1. Tot gira entorn de Déu

Com el judaisme i el cristianisme, l'Islam és una religió monoteista. Com aquests, es constitueix entorn d'un llibre, un llibre sagrat que és paraula de Déu. Recitant fragments d'aquest llibre, el creient es troba més a la vora de Déu, Al·là; però l'Islam és una religió eminentment social. Els seus caps religiosos són, també, caps polítics. Pels seus fidels, la religió és molt més que qüestió personal; és la realitat entorn de la qual tot gira: individu, societat, economia i cultura; és una vivència que abraça i unifica totes les facetes de la vida.

La paraula àrab islam designa l'acte de submissió completa o dependència absoluta respecte a Déu. La paraula muslim o musulmà, aplicada a l'home o dona que s'ha lliurat sense reserves a Déu, prové de la mateixa arrel de la que deriva islam: ambdues fan referència al creient totalment sotmès a Al·là, l'invisible. el totpoderós, el misericordiós.

L'Islam, potser com cap altra religió, experimenta un accelerat procés d'expansió. Al 1975 es parlava d'un nombre aproximat de tres cents milions de fidels; al 2000, es parla de mil milions, amb un ritme de creixement del 3% anual. Què té l'Islam per esdevenir, si tot segueix igual, la futura religió majoritària del planeta?

2. Mahoma i l'Alcorà

El llibre sagrat de l'Islam és l'Alcorà. El llibre és un conjunt de sures o capítols que descriuen l' experiència de revelació divina viscuda per un comerciant àrab anomenat Muhammed ibn Abdallah i conegut per Mahoma (571-632). Mahoma, nascut a la ciutat de la Meca, era conscient del malestar i preocupació que hi havia a la seva ciutat, malgrat el creixent i espectacular progrés econòmic que vivia. Així, oposant-se a les extremes desigualtats i a les barreres socials del seu entorn i oposant-se al politeisme religiós dominant, sorgí en ell la profunda convicció religiosa que Déu l'havia cridat per a restablir els antics valors tribals de comunitat i mútua dependència

Mahoma sentí reviure l'experiència religiosa dels antics profetes de la Bíblia. Les revelacions divines entroncaven amb Moisès i amb Jesús; estava convençut que el Déu que li parlava era el mateix Déu que jueus i cristians adoraven. Era el mateix Déu que, des de molt antic, les tribus àrabs adoraven i que per Ell pelegrinaven al preislàmic santuari de la Ka'ba. Però, en aquells temps, qui presidia en aquest santuari de la Meca no era aquest Déu, Al·là, sinó una altra divinitat. Mahoma se sent cridat a recordar i a restaurar l'únic Déu. La religió que forjà, recuperava la idea semítica de la unicitat de Déu i rebutjava la idea cristiana segons la qual Déu ha engendrat un Fill. Mahoma mai es presenta com a messies, ni com a sacerdot, ni molt menys com a fill de Déu, només com a profeta; fou un cap religiós i temporal de la comunitat que ell mateix fundà.

L'any 622, era tan gran l'oposició dels que temien veure perjudicada la seva situació a causa de la predicació de Mahoma, que aquest decidí exiliar-se de la Meca i traslladar-se a Medina. Aquesta emigració del profeta, el 6 de juny de 622, es coneguda amb el nom d'hègira (hijra) i és la data en la que s'inicia el còmput musulmà dels anys.

A Medina, la religió predicada per Mahona es consolidà i es constituí com a moviment islàmic organitzat segons criteris polítics, amb un únic cap. El 630, gràcies a les armes i a la diplomàcia, retornà victoriós a la Meca. La comunitat islàmica o umma estava afermada.

Després de la seva mort, es fixà el text definitiu de l'Alcorà. El llibre, venerat com a còpia terrenal del Llibre Etern, consta de 114 sures o capítols; el seu contingut és molt més que inspirat: fou dictat a Mahoma, paraula a paraula, per l'àngel Gabriel. Els àrabs que escoltaven l'Alcorà, destinat a ser recitat més que llegit individualment (la paraula àrab alcorà significa precisament recitació), quedaven fascinats per la intensa espiritualitat i la bellesa literària que desprenien les seves sures. Els experts afirmen que és un llibre de difícil traducció ja que en aquestes no es pot apreciar la riquesa extraordinària i la força seductora d'aquest text àrab.

També després de la mort de Mahoma es féu la redacció de la Sunna (que vol dir comportament tradicional), una recopilació de dites, pautes de conducta i altres ensenyaments del profeta. L'Alcorà i la Sunna constitueixen la llei islàmica o Xara, paraula que significa camí, via: és la norma que s'ha de seguir per aconseguir la salvació.

L'Islam no mantingué la seva unitat durant molts anys. Al mateix segle VII es produí una divisió que encara avui perdura. Entorn d'Ali, gendre de Mahoma i quart dels grans califes (caps religiosos i polítics), sorgí la primera divisió; destronat i assassinat, els seus seguidors formaren la Xia (que vol dir 'el partit') i foren coneguts com a xiïtes. Els xiïtes si bé respectaven la Sunna, no acceptaven el seu caràcter sagrat; per a ells, la figura de l'imam ('aquell que es manté al davant') és fonamental: la paraula de Imam Suprem o líder de la comunitat és infal·lible. Al costat d'ells, la majoria de musulmans, que sí reverenciaven la Sunna, foren coneguts com a sunnites. Avui dia, el 90% dels musulmans es reconeixen sunnites, considerant que aquesta és la forma original i ortodoxa de l'Islam.

