L'origen
Hauríem de cercar el naixement
de la dansa en la necessitat de l'home d'utilitzar el seu
cos per expressar alguna cosa i la carència
repetitiva d'aquesta expressió crearia el
ritme, i el conjunt esdevindria
dansa.
Els gravats de les pedres de fa 12, 10
o 8 mil anys ens permeten intuir com l'home del
Paleolític ja havia fet ús
de la dansa.
La descoberta de les pintures rupestres
prehistòriques de
Cogul, a Lleida, l'any 1908, mostren una
escena que des del
primer moment va ser interpretada com
una dansa.
Així doncs la dansa forma part de
la cultura d'un poble i és una
de les maneres d'expressar-la. cantar
i ballar són manifestacions primàries de la
pròpia identitat.
En les societats primitives, la música
i la dansa tenien significats
màgics i pertanyien al ritu litúrgic.
A Grècia i a Roma les danses formaven
part de les situacions dramàtiques.
L'Edat
Mitjana
Durant l'Edat Mitjana foren especialment
importants a Occident les danses religioses.
Algunes danses populars eren executades
a les esglésies; n'hi havia de reservades a
la clerecia.
Els únics exemples musicals de danses
eclesiàstiques són el Llibre Vermell de
Montserrat, on hi ha cants i danses gravades
dels peregrins amb notacions del s. XIV.
El Llibre Vermell de Montserrat és
un manuscrit dels ss. XIV-XVI, en llatí i en català,
relligat amb cobertes vermelles, escrit
i conservat a Montserrat.
És d'interès històric,
conté rituals, pregaries, lletanies, calendari,
mapes... Conté, a més a
més, nou cants. L'aspecte coreogràfic
dels seus cinc balls rodons és
de gran importància per a la història
de la dansa religiosa.
El cant i les danses ocupen només
8 dels 137 folis que té el manuscrit. Les danses del
Llibre Vermell són un punt
històric de partida d'una tradició de dansa que només
podíem intuir en el gravat de pedres
mil anys abans de la nostra era.
Les
danses religioses
La dansa popular segueix la trajectòria
dels esdeveniments històrics al nostre país així
doncs la trobem en tres espais que generen
activitat i vivència: les esglésies, els
palaus i les places.
Quan ens hem referit al Llibre Vermell
hem constatat la importància de la dansa
popular en la temàtica religiosa,
però hem de considerar encara una altra presencia del
ball en el fet religiós de l'Edat
Mitjana : la dansa com a expressió litúrgica i de
dramatització.
La necessitat de fer arribar als fidels
els textos sagrats i els fets cabdals de la vida
cristiana havien fet néixer una
nova catequesi: el drama litúrgic, en el qual sacerdots i
laics intervenen en quadres i representacions
en què la dansa s'hi fa present
recuperant l'antic paper pedagògic
que havia tingut entre els grecs.
Som a l'origen de les primeres representacions
teatrals a Catalunya fetes inicialment
en les esglésies romàniques
i després en les gòtiques. Així les processons, els
"contrapassos" i els quadres plàstics
o "moixigangues", al costat dels "virolais" i els
"goijos"
constitueixen
el més important bloc de dansa que, en ser foragitat de les
esglésies, passarà als atris
i claustres i després a les places, per esdevenir la base de
la dansa catalana medieval.
Les
danses cerimonials
Al costat d'aquesta utilització
religiosa de la dansa, també la societat civil que
s'organitza troba en el ball formes d'estructuració,
de selecció i solemnització dels seus
rituals, que ben aviat aniran adquirint
entitat i difusió.
La dansa cerimonial adquireix major excel·lència
en les ocasions en què es balla com
a lluïment o bé quan la dansa
serveix com element de selecció o de tria. Esmentaríem
com exemples notables l'elegància
d'una "Morisca" de Gerri de la Sal, o
La Dansa de Castellterçol,
La
Gala de Campdevànol...
Aquestes danses cerimonials són
les que han gaudit d'una major
continuïtat i de més gran
difusió, per tot això aquests balls s'han convertit en model
de
la dansa catalana tradicional.
Les
danses festives
Quan la funció social de moltes
danses s'ha perdut en el record, però el poble manté la
tradició de ballar-les, apareix
un nou tipus de ball com expressió de festa.
És el cas de manifestacions tan
arrelades com: La Patum de Berga, Els cavallets
de
San Feliu de Pallarols, Les
Danses de Vilanova, i tantes d'altres que es ballen encara
en molts indrets de Catalunya.
El
contrapàs i la sardana
El Contrapàs és considerat
com l'expressió cabdal i més antiga del ball popular català;
el Contrapàs acabava amb una sardana
curta.
La sardana és una dansa viva. Les
primeres referències de la sardana surten com un
afegit a les ballades del "contrapàs"
que poc a poc anirà prenen consistència fins a
convertir-se en una dansa popular més,
que facilitava la participació i l'esbarjo de la
gent que era a la plaça i que potser
gosava més d'afegir-se a la "sardana" que no pas
al "contrapàs".
Aquesta seria l'anomenada "sardana curta"
per diferenciar-la de la "llarga"
que apareix més tard.
La sardana és encara la dansa més
representativa del nostre país, que omple de
música i de balls les festes i
les places dels nostres pobles i és la única manifestació
de dansa que avui podem anomenar encara
com a tradicional i popular.
De
la tradició a l'espectacle
En aproximar-nos a la trajectòria
de la dansa popular a Catalunya hem d'apreciar en tot
el seu valor la tasca pacient, exemplar
i poc reconeguda d'una colla de persones i
grups del nostre país, molts en
l'anonimat, que han aconseguit recollir tonades, danses ,
músiques... del nostre folklore
que qui sap si no les hauríem perdut definitivament.
Les danses populars que havien estat expressió
de festa, de comunicació i d'animació
de les societats rurals van esdevenir
danses de la tradició , cada vegada menys
emprades pels carrers i per les places
i cada vegada més presents en la reivindicació
cultural i en el recurs escènic,
únic suport que queda a la dansa tradicional i al que es
deu, a casa nostra, la major part de la
seva pervivència.
Les danses tradicionals dels Països
Catalans han estat la font d'inspiració de molts
directors i coreògrafs de tot catalunya
per poder transmetre durant molts anys a totes
les generacions els valors artístics
i culturals del nostre folklore.
A principis de segle van aparèixer
els primers esbarts que van aconseguir la difusió de
les nostres danses. D'aleshores ençà
són incomptables els esbarts que s'han anat
constituint i amb ells s'ha aconseguit
un moviment de dansa que aplega una gran
quantitat de persones.
La dansa popular conserva encara tot el
seu sentit en aquelles manifestacions que els
diferents grups i esbarts mantenen en
les poblacions d'origen de tants balls com la
nostra gent recorda encara i any darrera
any assumeix el compromís de repetir per la
festa, per l'aplec, per carnestoltes,
per la fira...i en aquest sentit cal constar la reeixida
d'un interès general per potenciar
una colla de ballades que conserven així, ni que sigui
d'una manera lúdica, les seves
dues principals característiques: la popular per vivència
i la popular participativa.
Principal |
Recull
de danses populars | Projecte
