FILOSOFIA A TRAVÉS DELS TEXTOS
Manel Codina
 |
Textos Antropologia |
2.1 Gènesi: La creació de l'home
"Al principi Déu crea el cel i la terra [...] Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d'animals: cuques i tota mena d'animals domèstics i salvatges.» I fou així. [...] Déu digué: «Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen per terra». Déu creà, doncs, l'home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l'home i la dona. " Gènesi, 1-27
2.2 Buffon: El creacionisme ens porta al fixisme
"Però no! Per la revelació sabem amb certesa que tots els animals són igualment conseqüència de l'acte de la creació; que la primera parella de cada gènere i de tots els gèneres va sortir en la seva total perfecció de les mans del creador. I hem de creure que llavors eren gaire bé iguals a com se'ns presenten avui en dia en els seus descendents "
Georges Louis Buffon. Història natural. Madrid, 1791
2.3 Bonnet: Els fills sempre són iguals que els seus pares
"Els segles transmeten d'un a l'altre aquest espectacle grandiós i el transmeten tal i com el van rebre. No hi ha canvis ni alteracions sinó una idea plena. Es mantenen les espècies triomfant sobre les forces de la natura, els temps i el sepulcre i el límit de la seva existència ens és desconegut"
Charles Bonnet, Oevres d'histoire naturelle et philosophie. 1779
2.4 Lamarck: El mecanisme de l'evolució
"Primera llei: En tot animal que no hagi superat el límit del seu desenvolupament, l'ús freqüent i continuat de qualsevol òrgan fortifica progressivament aquell òrgan, el desenvolupa i l'engrandeix, i li atorga una potència proporcional a la duració del seu ús; de la mateixa manera, la falta constant de l'ús d'aquell òrgan, l'afebleix, el deteriora, fa que progressivament disminueixin les seves facultats i acaba fent-lo desaparèixer.
Segona llei: Tot el que la natura ha fet perdre o guanyar als individus per influència de les circumstàncies es conserva a través de les generacions, i es transmet als nous individus derivats d'ell, amb la condició que els canvis adquirits siguin comuns als dos sexes o, si més no, als qui han produït aquests nous individus." J.B. Lamarck. Filosofia zoològica. 1809.
2.5 Darwin: La lluita per l'existència
"La lluita per l' existència és inevitable a causa de la rapidesa amb que tots els éssers orgànics tendeixen a multiplicar-se. Tot ésser capaç, durant el temps natural de la seva vida, de produir ous o llavors, ha de ser destruït en algun període de la seva existència o durant alguna estació, ja que, d'altra manera, havent-se determinat el principi de l'augment geomètric, el nombre dels seus descendents seria tan considerable que cap país no podria alimentar-los. D'aquí que, en néixer més individus dels que poden viure, cal que hi hagi una lluita per l'existència, ja sigui contra individus de la mateixa espècie, contra espècies diferents, o bé contra les condicions físiques de la vida. [...] (D'això) es dedueix que qualsevol ésser, si es modifica, ni que sigui lleugerament, d'alguna manera avantatjosa, tindrà més probabilitats de sobreviure, i d'aquesta manera és seleccionat naturalment. Aquesta conservació de diferències i variacions individuals favorables i la destrucció de les perjudicials l'he anomenada selecció natural o supervivència del més apte."
C. Darwin. L'origen de les espècies. Edicions 62. Barcelona. 1982.
2.6 Dobzhansky: l'atzar i la necessitat
"L'obra de T. Dobzhansky, La genètica i l'origen de las espècies (1937), dóna lloc a la teoria sintètica de l'evolució també coneguda com a neodarwinisme. Aquesta teoria ha seguit desenvolupant-se i matisant-se a partir d'aportacions provinents de diferents disciplines: Emst Mayr (1942), addueix dades de la zoologia; George Simpson (1944), de la paleontologia; Ledyard Stebbins (1950), de la botànica, afegits a aportacions posteriors de la biologia molecular i de la geologia, però sense alterar-ne l'estructura bàsica. El procés de l'evolució biològica consisteix, fonamentalment, en dos episodis o estadis: la variació genètica que apareix mitjançant la mutació i la recombinació genètica que acompanya l'herència i que crea combinacions noves de les variacions heretades dels dos progenitors, i la selecció natural, que és el procés responsable de la multiplicació d'unes variants i de l'eliminació d'unes altres, depenent dels seus efectes adaptatius en els organismes. La mutació és un procés aleatori -les mutacions apareixen independentment de si són útils o no als organismes en que apareixen. La selecció natural és un procés determinístic, direccional, que afavoreix precisament les variants que són avantatjoses per als seu s posseïdors. Sense la mutació, l'evolució no s'esdevindria, perquè no hi hauria variants alternatives sobre les quals la selecció natural pogués actuar. Sense la selecció natural, la mutació duria a la desorganització i a l'extinció dels éssers vius, perquè, com que és un resultat de l'atzar, la majoria de les mutacions són desavantatjoses."
