Glossari
Informació
estadística sobre el pingüí
Els pingüins són animals vertebrats amb les següents característiques:
1 - CLASSE:
Aus
2 - ORDRE: Esfenisciformes
3 - FAMÍLIA:
Esfenícids
A
SeaWorld Education Department Resource - Classificació
dels pingüins
Existeixen 17 espècies diferents de pingüins (del Hoyo, i al., 1992):
Antartic
Penguins- Espècies de pingüins
A
SeaWorld Education Department Resource - Espècies
de pingüins
Els pingüins són unes aus amb molt bon caràcter i molt curioses. De fet poden conviure fàcilment amb l’home.
Són aus que no poden volar
perquè les seves ales s’han convertit en aletes per adaptar-se a
la vida aquàtica (el seu cos és fusiforme).
Aquestes aletes són curtes i no tenen plomes.
Les cames i els peus palmípedes són situats a la part posterior del cos, la qual cosa els fa marxar drets quan són a terra.
Una espessa capa de greix els protegeix del fred intens de les regions on viuen. Cal recordar que quan hi ha tempestes de neu, la temperatura baixa fins al 40ª sota zero. Quan passa això, els pingüins s’ajunten per mantenir el calor. Això també els serveix per poder conservar les seves reserves d’energia i, així, poder conservar moltes de les calories que tenen emmagatzemades.
Totes les espècies de pingüins tenen l'esquena fosca i la superfície ventral blanca.
Els pingüins es consideren
les aus més aquàtiques de totes: viuen gairebé sempre
a l’aigua i gairebé només habiten la terra per a reproduir-se,
tot formant grans colònies de
fins a 6.000 individus.
Segons l'espècie, poden fer entre 30 i 100 cm d’alçada. Per exemple, el pingüí Emperador, que és una de les espècies més grans, pot superar els 120 cm d’alçada. El pes d’un pingüí també varia molt en funció de l’espècie de què es tracti (pot variar d’1 a 40 kg).
Els pingüins poden viure entre 10 i 20 anys.
Voleu veure imatges a temps real
dels pingüins? Anem al Zoo de Barcelona
Totes les espècies de pingüins es troben a l'hemisferi sud del planeta.
Els llocs on podem trobar els pingüins
són els següents: l’Antàrtida, les illes del voltant
de l’Antàrtida, les illes Malvines, a les costes del sud de l’Àfrica,
al sud d’Oceania, a les costes de Magallanes.
Els pingüins són animals
que, principalment, habiten zones polars i, tot i que són animals
terrestres, viuen la major part del temps al mar.
En el següent mapa trobem marcades, en color vermell, les zones on viuen.
Durant l’estació d’aparellament els pingüins es concentren en gran colònies per a reproduir-se. Per a arribar als llocs de reproducció, els pingüins poden arribar a fer quilòmetres i quilòmetres per zones rocoses i de costes desolades.
La recerca d’una parella provoca tot un seguit de rituals:
exhibicions, crits, brams, moviments de cap i aixecament de les ales,...
La forma de niar varia segons les espècies: algunes
busquen zones abrigades del fred, com ara forats a les roques, i d’altres
ni tan sols fan niu i incuben directament a cel obert o sobre pedres.
Algunes espècies de pingüins trien companya per a tota la vida, és a dir, són monògames.
Els pingüins acostumen a pondre dos ous, a excepció de les espècies de pingüí imperial i reial, que només en ponen un. Aquestes dues espècies es caracteritzen perquè és el mascle qui té cura de l’ou. Aquests mascles recorren a un mètode de protecció paterna molt complicat: entre la cara dorsal de les seves potes i la paret abdominal posseeixen uns plecs cutanis que formen una espècie de bossa en la qual la femella introdueix un sol ou per a incubar-lo. Mentrestant la femella va fins a la costa i es dedica a la pesca, tot mostrant una gran despreocupació, fins al punt que en moltes ocasions no tornen fins que l’ou ja està a punt de l’eclosió. Aleshores es relleven amb el mascle enmig d’uns enormes xiscles i crits de reclam. El mascle, després, va a buscar el menjar per a ell: la incubació haurà durat dos mesos.
