|
|
|
6.1 Deures i imperatius 6.1.1 Drets i deures Els drets comporten deures. Qualsevol dret reconegut a unes persones implica el deure de satisfer-lo per part d'unes altres persones. Drets i deures estableixen relacions mútues de responsabilitat. Són com les dues cares d'una mateixa moneda. Si no hi ha algú responsable de satisfer els meus drets, atenent la seva obligació o deure, els meus drets queden debilitats o anul·lats; igualment, si jo no atenc les meves obligacions o deures, algunes persones no veuran satisfets els seus drets. L'article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, just abans de parlar de drets, proclama que els éssers humans "han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres". Per impuls de la Declaració, un gran nombre de persones han vist reconeguts i atesos un conjunt de drets; però, desgraciadament, la situació no és la mateixa per un altre gran nombre de persones. La Carta Fundacional de l'Organització de les Nacions Unides estableix acordar obligacions o deures, en forma de pactes o convencions, però molt encara està en procés i no sense resistències. Persones, estats i institucions, amb actituds excessivament egoistes, han tendit a reivindicar drets i a oblidar deures. El dret que tot noi o noia té a l'educació comporta el deure, per part d'aquest noi o noia, d'anar a classe i d'avançar en el seu aprenentatge. El dret a circular per la teva ciutat comporta el deure de respectar les normes de circulació i de no malmetre l'entorn. Els deures o obligacions de les persones es concreten en diferents tipus de normes, unes amb més exigència que altres. L'obligació d'anar a classe i treure profit del que s'ofereix té més força o és més obligatòria que, per exemple, la de rentar-se les dents. 
Les obligacions o deures no són tots iguals i no tenen el mateix
nivell d'exigència. Hi ha obligacions morals i obligacions
legals. Les obligacions legals vénen expressades en codis de
lleis de cada comunitat i el seu no compliment comporta una sanció;
les normes legals o lleis no són iguals en els diferents llocs:
en un lloc pot ser obligatori tenir DNI i en un altre, no. Per altra banda,
la llei no m'obliga a ajudar una persona necessitada (sí a pagar
els impostos que pertoquen), però la moral sí que m'ho
exigeix: és un deure que la raó i la consciència
m'imposen com a ésser humà que sóc. 6.1.2 Imperatiu moral: la Regla d'Or Kant, el pensador més reconegut del Segle de les Llums, considera que moltes persones són menors d'edat tota la vida. Quines persones? Aquelles que no són capaces de pensar per elles mateixes; aquelles que no són autònomes fent ús de la raó i deixen que els altres dictin el que han de fer. Kant, que aspirava a ser major d'edat i autònom, respon a la pregunta "què he de fer?" o a la pregunta equivalent "quin és el meu deure?" amb un principi que ell anomena imperatiu categòric, un principi inspirat en la racionalitat humana i que té una força universal, és a dir, que tothom que raoni en reconeixerà la validesa. Anuncia aquest principi de moralitat formulant: "Actua només
segons aquella màxima que et permeti desitjar que ella esdevingui
una llei universal", es a dir, a l'hora d'actuar, hem de
trobar la pauta que sigui vàlida per a mi i que, al mateix
temps, pugui desitjar que sigui vàlida per a tothom, o sigui,
universalitzable. Diu, en poques paraules: "actua exemplarment".
Aquest principi de moralitat és un imperatiu, una obligació
que se'ns imposa per la força de la raó, i és categòric,
és a dir, se'ns imposa sense condicions. És una nova versió
de la reconeguda Regla d'Or de la moralitat: "el que
no vulguis per tu no vulguis per ningú". Desenvolupant més l'imperatiu categòric precisà que aquest implica considerar els éssers humans com a fins i no com a mitjans: tota persona és un fi o un valor en si mateixa, no podem utilitzar-la mai com a instrument per satisfer els desitjos o interessos particulars. "Actua tractant la humanitat que hi ha en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com a fi, mai simplement com a mitjà". És un reconeixement de la dignitat de tot ésser humà, rebutjant tota mena de manipulació. Actuant així actuo moralment, que no és el mateix
que actuar legalment (un mer compliment de les lleis). Kant assumeix
i reforça la revolucionària distinció entre moralitat
i legalitat. La Revolució francesa que ell tant havia recolzat
era moral, però no legal (no era la voluntat del monarca!).
Durant segles, la voluntat del monarca, la legalitat, s'ha fet coincidir
amb la moralitat, ja que aquest deia que rebia el poder de Déu.
Així, rebel·lar-se contra la legalitat era rebel·lar-se
contra la moralitat. Amb Kant, d'aquí la força del seu pensament,
legalitat i moralitat no necessàriament coincideixen; una
llei pot ser immoral i un comportament moral pot ser il·legal. |
|
a. Fes-ho tu: Drets i deures; però, dret a ser feliç?
b. Fes-ho tu: Les dues cares: drets i deures
c. Fes-ho tu: Què voldries per a tu?
