Una paradoxa?

Una societat democràtica, ha de tolerar partits no democràtics que, si en tenen oportunitat, faran caure l'ordre democràtic?

D'entrada, tota resposta no matisada provoca una situació paradoxal. Si contestem afirmativament, passa que en nom de la democràcia obrim les portes a la destrucció de la democràcia. Si negativament, passa que en nom de la democràcia no són demòcrates. Però la paradoxa perd força si matisem i precisem.

No és un do natural

En tota la història d'Occident han imperat, majoritàriament, ordres polítics no democràtics: la democràcia ha estat possible només després d'intenses lluites. La democràcia no és un do natural. En la mateixa Grècia clàssica, en les poques polis on prosperava, sovint es veia amenaçada. Més aviat fou una excepció. A la democràcia grega van seguir dos llargs mil·lenis sense cap mena de democràcia. Què féu possible, en el món modern, un rebrot de la democràcia?

El saber, emancipa

El rebrot de la democràcia

Quan René Descartes escrigué: «La potència de ben jutjar i distingir el ver del fals, que és el que pròpiament anomenem bon sentit o raó, és naturalment igual en tots els homes» (Discurs del mètode, 1637), es posaven les bases pel renaixement de la democràcia. El bon sentit o la raó ja no és una capacitat pròpia de l'aristocràcia (àristos: els millors!) o d'uns privilegiats, sinó que és una capacitat universal; els errors es deriven d'un mal ús o d'una absència de mètode. En altres paraules, Descartes possava les bases per a la defensa de la igualtat humana.

Sense la convicció que la raó està igualment en tots els humans, difícilment la Revolució Francesa, el 1789, hauria proclamant els ideals d'igualtat, llibertat i fraternitat; difícilment el gran fílòsof d'aquesta època, l'il·lustrat Immanuel Kant, hauria defensat la «sortida de l'home de la minoria d'edat en què, autoculpablement, es trobava» i difícilment hauria proclamat: «Tingués coratge per a disposar del propi enteniment sense la direcció d'un altre!» (Què és la Il·lustració?, 1783). Aquesta convicció obrí les portes, en mig de revolucions i guerres, a la democràcia moderna.

La llibertat guiant al poble

Democràcia: principis i mètode

La democràcia no és només un mètode per a prendre decisions. És això i molt més. La democràcia és un conjunt de principis que, justament, fonamenten l'ús del mètode per a prendre decisions. Principis com els de la dignitat personal, l'autonomia de l'individu, el respecte a les minories, etc., tots ells emparentats amb la convicció de Descartes segons la qual la raó està igualment en tots els homes. Així, doncs, el dret a prendre decisions amb el nostre vot s'establí pel fet de ser persones amb dignitat i autonomia. Ara bé, tindria sentit un vot que anés en direcció contrària a allò que ens legitimà per votar?, tindria sentit prendre decisions (democràcia com a mètode) en contra la igualtat humana (democràcia com a contingut de principis) aprovant lleis de discriminació social? Més aviat sembla que no.

Dos casos històrics

En alguns moments històrics, bona part de la societat ha donat el seu vot a un partit no democràtic. Tal és el cas, a Alemanya, del partit nacional-socialista, que el 1933, obtingué els vots suficients com per portar a Hitler al poder.

Esbrinar les raons per les quals la societat alemanya es decidí pel partit nacional-socialista és una qüestió molt complexa. Potser en aquells moment, la societat alemanya sofria alguna mena de malaltia social o algun desengany. Sigui el que sigui, hauria estat infinitament preferible que aquella democràcia no hagués tolerat els partits no democràtics. Europa, molt possiblement, no hauria viscut tanta misèria ni tanta vergonya.

Aixó com Alemanya ens ofereix un exemple d'una societat democràtica que va tolerar i elegir un partit no democràtic, Algèria, per altra banda, ens mostra el cas d'una societat democràtica que no va tolerar un partit no democràtic. A finals de 1991, el FIS (Front Islàmic de Salvament) participà en unes eleccions i, en una primera volta, obtingué majoria. Tement que en la segona volta aquest partit integrista obtingués la victòria, l'onze de gener de 1992, l'exèrcit obligà al president a dimitir i va suspendre les eleccions. Però, què passa després? Des d'aquesta data Algèria ha viscut anys de misèria, mort i vergonya; el partit majoritari, que ja es veia en el poder, desencadenà actes de violència, que desencadenaren actes de violència, que desencadenaren més actes de violència, …

Certament, Alemanya i Algèria són dos casos extrems i amb circumstàncies ben diferenciades. Però sempre ens cal tenir present que la democràcia és un valor fràgil, que es pot perdre. S'han d'assumir sens límit tota mena de riscos oblidant el que ha costat la seva sempre provisional instauració?