWN: .. .ple de palla; aguanta un canonge amb la
mà esquerra, amb Ia dreta es grata, amb els peus esclafa
dugues criatures, si les hi deixen esclafar, i encara li queden
forces sobreres per a malmetre qualsevulga friolera. Amb aquest
aire reposat que li noten, creguin-me a mi, cavallers, que
és subjecte de respecte; però, això sí,
aquest pilot de fenòmeno, aquesta torre de muscles,
aquest portentós portento, veuran que, si no l'inquieten,
és manso com un moltó. An ell, com podran notar,
deixin-li donar cops de puny, menjar estopa encesa, alçar
pesos de cent lliures, i el tenen entretingut lo mateix que
una criatura. Amb això, vinguin, cavallers, a veure'l,
que de peces així, no en crien totes les dides. (Redoblant
i crits.) Alto, senyors! El segon número que tinc
l'honor de presentar-los és la filla del portento.
Ella, de força, no en té, que ja n'hi ha ben
bé prou amb un forçut a la família. La
seva força és la veu. Ha cantat per tots els
camins d'Europa, per totes les planes, per totes les capitals
de teulada, i mai ha cantat en bardissa. És cantant
de carretera, lo mateix que les cigales. Canta vint-i-cinc
quilòmetres quan convé, i porta cançons
de banda a banda de terra. Vinguin, companys, a sentir-la,
que és l'aucell que alegra la nostra gàbia.
(Bombo.) Ara ve el bo, cavallers! El tercer número
són dos números: el mico i un servidor. Tal
com el veuen, amb aquest vestit de "conde", no han
vist mai bestiola més modesta. Sap de llegir, però
no sap de parlar, al revés de moltes dames, amb perdó
de les que escolten. Lo mateix que jo mateix, menja avellanes,
escudella o tomàquets. No ens vinguin amb requisits,
que "quiten" la lleugeresa. Ell i jo ens hem criat
amics des de l'edat de deu anys, i el nostre ofici és
fer riure, però ell ha tingut més estudis. (Orquestra.)
Amb això, vinguin a riure, senyors. No facin falta
d'aquí a una hora. No faltin pas, que justament portem
pressa i altres pobles ens esperen. (Redoblant. El Clown
baixa del carro.) Apa, nois, a "despejar"!
(Tothom va marxant. La Zaira es fica dintre el carro. En
Cop-de-puny posa el morralet al cavall i se'n va a la taverna,
i sols queden algunes criatures entretenint-se amb el mico,
que acaben també per anar-se'n.)
|
|
|
| |
|
|
|
ESCENA
VI
|
|
| |
El CLOWN i en JOANET.
(El fill de l'Arcalde s 'ha quedat mirant;
desapareix la ZAIRA, i una mica a distància es queda
mirant an el CLOWN.)
CLOWN (parlant sol i arreglant la
pista): "Bueno"; ara l'alfombreta arnada; ara
els pesos buits de dintre, com son amo i tants altres que
en conec; aquí la tauleta de les trampes, "el
banco azul", aquí...
JOANET (apropant-se): Ja està tot a punt,
això?
CLOWN: Només falta baixar el mico.
JOANET (allargant-li un cigarret): Que no fumeu?
CLOWN: De vegades. Això va a pobles. En aquest
fumaré mentres vulgueu. Que en sou, vós, del
poble?
JOANET: Sóc el fill de l'arcalde.
CLOWN (fent una reverència): Tan jove!
(Assenyalant el carro.) Mireu, aquí és
a casa vostra.
JOANET: Gràcies. Sou tres, a la casa?
CLOWN: I el cavall i el mico.
JOANET: I escolteu: ¿Aquella noia és
filla d'En Cop-de-puny?
CLOWN: I què ha de ser, sant cristià!
Això es diu per salvar l'honor del carro. Ella és
filla d'algun tombant de camí, d'alguna casa de peó,
o d'un palau de guarda-agulles. Segur que nasqué de
passo, com nosaltres perdona'm.
JOANET: I per què va amb aquest... home?
CLOWN: La va domar de petita.
JOANET (mirant al carro, pensatiu): Pobra noia!
I vós, d'on sou?
CLOWN: D'on sóc! I que ho sabem mai, nosaltres?
Segurament que vaig néixer a un costat de carretera.
¿Heu vist, després d'una gran ruixada, que,
a cada gota de pols, hi neix una granoteta? Doncs aixís
devia néixer.
JOANET: No em feu riure!
CLOWN: Res de riure. Una llàgrima de broma que
degué caure a la pols, i jo d'entremig de la llàgrima:
apa, noi, un salt mortal i a la vida.