F. Ayala, Origen y evolución del hombre, 1980.
2.7 J. Mosterín: L'evolució i l'altruisme
"En las interacciones entre los animales individuales observamos actos egoístas (que incrementan su éxito reproductivo a expensas de reducir el éxito reproductivo de los demás) y actos altruistas (que incrementan el éxito reproductivo de otro animal a costa del propio). La explicación evolutiva de los actos egoístas es fácil, pues los genes que los inducen parecen -por definición- tener mayor eficacia que sus competidores. Pero en las sociedades animales observamos continuos actos altruistas (en el sentido genético indicado) . Un caso extremo lo constituyen las castas estériles de las hormigas y abejas, que renuncian completamente a la reproducirse (y, por lo tanto, tienen éxito reproductivo cero) y se concentran en trabajar para sus hermanas fértiles. ¿Cómo explicar que en el curso de la evolución hayan sido seleccionados los genes que inducen esta conducta altruista?
La solución la encontró el biólogo inglés William Hamilton, que en 1964 expuso su teoría genética del altruismo en un seminal artículo titulado "La evolución de la conducta social", [...]
Si un acto altruista ayuda a los parientes, aumenta las posibilidades de supervivencia de los genes del altruista que también están presentes en los parientes. Estos genes están presentes en ambos, porque el altruista y sus parientes tienen antepasados comunes. Aunque el altruista muera y no se reproduzca a consecuencia de su acción altruista, sus genes pueden salir beneficiados."
J. Mosterín. Ciencia viva. Espasa. Madrid. 2001. Pag 253-255
2.8 F. J. Ayala: Degradació genètica en l'home actual
"Frecuentemente se lee, especialmente en escritos de divulgación, que la constitución genética de la humanidad se está deteriorando rápidamente, debido precisamente a la mejora de las condiciones de vida y al progreso creciente de la medicina. Los argumentos a favor de tal punto de vista son complejos e implican ciertos cálculos matemáticos, pero su esencia puede explicarse sencillamente. En el hombre, lo mismo que en los demás organismos, ocurren mutaciones y la mayor parte de éstas son perjudiciales para sus portadores y para quienes las heredan de ellos. En condiciones naturales, es decir, sin intervención de la medicina y de la técnica, tales mutaciones son eliminadas de la población más o menos rápidamente, dependiendo de la gravedad del daño que causan. En general, una mutación es eliminada más rápidamente cuando más perjudicial sea su efecto en las personas que la poseen; sin embargo, debido a la intervención médica, ciertas mutaciones dañinas han dejado de ser eliminadas, o al menos no son eliminadas tan rápida y eficazmente como ocurría en el pasado. "
Francisco J. Ayala. Origen y evolución del hombre. Alianza Universidad. Madrid. 1980. Pag.197-198.
2.9 R. Isasi Morales: L'enginyeria genètica
"Por otro lado, los defensores de la ingeniería genética germinal dan por sentado que ésta ofrecerá no sólo el aliviar y prevenir determinadas enfermedades, sino también la capacidad de "mejorar" facultades humanas. Esto, a pesar de que la literatura científica - referida a experimentos en animales - está colmada de casos que ejemplifican los riesgos que importan este tipo de procedimientos.
[...]
