| |
|
4.1 Antecedents històrics 4.1.1 La Modernitat Quan el filòsof i matemàtic francès René Descartes afirmava que la "raó és per natura igual en tots els homes" obria les portes a la Modernitat i al Segle de les Llums. Reconeixia que la raó és una eina molt potent a disposició de tothom, de nobles i de no nobles, d'aristòcrates i de súbdits. Aquestes paraules de Descartes, en defensa de la igualtat racional dels humans, està en la base de la Revolució Francesa. Les llums d'aquest segle van portar a reconèixer que tot home pot ésser un major d'edat, és a dir, un ésser que pot pensar per si mateix i, fent ús de la raó, criticar els comportaments així com valorar-los èticament. Els pensadors d'aquest Segle de les llums o Il·lustració denuncien les desigualtats, l'opressió, els privilegis de la noblesa i altres estructures polítiques tradicionals.  Amb això es fa comprensible perquè en el segle XVIII es redactaren les primeres declaracions de drets humans. S'establien drets després que els homes haguessin pres consciència del poc respecte amb que havien estat tractats per part d'altres; totes elles partien de situacions d'explotació; totes elles proclamaven drets amb l'objectiu que fos respectada la llibertat, la dignitat, defensant la igualtat de tots davant la llei. En els pocs llocs, de moment, on es van proclamar drets, els individus deixaven de ser súbdits i esdevenien ciutadans. Així, al 1776, la Declaració de Drets de Virgínia i la Declaració d'Independència dels EUA eren una reivindicació de drets per part dels emigrants europeus a Amèrica contra el poder de la Corona Anglesa. Pocs anys després, els francesos van proclamar els ideals de liberté, égalité et fraternité. El 26 d'agost de 1789, en el mateix any de la Revolució Francesa, es redactà la Déclaration des droits de l'homme et du citoyen. El monarca perdia el seu poder absolut sobre els individus, ja no súbdits; el rei Lluís XVI, molt a contra cor, es veié obligat a signar aquesta revolucionària declaració. Però també és cert que aquesta declaració revolucionària de drets de 1789 aviat serà rebaixada o devaluada, i quasi tots els francesos, com la major part d'europeus, tornaran a ser súbdits, no ciutadans. Recordem que amb Napoleó, la seva caiguda i el posterior Congrés de Viena es produirà un retorn a les condicions polítiques anteriors i oposades a la Revolució. Caldrà passar devastadores guerres i sofrir noves desgràcies abans no s'afirmin de nou els drets de les persones. 4.1.2 Les condicions socials i econòmiques La Revolució industrial, estimulada pel liberalisme econòmic (oferta i demanda), transformà la vida de moltes persones aguditzant les diferències socials i impossibilitant l'exercici de drets per les classes socials menys afavorides. I en els llocs on amb més força es produïren aquests canvis socials fou on va aparèixer el moviment obrer obrint pas als primers sindicats (Regne Unit, 1829) reivindicant millores en les condicions de treball. La crítica més profunda sobre la societat capitalista emergida amb la Revolució industrial la realitzà Karl Marx. Analitza la situació d'explotació extrema dels obrers, amb el que suposava de destrucció o negació de si mateixos i, com alternativa, estableix les pautes per una societat més justa i igualitària, la societat socialista i comunista. Marx introduí la base teòrica que permeté cohesionar el moviment obrer i fer front al liberalisme econòmic; així, a finals del segle XIX, el sindicalisme impulsava importants reformes laborals en diversos països d'Europa. 
A Rússia, el 1917, en mig del fracàs que suposà la Primera Guerra Mundial i en un societat tradicionalment marcada per les injustícies socials i econòmiques, triomfà la Revolució soviètica que en bona part recollia les crítiques de Marx. En la Constitució soviètica de 1918 es denuncien els drets civils i polítics per ser només un conjunt de bones paraules i, alternativament, es proclamen, tal com figura en el seu títol, Els drets del poble treballador i explotat. 4.1.3 Que no es repeteixi El 1948, tres anys després de la Segona Guerra Mundial, el món encara estava horroritzat per tot allò que els homes havien estat capaços de fer durant la guerra. Mai anteriorment la població civil s'havia convertit en objectiu militar: represàlies, deportacions en massa, bombardeigs sistemàtics de ciutats, camps de concentració i extermini, milions de refugiats. Van morir uns 30 milions de civils (el 65% del total de morts). A aquestes barbaritats s'hi afegia l'intent sistemàtic i a gran escala d'aniquilació del poble jueu i d'altres ètnies (de 4 a 6 milions de morts). A més, horroritzava la capacitat mortífera de les noves armes: la bomba d'Hiroshima, llençada el 8 d'agost de 1945, causà 100.000 morts així com conseqüències que encara perduren; la de Nagasaki (llençada tres dies després) provocà la mort a 80.000 persones.  Els assassinats portats a terme en els camps de concentració i d'extermini nazis es basaven en la creença segons la qual existeixen pobles o races (l'ària) superiors a les altres, i que aquestes races superiors s'han de protegir de qualsevol contacte amb les inferiors. El nazisme proclamava la desigualtat humana; Hitler, en el seu llibre Mein Kamft (La meva lluita) defensa, en contra dels fets, la puresa racial. |
|
a. Fes-ho tu: Declaració de 1789
b. Fes-ho tu: 1789, 1918 o 1924. Quina procedència?
