Entre les composicions de cambra de Bach, que presumiblement es remonta al periode de Weimar i de Köthen, formen un capitul apart de la col.lecció per a violí sol titulada Sonates i partites i la de les Sis Suits per a un sol violoncel.
Les sonates i partites (impreses a 1802) van tenir un gran éxit, degut al interés dels virtuosos, que es mesuraren amb les extraordinaries dificultats que presenten aquestes composicions, posades segons una seqüéncia presisa en la que en la que passen per parelles Sonata i una Partita. Les sonates segueixen una estructura en quatre seccions amb la succesió de parelles de moviments de moviments lento-ràpids; En canvi les partites, estàn articulades segons el model de la suit. Hi ha algunes exsepcions, com per ejemple, la diferent arquitectura de la Partita III, en la que apareixen dances desacostumbrades, com la loure i la gavotte en rondeau. La giga de la Partita II revele les extraordinaries composicions de l'autor en la variació: és una de les pàgines més cèlebres de Bach, de la que s'han tret numeroses transcripcions, entre elles una de Johannes Brahms i una de Ferruccio Busoni (1866-1924).
Amb anterioritat a aquestes composicions, uns altres autors, a finals del segle XVII, havien dedicat la seva atenció a un solo per a violí: es senyalen les Partitas, de Johann Paul vonWesthoff, i la col.lecció titulada Hortus chelicus, de Johann Jakob Walther. Peró aixó, que per altres compositors havia sigut un exercici de virtuosisme, per a Bach es convertí en una síntesi nova i inécdita de elements tradicionals: en les sonates s'expresen el gust italià de les sonates per a tres, amb la seva conducció contrapundística que, en els segon temps de les sonates de Bach, es converteixen en una autèntica fuga; en les Partites, en cambi, dóna un gust francès de la sequència de dances.
Es totalment original la conducció que imposà Bach a aquestes composicions seves per a violí sol; l'instrument, de la natura monódica, està cridada a interpretar pasatges polifónics d'estructura frecuentment monumental, amb un trama extremadament complexa de veus que s'enllaçen entre si a través de una trobada constituïts per acords sempre molt difícils d'aconseguir amb determinats cops d'arc.
Anàlogues característiques apareixen en les sis suits per a violoncel sol, que tingueren menor éxit que les composicions per a un solo de violí. L'arquitectura de les Suits es homogènia, en el sentit de que la succeció d'algunes seccions esconserven igual que algunes variants. Les dançes principals són, per ordre, la alemanda, la corrente, la zarabanda, i la giga; sens dubte, avans d'aquesta última aparèixen sempre un par de moviments: minuetI i II en les dos primeres suits; bourrrée I i II en la tercera i la quarta, i gavota I i II en les dos últimes.
Aquestes parelles de dances deriven del gust Francès i poseeixen una característica precisa: són interpretades la primera i la segona part, per exemple, el minuet I i el minuet II, desprès de la qual es repetida la primera el minuet I al fi d'obtenir una estructura en tres parts, que va ser molt fosa en el segle XVII. A propòsit de les Suits per a violoncel, que constitueix un capitol fundamental en la literatura d'aquest instrument, existeis un problema de diferent lloc, que en l'època de Bach hi havia una rica tradició per a la viola de gamba, més que per a violoncel. Els dos instruments provenien de llocs diferents i es probable que Bach volguès experimentar amb el violoncel un gènere musical destinat sobretot a França i Anglaterra a la viola de gamba. Al mateix que per a les Sonates i Partites per a un sol violí, la interpretació de les Sis Suits per a un violoncel exigeix un alt grau de virtuosisme.