Esto se debe a que la ingeniería genética trae consigo la posibilidad de "mejorar" facultades humanas. Al poder cambiar trazos y características "indeseables" por otras "mejoradas", seremos capaces de crear a un ser humano (podríamos argumentar que se trata en realidad de una subespecie humana) más saludable, inteligente, atlético y atractivo (probablemente más alto, delgado y de tez clara), menos vulnerable emocionalmente y más contento con su vida, intelectualmente agraciado (con una memoria aventajada y dotado de talentos especiales en artes, ciencias y humanidades, por ejemplo). Los partidarios de la ingeniería genética germinal aplicada a humanos abrazan entusiastamente la idea de un ser humano libre de enfermedades y sufrimiento, sino inmortal. [...] En este tipo de escenario, las reglas del mercado regirán por encima de los derechos humanos, los principios de oferta y demanda establecerán el valor de cada persona, y los poderes económicos (incluyendo las industrias de la moda y publicidad) determinarán que facultades o características humanas estarán de moda y por tanto deberán de adoptarse; y finalmente, el ser humano estará sujeto a procedimientos de control de calidad."
Rosario Isasi Morales. La ingeniería genética germinal: Un nuevo crimen de lesa humanidad.
http://www.unife.edu.pe/investig/ocho.pdf
2.10 Mosterín: La informació cultural
"La información transmitida genéticamente al individuo mediante los gametos de sus progenitores, e inscrita en su propio genoma, no forma parte de su cultura, por definición.
La experiencia individual intransferida e intransferible que el individuo va acumulando a lo largo de su vida tampoco forma parte de su cultura. Forma parte de la información neutral almacenada en su celebro, pero no constituye información cultural. Como ya Aristóteles había señalado, la ciencia puede enseñarse y transmitirse, pero no así la experiencia de la vida, que es personal e intransferible.
[...] Durham señala que el carácter social de la transmisión de la cultura es el segundo elemento (además del carácter informacional de la misma) del nuevo consenso en torno a la noción de cultura: 'La cultura se transmite socialmente en el interior de las poblaciones o entre ellas. Para poder ser considerada como cultura, una unidad dada de información debe ser aprendida de otros individuos (es decir, debe ser socialmente aprendida), no transmitida genéticamente o adquirida por experiencia individual aislada, tal como el ensayo y error' (Coevolution, Genes, Culture and Human Diversity)"
J. Mosterín. Filosofía de la cultura. Alianza Universidad. Madrid. 1993. (pag. 30-31)
2.11 Ortega y Gasset: El bodhisatva i el gentleman
El bodhisatva és un ésser destinat a la il·luminació. La classificació budista anomena amb aquest nom el futur buda, és a dir, l'home que és a punt d'arribar a la redempció pel camí seguit a través de graus ascètics i de perfeccions aconseguides al llarg de diverses existències. El gentleman és una paraula anglesa que s'usa per designar la persona que es destaca tant per la seva distinció de maneres i aspecte, com per la rectitud de comportament.
"El pueblo en que predomina la idea de que el verdadero ser del hombre es el bodhisatva no puede crear una técnica igual a aquel otro en que aspira a ser gentleman. Ser bodhisatva es, por lo pronto, creer que existir en este mundo de meras apariencias es precisamente no existir de verdad. La verdadera existencia consiste para él en no ser individuo, trozo particular del universo, sino fundirse en el Todo y desaparecer en él. El bodhisatva, pues aspira a no vivir o a vivir lo menos posible. [...]
El gentleman, en oposición al bodhisatva, quiere vivir con intensidad en este mundo y ser lo más individuo que pueda, centrarse en sí mismo y nutrirse de una sensación de independencia frente a todo. En el cielo no tiene sentido ser gentleman, porque allí la existencia misma sería efectivamente la delicia de un juego, y el gentleman a lo que aspira es ser buen jugador en la aspereza mundanal, en lo más ruda realidad. De aquí que el elemento principal y, por decirlo así, la atmósfera del gentleman reside en una sensación básica de holgura vital, de dominio superabundante sobre la circunstancia. Si esta ahoga, no es posible educarse hacia la gentlemaneria. Por eso, este hombre que aspira a hacer de la experiencia un juego y un deporte es lo contrario de un iluso; precisamente porque quiere eso sabe que la vida es cosa dura, seria y difícil. Por ello se ocupará a fondo en asegurarse ese dominio sobre la circunstancia -dominio sobre la materia- y sobre los hombres. De aquí que haya sido el gran técnico y el gran político. Su afán de ser individuo y de dar a su destino mundanal la gracia de un juego le ha hecho sentir la necesidad de separarse hasta físicamente de los demás y de las cosas, y atender al cuidado de su cuerpo ennobleciendo sus funciones más humildes."