c. Fes-ho tu: Traumàtiques vivències
d. Fes-ho tu: Esfereïdores dades
|
|
4.2 La més esperançadora declaració humana A més dels titànics progressos científics i tecnològics que s'han produït al segle XX, a més de les dues guerres de magnitud mai pensada, també s'ha d'atribuir al segle XX la creació d'un ideal que ha estat com una llum enmig de les tenebres, l'aprovació el 10 de desembre de 1948 per l'Assemblea General de les Nacions Unides de la Declaració Universal dels Drets Humans. La seva aprovació, en els moments de formació dels dos blocs oposats, l'occidental i el comunista, fou un acord que anys després potser hauria estat impossible. El 26 de juny de 1945 (un mes i mig després de la capitulació
d'Alemanya, però viva la guerra encara al Japó), en una
Carta semblant a una constitució, 51 estats acordaven
la fundació de l'Organització de les Nacions Unides
amb objectius bàsics com la defensa de la dignitat de l'home i
el rebuig de la violència. La Carta fundacional establia una Comissió
de Drets Humans la tasca de la qual era preparar tres documents:
Aquesta ambiciosa i esperançadora tasca només parcialment arribà a bon terme:
La Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i promulgada consta d'un Preàmbul i un conjunt de Trenta Articles. Accepta els drets polítics defensats en les constitucions dels països occidentals i accepta els drets socials i econòmics que estaven en la base de la constitució de l'URSS. Tot rebutjant la ideologia nazi, assumeix i parteix de quatre principis bàsics: el principi de la llibertat, el principi d'igualtat, el principi de no discriminació i el principi de la solidaritat. Quatre principis bàsics que donen fonament i es concreten en un conjunt de drets personals, civils i polítics, socials, econòmics i culturals. La Declaració és només una declaració, no un tractat vinculant com seria desitjable, però malgrat tot, ha esdevingut una eina potent. Als 50 anys de la seva proclamació, 185 Estats del planeta havien reconegut i ratificat la Declaració. Aquest gran pacte, acordat després de grans vergonyes internacionals i tan àmpliament ratificat, ens mostra un camí a seguir i a consolidar: aconseguir acords mínims entre tots els pobles.  Hi ha molts pobles que tenen tradicions que xoquen amb els drets que proclama la Declaració Universal; tradicions i costums que no proclamen la igualtat ni la llibertat, sinó la diferència i la submissió. S'ha afirmat que cada poble, cada cultura té els seus propis valors i que allò que és un valor pels homes occidentals potser no ho és pas pels musulmans o els xinesos; aquesta postura es coneguda amb el nom de relativisme cultural. Certament, cada cultura té els seus propis valors, les seves tradicions; però també es cert que pobles i cultures evolucionen. Durant segles, pels pobles occidentals l'esclavitud era vista com quelcom ben natural, i també era natural que els homes fossin súbdits o propietat privada d'un monarca. Avui aquestes concepcions han estat superades a Occident; en la seva superació, tant l'extensió de l'educació com la capacitat crítica han complert una funció fonamental. La proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans no ha suposat pas la superació de l'explotació de l'home per part de l'home ni ha establert la llibertat i igualtat entre els humans. La Declaració proclama uns ideals, uns valors que han de guiar el nostre comportament i les nostres actituds. Tots trobem, malauradament, pluralitat de situacions en les que no es compleixen els drets humans, però a les nostres mans hi ha la possibilitat de fer-hi alguna cosa: avui són moltes les persones i les institucions que col·laboren en la supressió de les injustícies que ens envolten. Els diferents drets pressuposen o exigeixen determinats deures que sovint són desatesos: sense obligacions o deures resulta absurd parlar de drets. Si tenim els ulls ben oberts, constatarem que sempre hi ha hagut persones
que han lluitat per a millorar el nostre món, persones que
fins i tot han sofert penalitats i sancions a causa de la seva
lluita. Però gràcies a tots ells, avui estem millor. Gràcies
a les persones que avui porten a terme la seva lluita, demà estarem
millor. Cadascun de nosaltres pot fer la seva col·laboració. |
|
e. Fes-ho tu: La Carta Fundacional i la Declaració
f. Fes-ho tu: Visita virtual a l'ONU
|