|
|
|
«Tal vegada Einstein, a les darreries de la seva existència, va aportar les claus del seu comportament en algunes
pàgines de la seva autobiografia. La primera és el descobriment de la ciència
sobrevingut tan aviat en la seva vida. El savi va escriure moltes vegades i de
diverses maneres la seva famosa fórmula: "El més incomprensible és que el
món sigui comprensible." La correspondència quasi màgica entre el
funcionament de la ment humana i la lògica de la natura constitueix per a ell
el miracle bàsic, la revelació principal.
Aquest fet indica a l'ésser humà la via a seguir: ha de descobrir l'ordre amagat del món. Aquesta
recerca esdevé "l'objectiu suprem", el "camí que mena al
paradís", la "promesa d'un alliberament". Einstein parla
d'aquesta contemplació del món contemplació activa, ja que té com a finalitat
la descoberta- amb un fervor impregnat de misticisme. (....) Perquè es tracta
d'una recerca ontològica que val la pena per si sola, i no pas d'una activitat
professional que permetria de guanyar la glòria o la fortuna.
La segona clau que dóna Einstein és un
cert desinterès per l'existència ordinària amb les seves penes i alegries.
"En la meva joventut vaig copsar vivament la vanitat de les esperances i
les aspiracions que empenyen la majoria dels homes cap al remolí d'una vida
desenfrenada." Ell pretén un "alliberament de les cadenes d'un
univers exclusivament personal” i contraposa la vida quotidiana privada o
professional a la vida científica. "Un home de la meva classe pateix un
canvi decisiu en la seva evolució a partir que deixa gradualment
d'interessar-se tan sols en allò que és personal i momentani per consagrar tots
els seus esforços a l'aprehensió intel·lectual de les coses." »
«Aquesta originalitat és abans que
res filosòfica per no dir moral, és a dir, espiritual. Es basa en la supremacia
de les idees sobre els fets, de la teoria sobre l' experiència. Einstein
no observa la natura, la pensa. La teoria, per a ell, és una construcció
abstracta que no deriva lògicament dels fets, sinó que és inventada pel
pensament i només després d'això és confrontada amb els fets. A l'inrevés
que els investigadors que viuen amb el nas enganxat a la realitat i tancats
en els seus experiments, Einstein es distancia i s'eleva a una altura
vertiginosa: "Els conceptes científics són creacions lliures de l'esperit
humà. I, al contrari del que es podria creure, no són únicament determinats
pel món exterior."
Abans de construir, Einstein es
preocupa primer de posar els fonaments. Mai no dubta de tornar als principis
bàsics per tal de poder muntar les seves teories sobre bases indiscutibles, i
això és el que ho canvia tot. (...) El jove revolucionari dóna als principis
una dimensió absoluta, intangible, sagrada. Són els amos que dominen la natura
i posseeixen la veritat. I han de ser poc nombrosos, omnipotents i brillants.
El seu primer criteri de validesa és d' ordre estètic: és l'harmonia, la
coherència i la "perfecció interna" de la teoria.»
«A la primavera del 1927, Heisenberg sentencia que la indeterminació va lligada a la mateixa essència de la realitat
quàntica i en fa un principi constitutiu de la nova física. En el món dels
quàntums els paràmetres no són independents els uns dels altres, sinó que estan
relacionats per un sistema de vasos comunicats, de tal manera que tot allò que
es guanya per un costat es perd per l'altre. Més precisió aquí significa menys
precisió allà, és matemàtic, i les equacions que mostren aquesta relació
d'incertesa fan intervenir la inevitable constant de Planck. Vet aquí el
sistema pervers que ens condemna a ignorar la velocitat si coneixem la posició,
o a la inversa, i també a desconèixer exactament l'energia o la durada alhora.
En definitiva, a no poder copsar més que un tros de la realitat.
Encara que milloréssim molt el rendiment dels nostres instruments, mai no podríem seguir i preveure el
moviment de les partícules com ho fem amb els planetes. La causa d'aquesta
raresa es troba en la mateixa naturalesa dels quàntums. Una realitat tan
quantificada comporta inevitablement una part d'incertesa.
La ciència pot tenir com a objecte crear maquines escurabutxaques que funcionen al ritme de les probabilitats?
Einstein no ho pot admetre. Al desembre del 1926, posat al corrent de les
recerques de Heisenberg, escriu: "La mecànica quàntica fa força respecte.
Però una veu interior em diu (...) que no ens apropa gaire als secrets del
Vell. De tota manera, estic convençut que ell, almenys, no juga als daus.” »
CLOSETS, François de. No diguis a Déu allò que ha de fer.
Albert Einstein, la novel·la d’una vida. Lleida: Pagès editors, 2005. (Pàgs
100-1, 124-5, 325-6)
|
|