Ortega y Gasset. Meditación de la técnica y otros ensayos sobre ciencia y filosofía. Alianza Editorial. Madrid. 1992. Pàgina 58,65.
2.12 Manuel Castells: El repte del multiculturalisme
"Europa, Espanya i Catalunya estan vivint dos processos interrelacionats: l'envelliment de la població autòctona i el pes creixent de la immigrada i dels seus descendents. La població espanyola, que estava gairebé estancada des de fa un temps, ha superat els 43 milions. La catalana s'acosta als 7 milions. El nou creixement demogràfic es deu en gran mesura a la immigració, tant per la seva contribució neta com per la taxa de natalitat de la primera generació de dones immigrants. La immigració és una necessitat econòmica peremptòria en societats com la nostra, on la natalitat se situa al voltant d'1,2 nens per dona entre la població autòctona, per sota del 2,1 requerit per a la reproducció de la població. Sense immigrants no hi hauria suficients actius per sufragar les despeses dels inactius, amb una proporció creixent de jubilats i una gran quantitat de persones per sobre dels 80 anys, amb el que això representa com a despesa sanitària i d'atenció personal.
Molts dels que es resisteixen a la immigració no s'adonen que sense els immigrants la nostra economia i la nostra societat no podrien funcionar. No solament perquè ells accepten les feines que no vol ningú sinó perquè sense ells no hi hauria prou braços productius. La multietnicitat de les nostres societats és un procés irreversible. Barcelona n'és un cas paradigmàtic. Per una banda, el 23% de la població té més de 65 anys i el nombre d'inactius adults supera un terç dels residents. Per una altra banda, la població immigrada va passar del 3%, el 1997, al 12% actualment. Tenint en compte la demanda de mà d'obra es preveu més d'un 25% de població d'origen estranger cap al 2020. A Catalunya, la població immigrant oficial era de l'1,3% el 1993 i va créixer al 5,7% el 2003. Però estimant els no registrats i prenent en compte diverses enquestes, es podria situar actualment en un 9%. A Espanya es constata un creixement, en les dades oficials, de l'1,1% el 1993 al 3,9% el 2003. Però l'absència de dades fiables sobre els sense papers impedeix fer-ne una estimació més realista, que personalment situo en un 6% de la població, amb una significativa concentració en les grans ciutats i en algunes àrees agrícoles.
Anem, doncs, cap a una estructura de població autòctona envellida i amb poques criatures, parcialment sostinguda econòmicament per una significativa proporció de població immigrada molt més jove. Així es planteja la qüestió de la relació entre cultures diferents que comparteixen un mateix país.
Ara bé, la multietnicitat no és el mateix que el multiculturalisme. Aquest es refereix a la pervivència de valors i formes pròpies de comportament de persones d'altres països, que canvien amb el nou context, però que generen una barreja de la cultura d'origen i la d'acollida. Per exemple pel que fa a la religió, un dels aspectes més influents en la forma de ser.
Un important estudi del professor Joan Estruch ha documentat que un tercera part dels centres religiosos de Catalunya corresponen a confessions diferents de la catòlica. Entre ells, els més nombrosos no són els islàmics, sinó els cristians evangèlics, amb cultes que tenen una presència significativa entre molts immigrants llatinoamericans. A més a més, el tret específic dels grups immigrants de totes les confessions és el de tenir una religiositat més gran en comparació amb la població europea. La secularització de les societats europees no es dóna a la resta del món, on la religió té un pes cada vegada més fort. Al traslladar-se a Europa, els immigrants porten les seves arrelades creences, amb tot el que això comporta a la vida quotidiana.
La relació entre diverses cultures obligades a coexistir rep un tractament diferent segons països i institucions. Un primer model és el que anomenaré nacionalista, per no dir xenofòbic, que caracteritza països com Alemanya, Escandinàvia o el Japó, on es rebutja l'immigrant i es fa difícil aconseguir la nacionalitat, fins i tot per als nascuts al país, com és el cas de milions de turcs a Alemanya o de coreans al Japó.
El segon model és l'assimilacionista, típic de França i al qual Espanya s'aproxima, on es tracta d'acceptar la multietnicitat però es rebutja el multiculturalisme, perquè s'exigeix que els immigrants abandonin la seva cultura i llengua i adoptin plenament la cultura de la societat d'acollida.
