ALGUNES CLAUS PER ENTENDRE EL FENOMEN HARRY POTTER
Llegim o no Harry Potter, en siguem seguidors o no, una cosa és ben segura: no deixa ningú indiferent. El boom mediàtic ha anat tan enllà que n’hi ha des d’anuncis de sabó fins a referències dins les sèries televisives d’aquest aprenent de bruixot que ha fascinat milions de persones arreu del món. Uns dels llibres darrerament més traduïts i traduïts a més llengües, milions d’exemplars venuts i altres tants espectadors de les pel·lícules, per no comptar els consumidors del marxandatge, vet aquí en resum allò que ha donat aquest personatge.
Educadors, pares i mares, bibliotecaris, animadors de lectura... tots plegats ens preguntem què hi ha al darrera de Harry Potter. Hi ha corrents detractors i d’altres d’entusiastes. Els corrents més detractors s’han de situar en un origen en alguns moviments cristians d’Estats Units, que hi han vist uns valors gens conformes a les seves creences. D’altres ha estat més aviat detractors a partir de l’èxit i els milions guanyats per l’autora. Potser aquí ens interessa aprofundir una mica els elements més lligats a les lectures i no cenyir-nos a corrents ideològics tan marcats. Podem desgranar algunes claus que de ben segur ens poden donar alguna explicació. Anirem més propers als llibres que a les pel.lícules.
L’argument dels llibres respon en general a l’estructura narrativa més habitual, en què es planteja una situació inicial positiva on Harry vivia bé amb els seus pares, llavors una força oposada negativa interfereix en aquesta situació amb l’aparició de Lord Voldemort. Les forces s’enfronten i neix l’heroi, que recorrerà un camí iniciàtic que el durà a obtenir victòries sobre aquest mal. Per tant l’esquema és fàcilment reconeixible pel lector, s’insereix en el seu món i d’alguna manera se li fa reconeixible.
D’altra banda, parlarem de la màgia, que constitueix un decorat exòtic on es brinda, en un primer moment, tan sols el plaer de la transgressió, ja que d’altra banda no permet fer allò que tots voldrien saltar-se totes les normes, poder copiar als exàmens o fins i tot no fer-ne, per exemple. La màgia és la imatge externa d’un món erudit i humanista on la cultura és valorada per ella mateixa (tan sols cal veure el paper dels llibres i de la biblioteca en els llibres). La màgia es va ampliant de mica en mica, de forma molt lenta.
Una altra consideració seria interpretar la presència de la màgia com una metàfora del món real, de la pròpia infància viscuda, on tot s’organitzava sense problemes gaire grans i on sempre hi havia una figura adulta per resoldre els grans conflictes. En el món inventat per J.K. Rowling hi ha una racionalitat al costat d’aquesta màgia que dóna seguretat, sempre hi ha unes lleis que tenen una funció tranquil·litzadora i que són imatge de les lleis que ens envolten i que asseguren que s’actuarà segons uns patrons adquirits. Només hi ha un element que actuarà en contra i que tanmateix és previsible: les forces del mal. Per això es fan classes de defensa contra aquest maligne.
J. K. Rowling posa en escena uns models familiars enfrontats, per un cantó els pares adoptius tenen una imatge grotesca (que ja ens havia donat Roald Dalh a Matilda) i per l’altre, la família Weasley representa la família ben avinguda (si més no quan el clan familiar encara aixopluga tothom, fins al trencament del quart llibre, aguditzat al cinquè) on tots els amics són ben acollits. La disfressa dels primers, els Dursley, arriba a ser tan fora de lloc que ja pot ser interpretada directament com una caricatura i la imatge desenfadada de la segona, dels Weasley, és ben poc habitual tot i que ens fa estar més al seu costat. Podríem analitzar altres famílies, la de l’Hermione, la del Draco Malfoy... La idea resultant és que no hi ha res fet i que cadascú tria el seu camí. Els extrems són caricaturitzats.
Més enllà de la família completa caldria veure quines són les figures paternes i maternes proposades al nen orfe. Els pares de Harry queden idealitzats fins a cert punt per ell (comença a trencar-se el miratge al cinquè llibre), ja que no hi són, i constitueixen aquesta part que sempre existeix intocable en els propis pares. Les possibles mares substitutòries no acaben mai de fer el fet, per un cantó trobem la professora McGonagall es refugia ben aviat en el seu paper de mestra, d’un altre la senyora Weasley que es preocupa tan sols pels elements materials (fer-li jerseis, donar-li menjar...), la tieta Petúnia que de mica s’anirà destapant i malgrat una imatge esperpèntica inicial prendrà un caire de mantenidora familiar (per la via de la seva germana, mare de Harry Potter) ja en la darrera entrega de la sèrie. Els pares possibles tampoc no acaben de fer el fet: Dumbledore el vetlla però està massa encimbellat en el seu càrrec i no pot baixar a materialitzar-se, el tiet Vernon el rebutja directament ja que li fa nosa en el seu projecte familiar, Sírius Black, el padrí, està marcat per un destí inexplicable i només pot fer els regals que s’esperen d’un padrí, si més no fins al cinquè llibre, ja que després..., Hagrid és un ésser mig marginat, una mena de desastre que no pot ocupar-se de Harry ja que té prou feina amb ell mateix... I ens podríem preguntar si no hi ha una mica tots aquests pares i mares barrejats en el pare i la mare dels nois d’avui dia. Els pares autèntics queden idealitzats, així com passa a la majoria d’adults quan ells mateixos es fan grans i s’emancipen. El pare de Harry arriba a l’extrem màxim desitjat: Harry reconeix en ell mateix, allò que ha rebut del seu pare i s’allibera de la pèrdua ja que construeix en ell, la imatge de James Potter.
I encara podríem parlar dels valors que transmeten aquests llibres. Per sobre de tot es valora el bé, que lluita sempre per vèncer el mal. La cultura també representa un valor, el saber és imprescindible, encara que no eximeix d’usar els altres valors i sobretot el raonament i la presa de decisions en situacions difícils. L’experiència és un fet irrepetible i personal i cadascú ha de construir el propi camí i decidir per a cada moment. Rowling demostra confiança en aquesta via de comportament, per això sovint fa transgredir lleis, de forma conscient i reflexiva, també fa una crítica social (prejudicis, racisme, periodisme sensacionalista, burocràcia, jerarquia social i de poder...) encara que a cops no doni una solució definitiva com en el cas de l’explotació dels elfs domèstics, probablement ella mateixa està dubtosa sobre les possibles solucions a l’explotació dels treballadors.
Podríem anar valorant altres aspectes com l’amistat, l’humor, la construcció de la intriga, el paper dels éssers fantàstics, la creació de llenguatge i de móns, la resolució dels conflictes, el lligam amb l’imaginari col·lectiu i fantàstic... Bé, això és tan sols un petit tast d’algunes claus que ens poden fer reflexionar llegint Harry Potter. De ben segur que alguns d’aquests elements són els que han fet arribar tan endins aquest jove bruixot.
Marta Ibàñez
Agost 2003.