10.1 Kant: Els límits
de la raó humana
"La razón humana tiene el destino singular, en uno
de sus campos de conocimiento, de hallarse acosada por cuestiones
que no puede rechazar por ser planteadas por la misma naturaleza
de la razón, pero a las que tampoco puede responder por
sobrepasar todas sus facultades".
"...; es, por una parte, un llamamiento a la razón
para que de nuevo comprenda la más difícil de todas
sus tareas, a saber, la del autoconocimiento y, por otra, para
que instituya un tribunal que garantice sus pretensiones legítimas
y que sea capaz de terminar con todas las arrogancias infundadas,
no con afirmaciones de autoridad, sino con las leyes eternas e
invariables que la razón posee. Semejante tribunal no es
otro que la misma crítica de la razón pura".
"De todo lo anterior se desprende la idea de una ciencia
esencial que puede llamarse Crítica de la Razón
Pura... Un órganon de la razón pura sería
la síntesis de aquellos principios de acuerdo con los cuales
se pueden adquirir y lograr relativamente todos los conocimientos
puros a priori. La aplicación exhaustiva de semejante órganon
suministraría un sistema de la razón".
Kant, Crítica de la Razón Pura, Prólogo,
A VII, Madrid, Alfaguara, 1978
10.2 Kant: Entre el racionalisme
i l'empirisme
"No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença
amb l'experiència. Doncs, amb quin mitjà hauria
de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si
no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara
provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment
l'activitat del nostre enteniment perquè les compari, les
lligui o les separi i elabori així la matèria bruta
de les impressions sensibles per aconseguir un coneixement dels
objectes que s'anomena experiència? Segons el temps, doncs,
cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i
amb ella comencen tots.
Però encara que tot el nostre coneixement comença
amb l'experiència, no per això certament tot procedeix
de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins
i tot el nostre coneixement experiencial fóra un
compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de
tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix
per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions
sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella
matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho
assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.
Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita
una recerca més detallada i que no s'ha d'enllestir de
seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha
un coneixement semblant, independent de l'experiència i
de les impressions dels sentits. Aquests coneixements s'anomenen
a priori , i es distingeixen dels empírics, els quals tenen
les fonts a posteriori , això és, en l'experiència."
Kant. Crítica a la Raó Pura, Introducció, I
10.3 Kant: L'espai com
a condició de possibilitat de l'experiència
"L'espai no és més que la forma de tots els
fenòmens dels sentits externs, és a dir, la condició
subjectiva de la sensibilitat. Solament sota aquesta condició
ens és possible la intuïció externa. Ara bé,
atès que la receptivitat del subjecte, qualitat consistent
a poder ser afectat pels objectes, precedeix necessàriament
tota intuïció d'aqueixos objectes, és possible
d'entendre com la forma de tots els fenòmens pot donar-se
en el psiquisme amb anterioritat a tota percepció real,
és a dir, a priori, i com pot ella, en quant intuïció
pura en la qual han de ser determinats tots els objectes, contenir,
prèviament a tota experiència, principis que regulin
les relacions d'aqueixos objectes.
Kant. Crítica a la Raó Pura, Estètica
Transcendental
10.4 Kant: El límit del
coneixement humà
"De fet, si considerem, com és just, els objectes
dels sentits com a simples fenòmens, confessem tanmateix
també, amb això, que tenen com a fonament una cosa
en si, encara que no coneguem com és en ella mateixa, sinó
només el seu fenomen, és a dir, el mode com els
nostres sentits són afectats per aquest quelcom desconegut.
L'enteniment, doncs, precisament perquè accepta fenòmens,
reconeix també l'existència de coses en si; i aleshores
podem dir que la representació de tals ens, que són
el fonament dels fenòmens i, per tant, simples ens intel·ligibles,
és no solament admissible, sinó també inevitable.
[...] S'admetran, doncs, així
ens intel·ligibles, però amb la ferma recomanació
d'aquesta regla que no admet cap excepció: que no sabem
ni podem saber absolutament res de determinat d'aquests purs ens
intel·ligibles, perquè els nostres conceptes purs
de l'enteniment, així com les nostres intuïcions pures,
no concerneixen sinó els objectes de l'experiència
possible i, per tant, els ens sensibles i, tan aviat com hom se
n'aparta, aquells conceptes romanen sense el menor significat."