El tercer és l'anglès, que accepta el multiculturalisme, però manté primorosament segregades les diferents comunitats, entre elles i respecte a la societat anglesa, amb invisibles i eficaces barreres de classe i de pertinença.
El quart és el model nord-americà en què es mantenen vives durant generacions les cultures prò- pies de cada grup ètnic i nacional, però alhora s'afirma una cultura comuna que se superposa a les altres i que cobra una força especial perquè no obliga a abandonar la diversitat. Al contrari, la diversitat cultural és un valor promogut des de les institucions de la societat, encara que persisteixi el racisme. Amb el temps, les cultures originàries es transformen, però no desapareixen en una cultura única. Aquest model de diversitat cultural nacional ha demostrat el seu dinamisme. Per exemple, a Califòrnia, la regió més productiva i creativa del món, la població blanca és minoritària (els hispans en constituiran la majoria el 2020) i les anàlisis mostren la contribució decisiva de la immigració tant al creixement econòmic com al desenvolupament tecnològic i la innovació cultural.
En els pròxims anys l'acceptació o el rebuig del multiculturalisme, i la forma com es porti a terme una o altra opció, constituirà potser el problema social més important de Catalunya. Sembla poc realista oblidar la personalitat pròpia dels que han arribat recentment al país. I qualsevol forma repressiva de tractament de la diferència serà caldo de cultiu d'extremismes entre minories que se senten explotades. A més a més, una societat necessita mecanismes de comunicació entre les cultures que la constitueixen. I en això, tant les institucions com l'escola i els mitjans de comunicació han de proporcionar codis comuns. Però únicament es pot construir la comunitat a partir del reconeixement de la diversitat i de la inevitabilitat d'un procés en què ells i nosaltres construirem junts una cultura necessàriament diferent de la dels nostres avis, malgrat que en continuïtat històrica amb la tolerància proverbial de la cultura catalana.
Manuel Castells. El Periódico, 2 de gener del 2005.
2.13 G. Bassalla: Etnocentrisme
"Cada cop que els occidentals moderns troben persones la cultura material de les quals té molta menys diversitat que la pròpia, tendeixen a fer odioses comparances entre la llança i el rifle, les cabanes i els gratacels o les canoes i els avions, i a atribuir la falta de progrés material a la inferioritat de la ment primitiva. Una explicació més raonable és que algunes societats han establert una forma de vida que simplement no dóna gaire valor al canvi tecnològic.
Així passa amb els tikopia, com va estudiar l'antropòleg Raymond Firth a finals dels anys vint. La seva illa nativa, a la Polinèsia, no té minerals, té poques roques i hi escasseja l'argila i la ceràmica per a la construcció. Usen fibres vegetals, fusta i una mica de ferro, aconseguits mitjançant el comerç, per construir vaixells, vestits i eines. Els tikopia van mostrar una decidida falta d'interès pel canvi tecnològic. Firth va trobar que no estaven particularment interessats en fer coses noves o en millorar les tècniques tradicionals.
Però als tikopia, ni la religió, ni la màgia no els prohibien l'acceptació de la tecnologia moderna. Quan ho consideraven adient, comerciaven obertament buscant eines de metall, vestits europeus i plantes comestibles importades, i també adaptaven tecnologia forana. En resum, malgrat que els tikopia donaven proves de potencial d'inventiva, els mancava l'ambició o l'interès per prosseguir la novetat tecnològica amb rigor. Vivint en una cultura ben integrada, on es recompensava la conformitat a les regles i procediments establerts, no tenien cap incentiu per buscar cap progrés tècnic. Des de la perspectiva occidental, els tikopia estaven tecnològicament estancats; segons el seu sistema de valors, la tecnologia era on havia de ser i en harmonia amb la resta de la seva cultura."
G. Basalla, La evolución de la tecnología, 1988.
2.14 Dolores Juliano: Hi ha una tendència a destacar els aspectes negatius de les altres cultures
"Donat que totes les cultures tenen aspectes negatius i aspectes positius, senzillament es seleccionen i descontextualitzen els més negatius i es presenten com a fruit de la irracionalitat i l'endarreriment dels grups ètnics que els sustenten. Al mateix temps s'evita que s'assenyalin les similituds que aquestes pràctiques puguin tenir amb les nostres, ja que nosaltres ens constituïm en el model que volem imposar. La palla en l'ull aliè és objecte de crítica, cosa que està bé, però ens neguem sistemàticament a ampliar la crítica a nosaltres mateixos."
