ZEUS.- Au, Ganimedes, ara que ja hem arribat a on ens dirigíem, fes-me un petó i veuràs com ja no tinc el bec ganxut, les urpes esmolades ni les ales que tenia quan et vaig aparèixer amb aspecte d'ocell.

GANIMEDES.- ¿Què? Un home! ¿No eres una àguila fa un moment? No has baixat volant i m'has arrencat per la força del mig del meu ramat? ¿Com és que t'han desaparegut aquelles ales i que tens un aspecte tan diferent?

ZEUS.- És que no estàs veient ni un home ni una àguila, jovenet: jo sóc el sobirà de tots els déus i m'havia transformat per a l'ocasió.

GANIMEDES.- Què dius ara! ¿Tu ets l'il·lustre Pan? ¿I com és que no duus el flabiol ni les banyes, ni tens unes cames peludes?

ZEUS.- ¿Et penses que ell és l'únic déu que hi ha?

GANIMEDES.- Sí, i nosaltres li sacrifiquem un boc sense castrar que portem a la cova on es dreça la seva estàtua. Pel que fa a tu, em sembles un segrestador de nens.

ZEUS.- Digues-me una cosa, ¿no has sentit mai anomenar Zeus, ni has vist al Gàrgar l'altar del déu que envia la pluja i el tro, i provoca el llamp?

GANIMEDES.- Vols dir, senyor meu, que tu ets el que fa poc ens va enviar aquella calamarsada tan gran, el que diuen que habita a dalt de tot i fa tant de soroll, aquell a qui el meu pare va sacrificar un moltó? Però, si és així, senyor dels déus, ¿en què t'he ofès jo perquè m'hagis hagut de raptar? Ben segur que els llops aprofitaran la meva absència per abraonar-se sobre les ovelles i fer-les a bocins.

ZEUS.- Encara et preocupes per les teves ovelles ara que ets immortal i que viuràs al cel amb nosaltres?

GANIMEDES.- ¿Què estàs dient? ¿No em tornaràs a baix a l'Ida avui?

ZEUS.- No, perquè si ho fes m'hauria transformat de déu en àguila per no res.

GANIMEDES.- Però el pare em buscarà i s'enfadarà molt si no em troba, i després m'estovarà de valent per haver abandonat el ramat.

ZEUS.- ¿I com vols que et trobi, ton pare?

GANIMEDES.- Prou, Ja començo a enyorar-lo. Si em tornes a casa, et prometo que, com a rescat, el pare et sacrificarà un altre moltó. En tenim un de tres anys, molt gran i maco; és el que condueix el ramat a pasturar al prat.

ZEUS.- Que innocent que és el nen! Que ingenu! Només és això, un nen. Au, Ganimedes, digues adéu a tot i oblida't del ramat i de l'Ida. Ara ets un dels habitants del cel i des d'aquí pots fer molt de bé al teu pare i a la teva pàtria. En comptes de formatge i llet menjaràs ambrosia i beuràs nèctar, si bé tu mateix ens l'hauràs de servir als altres. Però el més important de tot és que ja no seràs més un home, sinó que esdevindràs immortal i jo faré que el teu estel sigui el més brillant del firmament; en definitiva, seràs feliç.

GANIMEDES.- I si tinc ganes de jugar, ¿amb qui ho faré? A l'Ida hi havia una colla de nois de la meva edat.

ZEUS.- Aquí també tindràs un grapat de jocs, Eros, i moltíssims astràgals. Tu no pateixis per res, estigues content i no et deleixis de cap de les coses de la terra.

GANIMEDES.- ¿Però quin servei us puc fer a vosaltres? ¿Hi ha un ramat per cuidar aquí també?

ZEUS.- Res de ramats, aquí hauràs de servir el vi, encarregar-te del nèctar i ocupar-te dels banquets.

GANIMEDES.- No costa pas gaire, això: sé perfectament com s'ha d'abocar la llet i com s'ha de servir un bol ple.

ZEUS.- Renoi, una altra vegada la llet; es pensa que ha de servir als homes. Això és el cel ¿em sents? Aquí bevem nèctar.

GANIMEDES.- ¿És més dolç que la llet, Zeus, això del nèctar?

ZEUS.- Ho sabràs de seguida. Un cop l'hagis tastat no trobaràs a faltar més la llet.