JOANET: Això és néixer a la ventura.
CLOWN: Això és néixer com una llavor
perduda, com un gra de blat que ha caigut del sac d'un carro
i que els pardals no han volgut.
JOANET: Sense bressol.
CLOWN: Sense res. De segur que degueren batejar-me
al regueró de la cuneta.
JOANET: I, per confits, una bona pedregada.
CLOWN: Què, pedregada! Un sol més gran
que un tortell. Això, sí,.,quan vaig ser al
món ja van començar els treballs. A quatre anys
ja servia de pilota.
JOANET: De pilota?
CLOWN: De pilota voladora. El bandarra que em cuidava
els aliments, posat d'esquena al coixí, em rebotia
amb les cames, amb tant de garbo, que encara no caminava i
ja sabia de volar. Tot jo era un desllorigament. Per aquest
joc de carnadura i un somriure de criatura aventurera que
tenia, a l'istiu sempre omplia la safata.
JOANET: A l'hivern, no?
CLOWN: A l'hivern no se'n fa, de caritat. Tothom té
mandra de treure les mans del caliu de la butxaca.
JOANET: ¿I aquell Hércules és
aquest que ve amb vosaltres?
CLOWN: I què ha de ser? Al menos pesava cent
quilos més. Si això és una papallona!
Li deien En Barra-fixa.
JOANET: En Barra què?
CLOWN: Fixa. Mireu. Penjat de cap per avall del trapezi,
hi bevia unes quantes absentes, pegava a la dona i s'hi gronxava,
fins que el vi li pujava peus amunt, i allavores queia, i
es quedava adormidet lo mateix que una vedella!
JOANET: Quin aguant!
CLOWN: Jo vaig tenir-ne! Deu anys vaig passar al costat
d'En Barra-fixa.
JOANET: Ja és barra!
CLOWN: Que si ho és! Creieu-me; no en sabia,
de menjar. L'aliment meu era pols de carretera. Es pot dir
que vaig estrenar el dentat a la vora de quinze anys.
JOANET: Ja us planyo!
CLOWN: Ca, home! Allò eren les olives, els bolquers
de la
carretera. Quan vaig ésser clown, quan me vaig veure
la perruca, la blanca cresta a sobre el cap, cap gall ha fet
quiquiriquí com la rialla burleta de tot lo que em
rodejava.
JOANET: I no voldríeu ser ric?
CLOWN: Tan sols voldria
tenir una carretera meva. Una carretera llarga, amb tots els
peons a les meves ordres i jo anant amunt i avall, lo mateix
que una oreneta.
JOANET: I estimar?
CLOWN: Sempre, però sempre de passo. Un petó
començat en aquest poble, i una mirada en l'altre,
i més enllà una abraçada, i sempre anant
a estimar i havent-se de despedir, per a tornar a estimar
de nou.
JOANET (entusiasmant-se): Quina vida!
CLOWN: No sabeu què és la dolçor
de la recança!
JOANET: Però m'ho figuro.
CLOWN: L'agredolç de veure l'amor que passa.
JOANET: Prou que ho endevino!
CLOWN: De no esbrinar mai el cor, de no malmetre la
vida! No sabeu què és la ilolusió de
lo que fuig ni lo que és la llibertat!
JOANET: L'he tastada. Tancat en aquest poble, sembla
que porto un vestit folrat de reixa que m'empresona per fora.
Voldria anar-me'n, i em sento encastat al poble.
CLOWN: Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir:
"Tot és meu!" Dir: "No tinc parets que
m'ofeguin, no tinc arrels ni afeccions; la vida és
meva, sense destorbs ni barreres, ampla i oberta de bat a
bat, com la boca del meu mico!"
JOANET: No encengueu els meus desitjos, que prou encesos
que estan.
CLOWN: Què és la misèria quan
es té la joventut?
JOANET: Per a mi, l'esperança.
CLOWN: Què són les penes, tenint ales
per a fugir?
JOANET: Potser misèries que es deixen.
CLOWN: Diuen que fem riure els altres. I què?
Per ventura no em ric de tot lo que veig? Els reis, els soldats,
els pagesos i els artistes, tot és un gran camp de
cebes, que no saben com els desprecio i de quina manera em
fan riure. Tots ells no valen un tros de cel al fons d'una
planura, amb un caminet que hi porti.
JOANET: Al sentir-vos em sembla que em surtin ales.
CLOWN: Company, teniu ja l'esquena dura perquè
us surti la ploma: tot lo més, borrissol de colomí.
|
|
|
| |
|