D. Juliano. El fundamentalismo cultural de nuestra época. Full Informatiu de l'Institut Català d'Antropologia, núm. 73 (juliol-agost).
2.15 Descartes: La independència entre el pensament i el cos.
«Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: jo penso, doncs jo sóc, era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava.
Després vaig examinar atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos i que no hi havia cap món ni cap lloc on em trobés, però que no podia fingir, per això, que jo no fos, sinó que, al contrari, del fet mateix que jo pensava a dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia, d'una manera molt certa i evident, que jo era; mentre que si hagués deixat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat hagués estat veritat, no tenia cap raó de creure que jo fos; vaig conèixer, amb això, que jo era una substància tota l'essència o la natura de la qual no es més que pensar, i que no necessita, per a ésser, de cap lloc ni depèn de cap cosa material; de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos i àdhuc més fàcil de conèixer que no aquest, i que encara que aquest no fos, l'ànima no deixaria d'ésser tot allò que és.»Descartes. Discurs del Mètode.
2.16 Shopenhauer: El món com representació
'El mundo es mi representación’: esta es la verdad que vale para todo ser viviente y cognoscente, aunque solo el hombre puede llevarla a la conciencia reflexiva abstracta: y cuando lo hace realmente, surge en él la reflexión filosófica. Entonces le resulta claro y cierto que no conoce ningún sol ni ninguna tierra, sino solamente un ojo que ve el sol, una mano que sienta la tierra; que el mundo que lo rodea no existe más que como representación, es decir, solo en relación con otro ser, el representante, que es él mismo.” Schopenhauer, A. El mundo como representación (Libro 1). 2004
2.17 Daniel Dennet: Els humans només som un conjunt de cèl·lules
“El que som, el que cadascun de nosaltres és, el que vostès són, el que jo sóc ... és aproximadament 100 bilions de robots cel·lulars. Això és del que estem fets. No hi ha cap altre ingredient.” (Daniel Dennet.
2.18 Punset: L'ànima està al cervell
“A primera vista, parece bastante fácil distinguir qué es y dónde está el alma. Para empezar, algunos animales ni siquiera se reconocen a sí mismos frente a un espejo. Otros, como los chimpancés, igual que nosotros, se reconocen y tienen conciencia de sí mismos. Los seres humanos tenemos imaginación, emociones y memoria: éstas eran las tres facultades del alma, según el pensamiento antiguo. Pero... ¿dónde está el alma? ¿Dónde se cobija? Algunos filósofos y teólogos pensaban que el alma estaba en el corazón, y otros, entre ellos los primeros grandes científicos, opinaban que el alma residía en el cerebro. Así que, al parecer, el alma se hizo carne. Pero ¿hemos resuelto de verdad el misterio del alma con esta sencilla identificación?” Punset, E. El alma está en el cerebro
2.19 Laplace: Determinisme
“Un intel·lecte que en un instant determinat conegués totes les forces que actuen en la natura i la posició de totes les coses de què es compon el món –suposant que tal intel·lecte fos prou potent com per a sotmetre totes aquestes dades a l’anàlisi- comprendria en la mateixa fórmula els moviments dels cossos més grans de l’Univers i els dels àtoms més petits; per a ell res no seria incert, i en el futur, de la mateixa manera que el passat, seria present als seus ulls.” Laplace. Exposició del sistema del món.
2.20 Moravec: Home i ordinador2.18 Punset: L'ànima està al cervell
"Què som en el fons els éssers humans? Informació. Som els nostres gens, que no són
més que informació; som la nostra ment, el nostre jo, que no és més que informació. Així, doncs, si traiem aquest conjunt d'informació del nostre cervell (tot substituint els nostres conjunts de neurones per programes d'ordinador que facin el mateix), i ho introduïm en un ordinador, només caldrà un cos metàl·lic (que podrem triar segons la moda imperant) i ja serem un híbrid d'home i màquina. Amb l'avantatge que, com que podrem fer tantes còpies com vulguem de la nostra ment-programa-d'ordinador, serem immortals!"