Les espècies que nien a prop del mar poden desplaçar-se diàriament a buscar aliments, però les que n’estan més allunyades no ho poden fer.
En el pingüí emperador, l’aparellament i la posta de l’ou es realitzen en el moment més rigorós de l’estació freda, en ple hivern, quan l’obscuritat és permanent.
El període d’incubació és de 33 a
62 dies.
En néixer, els petits pingüins presenten
el seu cos recobert d’un plomissol gris que defensa les cries del fred
rigorós. Durant la primavera, al gener, després de gairebé
quatre mesos de correcta alimentació per part dels pares, els pollets
canvien el plomissol per plomes curtes i compactes, amb les quals ja podran
introduir-se al mar i aprendre les tècniques de pesca.
Ecologia
Educativa/Antártida Educativa
Els pingüins són animals carnívors.
La seva alimentació bàsica és el
krill,
un petit crustaci molt abundant a les aigües antàrtiques, tot
i que també formen part de la seva dieta petits peixos i calamars
(algunes espècies també s’alimenten de plàncton).
Mostren una gran voracitat. Poden arribar a menjar fins a 500 animalets en una sola immersió de pesca.
Durant el període de canvi de plomes, els pingüins
no poden submergir-se a l’aigua i es troben, en grans grups, a les platges
antàrtiques. Per a sobreviure mentre estan impossibilitats
per a pescar, necessiten acumular, prèviament, una gran quantitat
de greix.
Els enemics naturals dels pingüins són: les foques lleopard, les orques, els coloms de mar i unes aus anomenades “skues”.
-
La foca lleopard s’anomena així a causa del color de la seva
pell i per la seva naturalesa ferotge i gran caçadora. Si bé
també s’alimenta de krill, són unes grans depredadores de
pingüins. Amb l’agilitat que té, és capaç
de saltar fora de l’aigua i atrapar els pingüins en les seves
pròpies colònies i arrossegar-los fins al mar, lloc on després
els devora.
-
Les orques són un dels caçadors més ferotges que habiten
els nostres oceans, i el carnívor més gran, tant al mar com
a la terra. Les orques són animals depredadors d’altres animals
de sang calenta, entre els quals hi podem trobar els pingüins.
Les orques són molt comunes a les aigües
antàrtiques, on es poden alimentar fàcilment dels pingüins,
però també de foques i peixos. Normalment cacen en grup i
utilitzen un crit per a organitzar i coordinar l’atac a les seves preses.
-
Les “skues” són unes aus semblants a les gavines, amb un bec molt
corbat en el seu vèrtex i unes urpes amb unes ungles molt
fortes.
Són les aus més depredadores d’aquella
zona, ja que no tan sols cacen pollets i consumeixen els ous dels
niu (sobretot els dels pingüins), sinó que també s’atreveixen
a atacar a altres aus adultes.
2
– Quan els pingüins volen llençar-se a l’aigua, abans de res
examinen l’aigua per a evitar els seus depredadors. Quan un es decideix
a llençar-se, aleshores el segueix tota la resta.
3
– Els pingüins són molt sociables. Viuen en grans colònies,
a les quals tornen cada any per empollar els ous. Fins i tot busquen
el mateix lloc per a fer el niu.
4
– Degut a la seva constitució els pingüins adopten, a terra,
una posició dreta, tot i que poden caminar, saltar i desplaçar-se
sobre el seu abdomen tot aprofitant les superfícies glaçades
per lliscar sense esforç.
5 – El seu cap és
petit, el seu coll és curt i els seus ulls tenen gran mobilitat.
Els pingüins hi poden veure millor sota l’aigua que a fora.