|
|
6.2 En les teves diferents situacions.... Com a persona que ets, gaudeixes d'uns drets que, com saps prou
bé, estan expressats en els 30 articles de la Declaració Universal
dels Drets Humans. Però també tens uns deures que van variant
en funció de les diferents situacions que vas vivint. Per exemple, com
a ciutadà tens el dret d'anar amb moto, però tens el deure de posar-te
el casc, de protegir-te, no és un deure que puguis defugir; com bé saps,
el no compliment d'aquesta obligació, el saltar-te una prohibició, comporta
una sanció legal en forma de multa. a) Tu, en situació d'estudiant Tota persona té dret a l'educació i a la cultura. A aquests drets s'hi corresponen uns deures o obligacions. Un estudiant que no assumeix els deures que corresponen a la seva situació es comporta com un petit trampós. Se li ofereix el tresor de l'educació i no se n'adona; els altres han complert el deure de pagar impostos fent possible la seva educació i ell passa d'aquets esforç. Com a estudiant tens el deure d'aprofitar el temps a l'escola o a l'institut, d'aprendre i estudiar tot allò que els teus professors t'ensenyen. És un deure moral que t'imposa la família i la societat, i que tu has d'assumir com a propi. Ningú et sancionarà legalment si no vols aprendre, si et negues a estudiar; sí que poden sancionar legalment als teus pares/tutors si en l'edat escolar no et porten a l'escola o a l'institut. L'opció d'objector de les aules, el no voler aprendre res,
és una falsa opció. Per a poder triar has de saber el que
tries i per a saber el que tries has de conèixer les possibilitats
i les teves capacitats. La ignorància no és una opció:
és convertir-se en una titella de les circumstàncies. Com
a estudiant tens el deure de desenvolupar totes les teves potencialitats,
de descobrir-te a tu mateix, de cooperar amb els teus companys i de respectar
als altres. b) Tu, en situació de company Les relacions d'amistat, de compartir moments amb els companys, són situacions molt riques en la vida de les persones. Amb els amics, amb els companys, especialment a l'adolescència, compartim intenses experiències vitals, compartim secrets, projectes i somnis. Un bon amic és aquell amb qui no només m'ho passo bé, sinó que també m'ajuda a créixer, a ser millor, a desenvolupar totes les meves capacitats. El meu bon amic o amiga, el meu bon company o companya, sap ajudar-me sense ferir-me; sap escoltar-me sense monopolitzar la conversa. És bon amic o company aquell que s'ho passa bé a costa dels altres? Aquells que els menysprea o se'n riu? No: el que no vulguis per tu, no vulguis per ningú. Les mateixes normes que serveixen en àmbits més amplis
també serveixen en espais més reduïts, sigui aquest
el de la classe o el del equip de futbol o de basket o el del grup d'amics
per exemple. No és company de categoria aquell que, formant
part d'un equip, deixa que els altres facin la feina. Tampoc aquell
que sempre busca excuses o aquell que no assumeix cap mena de responsabilitat. c) Tu, en situació de fill/a Les relacions amb els pares, germans i altres familiars estan marcades especialment per vincles afectius: no és la llei o el deure el que les defineix, sinó l'estimació. Però a vegades l'estimació és excessivament egoista i oblida les atencions envers els altres. Els pares, volent-ho o no, transmeten valors als seus fills; potser
és la principal via de transmissió de valors d'una generació
a altra. Si has tingut la sort de rebre testimoniatge de valors
positius i engrescadors, sigues agraït; si no, aprèn
dels errors. Els pares transmeten valors als fills i, també, els
fills transmeten valors als pares. La família és un microcosmos
on es produeixen, amb gran càrrega d'afectivitat, conflictes
i tensions, però també afinitats, acords, compromisos i
creixement mutu. d) Tu, en situació de ciutadà El fet de viure en comunitat obliga a respectar-nos: hi ha uns drets i un deures cívics (civisme és l'art de conviure tots en un espai comú) que cal conèixer per a poder conviure malgrat que tinguem diferents idees, creences, llengües o costums. Per tal que aquesta convivència sigui possible cal que els deures es transformin en normes que regulin la conducta de tots. Així doncs, com a ciutadà caldrà seguir normes cíviques que bàsicament consisteixen en normes de cortesia per una banda i en normes legals per una altra. 
Les normes de cortesia o d'educació fan que la convivència
sigui més fàcil: cedir el pas, saludar, tractar amb
respecte als altres,... Les legals obliguen a tothom dins l'àmbit
d'aplicació de la llei (ajuntament, comunitat, estat) i són
coercitives, vol dir que s'han de complir encara que no s'hi estigui
d'acord. Per exemple, respectar el mobiliari públic. La Constitució
espanyola senyala altres deures dels ciutadans, alguns encara no t'afecten
directament com el de pagar impostos o el deure de la defensa nacional,
però d'altres, sí, com el deure de respectar i defensar
el medi ambient. e) Tu, en situació d'ésser humà Més enllà de la nostra situació de companys, de fills, de ciutadans,... som sempre éssers humans. I quin és el deure que ens correspon com a tals? Recordem que ja el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans ens indica que hem de comportar-nos fraternalment els uns amb els altres. En el nostre temps, potser mai com ara, hi ha moltes persones que formen
part de diferents voluntariats, és a dir, persones que s'ofereixen,
sense estar obligats, a col·laborar en tasques que suposen
una millora per altres persones; porten a terme accions que fan millor
el món, aportant més justícia. Per aquest voluntariat,
ser humà és ser solidari; i en un planeta cada dia
més petit on tots plegats formem una comunitat de destí
la solidaritat és un valor per a sobreviure |
|
d. Fes-ho tu:A casa, quines responsabilitats?
e. Fes-ho tu: Espontaneïtat, una excusa
|