P. Moravec en M. Minski. Robótica. La última frontera de la alta tecnologia, 1986.
2.21 Sartre: L'existència precedeix l'essència
Què significa que l’existència precedeix l’essència? Significa que, des del primer moment, l’home existeix, es troba, sorgeix en el món, i que es defineix després. L’home, tal com el concep l’existencialisme, si no és definible és perquè, des del primer moment, no és res. Només serà després i serà tal com s’haurà fet. Per tant, no hi ha naturalesa humana, ja que no hi ha Déu que la pugui concebre. L’home és l’únic que, no solament és tal com es concep, sinó tal com es vol; i com que es concep després de l’existència, es vol després d’aquest impuls cap a l’existència; l’home no és altra cosa que allò que ell es fa.”
J.P.Sartre. L’existencialisme és un humanisme. 1945.
2.22 Ortega y Gasset: L'home com a projecte
“Zoològicament, vida significa tot allò que cal fer per mantenir-se en la naturalesa. Però l’home s’ho manega per reduir al mínim aquesta vida, per no haver de fer allò que ha de fer l’animal. En el forat que la superació de la seva vida animal deixa, l’home es dedica a una sèrie de tasques no biològiques, que no li són imposades per la naturalesa, sinó que ell mateix s’inventa. I, precisament, d’aquesta vida inventada, inventada com s’inventa una novel·la o una obra de teatre, l’home en diu vida humana, benestar. La vida humana, doncs, transcendeix la realitat natural, no li és donada com li és donat a una pedra caure, i a un animal, el rígid repertori dels seus actes orgànics -menjar, fugir, fer nius, etc.-, sinó que ell mateix se la fa, i aquest en fer-se-la comença essent-ne la invenció. Com? La vida humana seria aleshores en la seva dimensió específica… una obra d’imaginació? Seria l’home una mena de novel·lista de si mateix que es forja la figura fantàstica d’un personatge amb el seu tipus irreal d’ocupacions i que per tal d’aconseguir realitzar-lo fa tot el que fa, és a dir, és tècnic? [...] L’home no és una cosa, l’home és una pretensió, la pretensió d’ésser això o allò. Cada època, cada poble, cada individu modula de manera diversa la pretensió general humana.”
Ortega y Gasset, Meditación de la técnica, 1934.
2.23 Hellen Keller: El miracle d'Anna Sullivan
“Aquest matí he d’escriure algunes ratlles perquè ha succeït una cosa vertaderament important: Helen ha fet el segon gran pas en la seva educació. Ha après que cada cosa té un nom i que l’alfabet manual és la clau per a tot el que desitja conèixer... Aquest matí, mentre s’estava rentant, va voler conèixer el nom de l’” aigua”. Quan vol conèixer el nom d’alguna cosa assenyala en la seva direcció i acarona la meva mà. Jo vaig lletrejar, “a-i-g-u-a” i ja no vaig pensar més en aquest assumpte fins després d’esmorzar... Més tard vam anar a la font i vaig fer que l’Helen sostingués la gerra sota l’aixeta mentre jo feia anar la bomba. Mentre sortia l’aigua freda i omplia la gerra vaig marcar les lletres “a-i-g-u-a” sobre el palmell de la seva mà. La paraula, que s’ajuntava amb la sensació de l’aigua freda que regalimava per damunt la seva mà, va semblar posar-la en marxa. Va enretirar la gerra i es va quedar com extàtica. La seva cara semblava que resplendia. Va lletrejar “aigua” unes quantes vegades. S’inclinà sobre el terra i va preguntar pel seu nom i va assenyalar cap a la font i, girant-se ràpidament, va preguntar pel meu nom. Vaig lletrejar “mestra”. En tornar a la casa, estava molt excitada i va aprendre el nom de tots els objectes que tocava, de tal manera que en poques hores havia afegit trenta noves paraules en el seu vocabulari. L’endemà al matí estava com una fada radiant. Voleiava d’objecte en objecte preguntant pel nom de cada cosa i fent-me petons de tanta alegria...“ The Story of My Life de Hellen Keller, 1902
2.24 Cassirer: L'home és un animal simbòlic
"El hombre, como si dijéramos, ha descubierto un nuevo método para adaptarse a su
ambiente. Entre el sistema receptor y el efector, que se encuentran en todas las especies animales, hallamos en él como eslabón intermedio algo que podemos señalar como sistema "simbólico".
