Per què proclamar drets?

La més antiga declaració de drets dels homes no diu pas que tots els homes siguin iguals o lliures, ben altrament, proclama que els homes són desiguals. Uns estan destinats a servir, uns altres posseixen llibertats limitades, només els senyors, un reduït nombre de persones, poden regir ells mateixos les seves vides i gaudir de privilegis. I malgrat tot, aquesta primera declaració, el Codi de Hammurabi, redactat al voltants del 1775 aC, fou vist com un notable avenç: concretava lleis i d'aquesta manera evitava, com era costum, que els forts imposessin en cada cas el seu caprici. Per altra banda, només si les lleis eren proclamades era possible un debat sobre el seu valor.

Podem afirmar que quasi sempre els fills dels esclaus i pobres han seguit essent esclaus i pobres; que els fills del ignorants, han estat ignorants; que els fills dels militars, s'han dedicat a les armes, i que els fills dels poderosos han estat ells mateixos poderosos. Ha estat així durant segles i segles, i s'argumentava que així havia de ser. Què provocà un canvi?

Un canvi de visió s'inicià en l'època que anomenem Modernitat, especialment al segle XVIII, el Segle de la Il·lustració. Les llums d'aquest segle portaren a reconèixer que tot home pot ésser un major d'edat, és a dir, un ésser que pot pensar per si mateix i que amb la seva raó criticar els comportaments i valorar-los èticament.

En el segle XVIII es redactaren les primeres declaracions de drets humans. Totes elles establien drets després que els homes haguessin pres consciència del poc respecte amb que havien estat tractats; totes elles partien de situacions d'explotació de l'home per part de l'home; totes elles proclamaven drets amb l'objectiu que fos respectada la llibertat, la dignitat de l'home, defensant la igualtat de tots davant la llei. Així, al 1776, la Declaració de Virgínia i la Declaració d'Independència dels EUA eren una reivindicació de drets per part dels emigrants europeus a Amèrica contra el poder de la Corona Anglesa.

Pocs anys després, els francesos es rebel·laren contra les opressions que els subjugaven, les desigualtats que els dividien i la fam que sofrien, i amb la seva revolta van proclamar els ideals de liberté, égalité et fraternité. El 26 d'agost de 1789, l'any de la Revolució Francesa, es redactà la Déclaration des droits de l'homme et du citoyen. Els francesos deixaven de ser súbdits i esdevenien ciutadans: el monarca perdia el seu poder absolut sobre els individus. El rei Lluís XVI, molt a contra cor, es veié obligat a signar aquesta revolucionària declaració.

2. Evitar que això es repeteixi

El 1948, tres anys després de la Segona Guerra Mundial, el món encara estava horroritzat per tot allò que els homes havien estat capaços de fer durant la guerra. Mai anteriorment la població civil s'havia convertit en objectiu militar: represàlies, deportacions en massa, bombardejos sistemàtics de ciutats, camps de concentració, milions de refugiats. Van morir uns 30 milions de civils (el 65% del total de morts). A aquestes barbaritats s'hi afegia l'intent sistemàtic i a gran escala d'aniquilació del poble jueu i d'altres ètnies (de 4 a 6 milions de morts). A més, horroritzava la capacitat mortífera de les noves armes: la bomba d'Hiroshima, llençada el 8 d'agost de 1945, causà 100.000 morts així com conseqüències que encara perduren; la de Nagasaki (llençada tres dies després) provocà la mort a 80.000 persones.

Els assassinats portats a terme en els camps de concentració i d'extermini nazis es basaven en la creença segons la qual existeixen pobles o races (l'ària) superiors a les altres, i que aquestes races superiors s'han de protegir de qualsevol contacte amb les inferiors. Això era el que defensa Adolf Hitler en el seu llibre Mein Kampf (La meva lluita).

L'italià Primo Levi, nascut a Torí el 1919, fou deportat al camp de concentració de Auschwitz a començaments de 1944. Gràcies a un conjunt de factors casuals aconseguí sobreviure; posteriorment ha explicat les seves traumàtiques vivències. El 1987 es suïcidà. Èn un dels seus llibres, Els enfonsats i els salvats, explica una de les tècniques que s'usava per a destruir la personalitat dels presoners: el tatuatge.

3. La més esperançadora declaració humana

A més dels titànics progressos científics i tecnològics que s'han produït al segle XX, a més de les dues guerres de magnitud mai pensada, també s'ha d'atribuir al segle XX la creació d'un ideal que ha estat com una llum enmig de les tenebres, l'aprovació el 10 de desembre de 1948 per l'Assemblea General de les Nacions Unides de la Declaració Universal dels Drets Humans. La seva aprovació, en els moments de formació dels dos blocs oposats, l'occidental i el comunista, fou un acord que anys després potser hauria estat impossible.