3. Els cinc pilars de l'Islam

L'Islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu; és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant les relacions amb Déu com tota la diversitat de relacions socials. La Xara o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana; de cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació.

El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe, la pregària ritual, l'almoina, el dejuni durant el mes el ramadà i el pelegrinatge a la Meca.

1.	La professió de fe. Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula: «No hi ha cap Déu tret de Déu, i Mahoma n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.
2.	La pregària ritual. Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels han de dirigir a Al·là amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten sures de l'Alcorà i sempre es repeteix la invocació «Allah akbar» («Al·là és el més gran!»).
3.	L'almoina. L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontània i lliurement per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.
4.	El dejuni durant el mes del ramadà. El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.
5.	El pelegrinatge a la Meca. Almenys un cop a la vida, els musulmans adults que disposen de mitjans suficients, han de pelegrinar a la Meca i a la Gran Mesquita, davant la 'pedra negra' o Ka'ba, han de proclamar conjuntament: «Aquí estic, al teu servei, oh Al·là!».

Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmiques pròpies de la terra on es formà. Com en el judaisme, es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera; es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques. També està prohibit fer imatges d'homes i d'éssers vius; Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és volguer imitar Déu.

Sovint s'ha afirmar que l'Islam té un caràcter combatiu a conseqüència de la predicació a favor de la «guerra santa». Certament, la paraula àrab gihad s'ha traduït com a guerra santa; ara bé, aquest concepte significa «esforç especial a favor de l'Islam», un esforç dirigit tant contra l'enemic interior, dins de cada musulmà, com contra l'enemic exterior, quan l'Islam es veu atacat; només és justa la guerra d'autodefensa.

La situació de la dona és un dels aspectes més polèmics. En les sures d'abans de l'exili a Medina, es defensa una igualtat entre home i dona ben oposada als costums preislàmics. En les sures posteriors, es recullen posicions patriarcals de preeminència de l'home sobre la dona. Els musulmans tradicionalistes afirmen que les sures posteriors tenen l'última paraula; els reformistes, es decaten per la validesa de les primeres, les més favorables a la dona. L'Alcorà no prescriu l'ús del vel o hidjab, només per a les esposes de Mahoma com a signe de distinció. Avui el seu significat pot arribar a ser ben diferent: les dones poden escollir, sense desagradables repercussions, el seu ús o no ús?

L'Alcorà permet la poligàmia, una tradició preislàmica. També ho és l'agressiva ablació del clítoris, que encara avui, en algunes zones d'Àfrica -musulmana i no musulmana- afecta desenes de milions de dones. La circumcisió, cap als quinze anys, és un costum estès en els pobles semites: igual que els musulmans, la practiquen també els jueus.

4. L'Islam i Occident

L'Islam, nascut del judaisme i del cristianisme, és una herència del passat ben viva avui. En els seus primers segles visquè, en tots els aspectes, els seus moments més brillants. A l'Al Àndalus, l'esplendorós Califat de Còrdova (929-1031), n'és una de les més coneguts testimonis. Sense l'herència musulmana, el món cristià medieval, bressol de la civilització occidental, no hauria traspassat les seves pròpies limitacions.

Després de segles d'expansió i vitalitat, es produí un llarg estancament cultural. Ni la modernitat ni les revolucions europees penetraren en la civilització islàmica; però sí hi penetrà el colonialisme i amb ell la dominació i la humiliació. La civilització occidental, la sempre gran rival de l'Islam, triomfava i imposava criteris econòmics, polítics i culturals.

El segle XX ha conegut diverses actituds i intents de superació del sentiment d'inferioritat del món islàmic:

	Quant al resorgiment islàmic, es pot afirmar que a l'any 2000, els països amb població predominantment musulmana són més islàmics i islamistes, cultural, social i políticament, que vint anys abans. A grans trets, consideren que la cultura occidental és materialista i seductora, corrupta, decadent i immoral; per tot aixó, cal enfrontar-s'hi. Els musulmans estan convençuts de la superioritat de la seva cultura i dels seus valors, però estan desconcertats per la inferioritat del seu poder.
	L'islamisme radical té dues variants: la integrista i la fonamentalista. Ambdues exigeixen organitzar la societat segons els vells preceptes de la xara o llei islàmica, ambdues deslegitimitzen l'Estat per haver-se allunyat d'aquesta. Integristes són els Germans Musulmans d'Egipte, un moviment sunnita avui estès a molts països musulmans. Fonamentalistes són els xiïtes seguidors de Khomeyni o els talibans afganesos.

«El distanciament entre la població dels països occidentals i la dels països musulmans cada dia és més profund. A mitjà termini potser no sigui un problema greu per als Estats Units o per al Japó, però sí per a Europa. Són els nostres veïns, amb una població que creix espectacularment. Estan en clara expansió a l'Àfrica Negra i als mateixos països europeus a través d'una creixent i necessària immigració. Posseeixen les reserves energètiques que necessitarà la nostra economia el segle que ve. La nostra prosperitat econòmica i la nostra estabilitat social depenen en una gran part del fet que siguem capaços d'establir una bona relació amb els nostres amics musulmans. És urgent obrir una via de diàleg que ens encarrili pel camí de la convivència i de la comprensió. Sens dubte, les comunitats de musulmans que s'han establert en territori europeu faran una aportació decisiva en aquest diàleg.»

Luis Sols Lucia L'Islam, un diàleg necessari, Quaderns Cristianisme i Justícia, Barcelona, 1998