Esta nueva adquisición transforma la totalidad de la vida humana. Comparado con los demás animales el hombre no sólo vive en una realidad más amplia, sino, por decirlo así, en una nueva dimensión de la realidad. [...] El hombre no puede escapar de su propio logro, no le queda más remedio que adoptar las condiciones de su propia vida; ya no vive solamente en un puro universo físico sino en un universo simbólico.
El lenguaje, el mito, el arte y la religión constituyen partes de este universo, forman los diversos hilos que tejen la red simbólica, el enredo complicado de la experiencia humana. Todo progreso en pensamiento y experiencia afina y refuerza esta red. El hombre no puede enfrentarse ya con la realidad de un modo inmediato; no puede verla, como si dijéramos, cara a cara. La realidad física parece retroceder en la misma proporción que avanza su actividad simbólica. En lugar de tratar con las cosas mismas, en cierto sentido, conversa constantemente consigo mismo. Se ha envuelto en normas lingüísticas, en imágenes artísticas, en símbolos míticos o en ritos religiosos, en tal forma que no puede ver o conocer nada sino a través de la interposición de este medio artificial.
Su situación es la misma en la esfera teórica que en la práctica. Tampoco en ésta vive en un
mundo de crudos hechos o a tenor de sus necesidades y deseos inmediatos. Vive, más bien, en medio de emociones, esperanzas y temores, ilusiones y desilusiones imaginarias, en medio de sus fantasías y de sus sueños. "Lo que perturba y alarma al hombre -dice Epicteto-, no son las cosas sino sus opiniones y figuraciones sobre las cosas."Cassider. Antropología filosófica. Fondo De Culñtura Económica.
2.25 Hipòtesi Sapir-Wolff: El llenguatge talla de diferents maneres el món
"Parlem amb tota naturalitat dels colors de les coses: el blau del capvespre, el blanc de la neu…Les coses tenen colors, així és com ho experimentem de forma immediata i natural. Però què són els colors i quants n'hi ha?
Des del punt de vista purament físic els colors són franges de l'espectre de la llum. A cada color li correspon una determinada banda de longituds d'ona dintre de l'espectre perceptible per a l'ull humà, entre el roig i el violeta [Roig: 800-650 m , taronja:650-590 m , groc: 590-550 m , verd:550-490, blau: 490-460…].
L'espectre electromagnètic, des del punt de vista físic, és un continu i és la nostra llengua que l'ha segmentat separant i distingint els colors d'una determinada manera. Però altres llengües i cultures allunyades de la nostra ho han fet de formes sorprenentment diferents."Albert Piñero i Subirana. Logomàquines: lògica i metodologia de la ciència. Editorial Rap. 1999.
2.26 Gadamer: El món i el llenguatge
“El lenguaje no es sólo una de las dotaciones de que está pertrechado el hombre tal como está en el mundo, sino que en él se basa y se representa el que los hombres simplemente tengan mundo. Para el hombre el mundo está ahí como mundo, en una forma bajo la cual no tiene existencia para ningún otro ser vivo puesto en él. Y esta existencia del mundo está constituida lingüísticamente. (…) Con ello se hace claro que, a diferencia de todos los demás seres vivos, el hombre tiene “mundo”, en cuando que aquéllos no tienen relación con el mundo en el mismo sentido sino que están directamente confiados a su entorno. (…) Precisamente lo que caracteriza a la relación del hombre con el mundo por oposición a la de todos los demás seres vivos es su libertad frente al entorno.”Verdad y método. El lenguaje como horizonte de una ontología hermenéutica. Página 531,532.
2.27 Gadamer: Els humans estem immersos dins una tradició i sotmesos a uns prejudicis
“¿Estar inmerso en tradiciones significa real y primariamente estar sometido a prejuicios y limitado en la propia libertad? ¿No es cierto más bien que toda existencia humana, aún la más libre, está limitada y condicionada de muchas maneras? Y si esto es así, entonces la idea de una razón absoluta no es una posibilidad de la humanidad histórica.Para nosotros la razón sólo existe como real e histórica, esto es, la razón no es dueña de sí misma sino que está siempre referida a lo dado en lo cual se ejerce.” Verdad y método. Fundamentos para una teoría de la experiencia hermenéutica. Gadamer.Pàgina 343