Kant. Prolegòmens. Segona part
10.5 Kant: Gir Copernicà
Hem pretès d'afirmar que totes les nostres intuïcions
no són més que una representació fenomènica;
que les coses que intuïm no són en si mateixes tal
com les intuïm, ni llurs relacions tenen en si mateixes el
caràcter amb què se'ns manifesten, que si suprimíssim
el nostre subjecte o simplement el caràcter subjectiu dels
sentits en general, tot el caràcter dels objectes, totes
llurs relacions espacials i temporals, fins i tot l'espai i el
temps mateixos, desapareixerien. Com a fenòmens, no poden
existir en si mateixos, sinó solament en nosaltres. Roman
per a nosaltres absolutament desconegut què siguin els
objectes en si, independentment de tota aqueixa receptivitat de
la nostra sensibilitat. Kant. Crítica de la raó
pura.
10.6 Kant: Imperatiu és categòric i autònom
"L'imperatiu categòric seria aquell que representaria una acció com a necessària per si mateixa, sense referència a un altre fi, com a objectivament necessària. [...] Es refereix, no pas a la matèria de l’acció ni a allò que ha de resultar-ne, sinó a la forma i al principi d'on ella mateixa se segueix, i allò que hi ha en ella d'essencialment bo rau en la intenció, prescindint de quin sigui el resultat. [...]
L'autonomia de la voluntat és aquella propietat de la voluntat per la qual ella és per a si mateixa (independentment de tota propietat dels objectes del voler) una llei. Per tant, el principi de l'autonomia és aquest: no elegir sinó de forma que les màximes de la pròpia elecció siguin compreses a la vegada en el mateix acte de voler com a llei universal."
Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Segona secció.
10.7 Kant: L'imperatiu
categòric
"¿Quina mena de llei, tanmateix, ha de ser aquella
la representació de la qual, sense tenir en compte ni tan
sols l'efecte que n'espera, ha de determinar la voluntat, per tal
que aquesta pugui ser anomenada bona simplement i sense cap restricció?
[...] jo mai no he d'obrar sinó de manera que pugui també
voler que la meva màxima degui esdevenir una llei universal.
[...] La raó humana comuna, en el seu judici pràctic,
està també completament d'acord amb això i
té sempre davant dels ulls el principi exposat. [...]
Per consegüent, tocant a allò que jo he de fer a fi
que la meva voluntat sigui moralment bona, no necessito pas cap
sagacitat de gran abast. Inexpert pel que fa al curs del món,
incapaç de copsar tots els successos que s'hi esdevenen,
em basta preguntar-me: ¿pots tu voler també que la
teva màxima esdevingui una llei universal? Si no pots voler-ho,
la teva màxima és rebutjable, i això certament
no pas a causa d'un prejudici que pot resultar-ne per a tu o fins
i tot per altres, sinó perquè com a principi no pot
escaure a una legislació universal possible. [...] es tracta
de l'estimació d'un valor que supera de bon tros el de tot
allò que és exalçat per una inclinació,
i que és necessitat que les meves accions siguin executades
per pur respecte a la llei pràctica allò que constitueix
el deure , al qual ha de cedir qualsevol altre motiu, per tal com
ell és la condició d'una voluntat bona en si, el valor
de la qual ho ultrapassa tot."
Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Primera secció.
