1.1 La llei del més fort La immnensa majoria d'homes i dones que han viscut des de l'aparició evolutiva de l'homo sapiens han format part de comunitats o societats en les quals aquesta majoria no tenia drets. Una minoria, això sí, tenia privilegis. I qui constituïa aquesta minoria? Els més forts, els més astuts, els més capaços d'imposar-se als altres i mantenir-se. Aquests es feren anomenar els primers o els millors; en grec, els aristos (d'aquí la paraula aristocràcia); en llatí, els nobles. Aquesta situació no igualitària o de classes social la trobem a Egipte, a Mesopotàmia, a Babilònia, a Grècia, en el món romà,... El llibre més antic d'Occident, la Il·líada d'Homer, ja ens mostra aquesta diferenciació: els nobles, a més de ser els millors, són els bons; la resta, no compta. S'imposa la llei del més fort. Malgrat això, des de molt antic s'han elaborat legislacions que estipulen
què ha de fer cada un i què no pot fer en funció de la seva
posició en la societat. Aquestes legislacions o codis són un reflex
de la situació i, conseqüentment, consagren els privilegis de la minora
i les càrregues de la immensa majoria. Així, el Codi de Hammurabi
que, tot proclamant lleis, establia molts drets pels senyors, alguns
pels plebeus i ben pocs pels esclaus, uns drets que no estan
fonamentats en la nostra concepció de la justícia.
Al costat d'aquesta situació tenim referències a un passat perfecte i feliç, a una època d'or o a un idíl·lic paradís. Segurament aquestes expressions utòpiques representen el somni d'un món millor per a tots; suposem que, tant pels forts o nobles com per la resta, la situació present no era satisfactòria i s'aspira a un món més just. Recordem que l'escriptor romà Plaute ja descrivia l'ésser humà com un ésser en conflicte i rivalitat, afirmant que cadascun de nosaltres és un llop per l'altre (Homo homini lupus). |
a. Fes-ho tu: Gilgamesh, l'heroi que reflexiona
b. Fes-ho tu: Codi de Hammurabi: un primer pas
c. Fes-ho tu: Ilíada, ideal aristocràtic
|
1.2 Un experiment que durà poc La democràcia va ser un invent grec; el camí
vers ella fou ple d'obstacles i bàsicament consistí en un procés d'arrencar
privilegis a l'aristocràcia. Primer, s'escriuen i publiquen les lleis;
un cop establerta la voluntat dels més forts, s'inicia el lent i violent
procés de fer-ne qüestió, debat i millora. Però la democràcia no s'establí per tot el món grec o hel·lènic. Aquest,
estava constituït per centenars de polis o ciutats independents; unes,
certament, van seguir el model democràtic d'Atenes, però en altres
polis es mantingué el règim aristocràtic seguint el model de
la militarista Esparta.
Pels ciutadans d'Atenes, la seva democràcia va estar
confirmada pels deus. Com s'entén això? Doncs que els atenesos, pocs
però democràticament cohesionats, van derrotar, fora de tota esperança,
al gran i aristocràtic exèrcit del rei persa Dàrius a la batalla de Maratò;
tant important és aquest esdeveniment que encara avui l'evoquem en la
prova que porta aquest nom en els jocs olímpics. |
d. Fes-ho tu: Pèricles, elogi de la democràcia
e. Fes-ho tu: Dos models: Atenes i Esparta
f. Fes-ho tu:Ciutadans d'Atenes i d'avui
|