1. L’actitud de sospita

El segle XIX és un segle de revolucions, de preocupacions sociopolítiques, de sospites i denúncies. És també un segle d’efervescència científica; no només quant a les ciències naturals i formals, sinó també quant a les ciències socials, precisament és el segle del naixement de la sociologia i psicologia com a ciències. És el segle en el qual, junts al bell mig, es formà la teoria de l’evolució, teoria que capgiraria el status dels humans en el conjunt de la natura i teoria amb pluralitat d’implicacions filosòfiques.

Però de totes aquestes característiques, certament, l’actitud de sospita davant de diferents situacions individuals i socials, amb les corresponents denúncies, constitueix una de les coordenades més remarcables de tot el segle XIX.

2. Els mestres de la sospita

Karl Marx (1818-1883), Friedrich Nietzsche (1844-1900) i Sigmund Freud (1856-1939) han estat anomenats els tres grans mestres de la sospita. Ara bé, no són pas els únics que en aquest segle sospiten i denuncien.

De què sospita i què denuncia Marx? Sospita del sistema econòmic capitalista, que es presenta com un ordre natural, amb lleis eternes i immutables, i que justifica l’enriquiment d’uns pocs a base de l’empobriment i explotació de molts; un ordre segons el qual l’Estat ha de deixar fer i que, gràcies a una mà invisible, la recerca del propi interès per part dels individus comporta resultats beneficiosos per la col·lectivitat. Marx, i amb ell seu amic i col·laborador Friedrich Engels, denuncia que aquest ordre sigui natural, més aviat és resultat d’una determinada situació històrica; denuncia l’alienació econòmica inherent a aquest sistema.

De què sospita i què denuncia Freud? Sospita de les explicacions o justificacions racionals i conscientsde les nostres actuacions; no es troba en la consciència la clau explicativa del nostre comportament, sinó en els continguts i impulsos inconscients. Sospita que sota les més nobles idees i els actes més valuosos hi bateguen forces inconscients sovint gens elevades. La seva sospita i denúncia és d’ordre psicològic: ens pensem ser amos i senyors de nosaltres, però això és només una il·lusió.

De què sospita i què denuncia Nietzsche? Sospita dels valors dominants en la cultura occidental, són valors que es proclamen, però que ja no guien les vides de les persones; són valors que ja no valen. Denuncia que la cultura occidental, la seva és una denúncia global, ha tendit a negar la vida en benefici d’entitats abstractes o metafísiques, suprasensibles o platòniques. L’expressió nietzscheana “Déu ha mort” significa la mort de les veritats absolutes que en èpoques anteriors eren ben vives i impulsaven o inspiraven la vida de les persones.

4. Sospitar, denunciar

Què és sospitar? És intuir que les coses no són tal com semblen. La sospita porta a transcendir les aparences, anar al fons amagat i soterrat de les coses.

Què és denunciar? És anunciar, amb arguments, que un determinat fet o una determinada situació no és com hauria de ser.