10.8 Kant: La bona voluntat és l'única cosa indiscutiblement bona
“No és possible de pensar res enlloc en el món, ni tampoc en general fora del món, que pugui ser tingut sense restricció per bo, llevat únicament d'una bona voluntat. La intel·ligència, I ‘agudesa, el judici i tots els altres talents de I ‘esperit, diguin-se com es vulgui, o bé el coratge, la decisió, la perseverança en els propòsits, com a qualitats del temperament, són sens dubte des de diversos punts de vista bons i desitjables. Però poden esdevenir també extremament dolents i perjudicials, si no és bona la voluntat que ha de fer ús d'aquests dons naturals, la disposició pròpia de la qual s'anomena per això caràcter. El mateix passa amb els dons de la fortuna. El poder, la riquesa, l'honor, fins i tot la salut i el ple benestar i l'acontentament amb la pròpia situació, això que s'anomena felicitat, produeixen coratge, i així sovint també petulància, allí on no existeix una bona voluntat que rectifiqui i faci adequat a fins universalment vàlids l'influx d'aquests dons i, al mateix temps, tot el principi de L’acció; sense esmentar que un espectador raonable i imparcial mai no pot tenir satisfacció davant la visió que tot li va constantment bé a un ésser que no és ornat per cap tret d'una voluntat pura i bona, i que així la bona voluntat sembla constituir la condició indispensable d’allò que ens fa dignes de ser feliços.” Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Primera secció.
10.9 La bona voluntat no es fonamenta en la utilitat
“La bona voluntat no és bona per allò que ella fa o aconsegueix, no és bona per la seva capacitat d'obtenir qualsevol fi proposat, sinó únicament pel voler, és a dir, és bona en si i, considerada en si mateixa, ha de ser apreciada sense comparació molt més que tot allò que pugui ser acomplert per ella simplement en benefici d'alguna inclinació i fins i tot, si es vol, de la suma de totes les inclinacions. [...]
La utilitat o la inutilitat no pot fer créixer ni minvar gens aquest valor. En certa manera, la utilitat seria només l'encast que permet de manejar millor la joia en la circulació ordinària o que és capaç d'atreure sobre ella l’atenció d'aquells qui encara no són prou coneixedors de la matèria, però que no podria recomanar-la als coneixedors ni determinar-ne el preu. “
Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Primera secció.
10.10 Kant: Mentir en cap circumstància és acceptable
"Sigui, per exemple, aquesta qüestió: ¿no
puc jo, si em trobo en una situació anguniosa, fer una promesa
amb el propòsit de no complir-la? [...] Ara, són coses
certament ben diferents actuar per deure i actuar per preocupació
de les conseqüències perjudicials: mentre que en el
primer cas el concepte de l'acció implica ja en si mateix
una llei per a mi, en el segon abans que tot he de cercar en una
altra banda quins efectes per a mi podrien anar units a l'acció.[...]
Amb tot, per tal d'instruir-me de la manera més ràpida
i alhora infal·lible sobre la resposta a aquesta qüestió,
referent a si una promesa mentidera és conforma al deure,
jo em pregunto a mi mateix: ¿estaria jo realment content
que la meva màxima (de sortir d'una situació difícil
amb una promesa falsa) hagués de valer necessàriament
com una llei universal (tant per a mi com per als altres)? ¿I
podria ben dir-me a mi mateix: "tothom pot fer una promesa
falsa quan es trobi en una situació difícil i no en
pot sortir altrament"? Així m'adono tot seguit que puc
voler certament la mentida, però no puc pas voler una llei
universal que mani de mentir. En efecte, segons una llei d'aquesta
mena, no podria existir pròpiament cap promesa, per tal com
seria inútil de declarar la meva voluntat respecte a les
meves accions futures a d'altres persones que no es creurien aquesta
declaració o bé, si ho fessin d'una manera precipitada,
em pagarien certament amb la mateixa moneda."
Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums
10.11 Kant: La llibertat és
una pressuposició necessària de la raó pràctica
"Ara bé: la llibertat és una simple idea, la realitat
objectiva de la qual no pot ser demostrada de cap manera segons
lleis naturals ni, per tant, en cap experiència possible;
per consegüent, és una idea que, per tal com mai no
es pot posar sota ella cap exemple segons cap analogia, no pot
ser mai entesa ni tan sols apercebuda. Val només com una
pressuposició necessària de la raó en un
ésser que creu tenir consciència d'una voluntat,
és a dir, d'una facultat diferent, de la simple facultat
de desitjar ( és a saber, una facultat de determinar-se
a actuar en tant que intel·ligència, consegüentment
segons lleis de la raó, independentment d'instints naturals)."
Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Tercera secció.