El 26 de juny de 1945 (un mes i mig després de la capitulació d'Alemanya, però viva la guerra encara al Japó), en una Carta semblant a una constitució, 50 estats acordaven la fundació de l'Organització de les Nacions Unides amb objectius bàsics com la defensa de la dignitat de l'home i el rebuig de la violència. Els articles 55 i 56 de la Carta fundacional establia una Comissió de Drets Humans la tasca de la qual era preparar tres documents:

1. Una declaració de principis, una definició de drets humans;
   
   
2. Un pacte, en forma de tractat, acordant les obligacions que imposava la declaració de principis, obligacions dels estats que haurien de convertir-se en lleis internacionals;
   
   
3. Un informe concretant les modalitats d'aplicació del que establia la declaració.

Aquesta ambiciosa i esperançadora tasca només parcialment arribà a bon terme:

1. Després d'un any de preparació i dos d'inacabables debats, el 10 de desembre de 1948, d'un total de 56 Estats presents, 48 votaren a favor del que avui és la Declaració Universal dels Drets Humans; 8 Estats transformaren la seva oposició en una abstenció.
   
   
2. Quant al segon document, es revelà impossible aconseguir un acord; el projecte s'atomitzà en ben parcials pactes o convenis, com ara el Pacte Internacional relatiu als Drets Civils i Polítics o el Pacte Internacional relatiu als Drets Econòmics, Socials i Culturals, ambdós de 1966.
   
   
3. El document relatiu a les modalitats d'aplicació segueix essent un somni.

La Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i promulgada consta d'un Preàmbul i un conjunt de Trenta Articles. Accepta els drets polítics defensats en les constitucions dels països occidentals i accepta els drets socials i econòmics que estaven en la base de la constitució de l'URSS. Tot rebutjant la ideologia nazi, assumeix i proclama quatre principis bàsics:

	a) el principi de la llibertat, b) el principi d'igualtat, c) el principi de no discriminació, i d) el principi de la solidaritat.

Quatre principis bàsics que donen fonament i es concreten en un conjunt de drets:

Es parla, també, de drets processals en el sentit de normes o vies que, en un procés judicial, tenen per objectiu garantir l'efectivitat del conjunt de drets; per exemple, dret a apel·lar a un tribunal superior.

La Declaració és només una declaració, no un tractat vinculant com seria desitjable, però malgrat tot, ha esdevingut una eina potent. L'expresident sudafricà Nelson Mandela, amb l'autoritat moral que li atorguen vint-i-set anys d'empresonament a causa de la seva oposició al règim racista del seu país, recordà a l'Assemblea General de les Nacions Unides, en el 50è aniversari de la Declaració, el següent: "Per a aquells que, com nosaltres, havíem lluitat per la nostra emancipació, per a aquells que havíem d'alliberar-nos del règim criminal de l'apartheid, la Declaració Universal dels Drets Humans servia per a justificar la nostra causa". Als 50 anys de la seva proclamació, 185 Estats del planeta han reconegut i ratificat la Declaració.

4. Drets occidentals o drets universals

Hi ha molts pobles que tenen tradicions que xoquen amb els drets que proclama la Declaració Universal; tradicions i costums que no proclamen la igualtat ni la llibertat, sinó la diferència i la submissió. S'ha afirmat que cada poble, cada cultura té els seus propis valors i que allò que és un valor pels homes occidentals potser no ho és pas pels musulmans o els xinesos; aquesta postura es coneguda amb el nom de relativisme cultural.

Certament, cada cultura té els seus propis valors, les seves tradicions; però també es cert que pobles i cultures evolucionen. Durant segles, pels pobles occidentals l'esclavitud era vista com quelcom ben natural, i també era natural que els homes fossin súbdits o propietat privada d'un monarca. Avui aquestes concepcions han estat superades a Occident; en la seva superació, tant l'extensió de l'educació com la capacitat crítica han complert una funció fonamental.

En un món que se'ns fa més i més petit i en el qual tot està interconnectat és molt convenient arribar a una ètica mínima universal. Partint del que les diferents cultures proclamen, s'han de cercar els punts comuns, allò que apropa els uns als altres. La Declaració Universal dels Drets Humans, acordada després de grans vergonyes internacionals, ens mostra un camí: és possible un acord mínim entre tots els pobles.

6. Què passa si no es compleixen?

La proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans no ha suposat pas la superació de l'explotació de l'home per part de l'home ni ha establert la llibertat i igualtat entre els homes. La Declaració proclama uns ideals, uns valors que han de guiar el nostre comportament i les nostres actituds. Tots trobem, malauradament, pluralitat de situacions en les que no es compleixen els drets humans, però a les nostres mans hi ha la possibilitat de fer-hi alguna cosa: avui són moltes les persones i les institucions que col·laboren en la supressió de les injustícies que ens envolten. Els diferents drets pressuposen o exigeixen determinats deures que sovint són desatesos: sense obligacions o deures resulta absurd parlar de drets.

Si tenim els ulls ben oberts, constatarem que sempre hi ha hagut persones que han lluitat per a millorar el nostre món, persones que fins i tot han sofert penalitats i sancions a causa de la seva lluita. Però gràcies a tots ells, avui estem millor. Gràcies a les persones que avui porten a terme la seva lluita, demà estarem millor. Cadascun de nosaltres pot fer la seva col·laboració.