GLOSSARI
Anníbal [Hanníbal ]
? ~247 aC - 183 aC
Militar cartaginès, un dels més famosos de l'antiguitat. Fill d'Amílcar Barca, al qual acompanyà, quan tenia 9 anys, a l'expedició dels cartaginesos a la Península Ibèrica, on passà la joventut, jurà odi etern als romans (segons la llegenda) i es casà amb una indígena.
Quan el 222 aC Àsdrubal morí assassinat, prengué el comandament de l'exèrcit expedicionari cartaginès, que aleshores dominava la part meridional i sud-oriental de la Península Ibèrica. Per tal d'assegurar-ne els flancs, féu expedicions cap als altiplans centrals.
A partir del 219 i durant anys, la biografia d'Anníbal es confon amb la segona guerra Púnica, que provocà amb l'atac a Sagunt, que dirigí, i després organitzà la famosa expedició a Itàlia a través dels Pirineus i els Alps.
Malgrat les grans victòries que aconseguí sobre l'exèrcit romà, no gosà atacar la ciutat de Roma ni fou seguit per la majoria dels pobles itàlics, que esperava de fer revoltar contra els romans. Restà així immobilitzat a Itàlia, sense rebre cap mena de reforços, fins que, havent desembarcat l'exèrcit romà prop de Cartago, hagué d'anar a socórrer la seva metròpoli el 203.
Vençut a Zama (202), començà un període d'activitats polítiques, destinades a restablir fins on fos possible la força de la seva pàtria. Fou elegit sufet, però els romans exigiren que els fos lliurat. Anà a refugiar-se a la cort d'Antíoc III de Síria, el qual induí a la guerra amb Roma, mentre cercava l'aliança de Filip de Macedònia. Vençut pels romans (batalla de Magnèsia), Antíoc hauria hagut de lliurar-lo i Anníbal es veié obligat a fugir novament a Bitínia, on ajudà el rei Prúsies, el tron del qual perillava a causa d'una guerra civil.
Com que la diplomàcia romana pressionava per tal que els fos lliurat, i davant la impossibilitat de trobar un refugi segur, se suïcidà l'any 183 aC.
 |
"La batalla de Zama " ( 202 aC ) |
Cap o rei dels ilergets. El nom ha estat transcrit també Andobales (Livi) i Indevelis (Diodor). Lluità amb els cartaginesos contra els romans durant la segona guerra Púnica, poc temps després del desembarcament de l'exèrcit romà a Empúries, el 218 aC, any que fou fet presoner, juntament amb el cartaginès Hannó, quan Cneu Escipió avançava cap a l'Ebre.
Al cap de pocs anys, amb el seu germà Mandoni, lluità al costat romà, sia perquè havia tingut topades amb els generals cartaginesos o perquè s'havia acollit a la política de captació dels indígenes de Publi Corneli Escipió.
El 207 aC se sollevà, amb Mandoni, contra els romans, aprofitant la indisciplina d'una part de l'exèrcit romà, però fou vençut. Perdonat per Escipió, s'alçà de nou el 206, també amb Mandoni, al capdavant d'un exèrcit format per ilergets, ausetans i lacetans. Fou vençut i mort per les tropes romanes dels procònsols Luci Lèntul i Luci Manli Occidi.
Viriat
Mons Herminius, a l'actual Serra da Estrêla ? - ? 139 aC
Pastor i capitost lusità en la lluita contra la dominació romana. Eludí la matança del pretor Galba (150) i el setge del pretor Vetili (147), el qual derrotà i occí en una emboscada a les muntanyes de Ronda (146). Utilitzant la tàctica de guerrilles, vencé repetides vegades els romans.
Malgrat ésser derrotat pel cònsol Fabi Màxim Emilià (145-144), continuà la lluita. Signà un acord de pau amb el cònsol Servilià (140) i fou proclamat "amic del poble romà". El cònsol Cepió anul·là el tractat i preparà un nou atac. Viriat volgué pactar, però fou assassinat pels seus enviats, subornats pels romans.
Antic poblat o ciutat dels celtibers, habitada possiblement pels arevacs, famosa perquè constituí un dels centres principals de la resistència celtibèrica contra l'ocupació romana durant el s II aC.
Les ruïnes, excavades en bona part, són al Cerro de Garray, prop de Sòria. La primera fase de la lluita fou provocada per l'acolliment que els numantins donaren als bel·les, que lluitaven contra els romans. Numància fou atacada pel cònsol Q.Fulvi Nobilior (153 aC), però resistí.
El cònsol M.Claudi Marcel, amb un segon exèrcit, aconseguí una pau negociada (151aC). La segona fase de la lluita derivà de l'alçament de Viriat, al qual els celtibers s'afegiren (143 aC). Després d'haver resistit diversos atacs, Escipió Emilià, que havia acabat d'arrasar Cartago, establí un setge sòlid, amb campaments permanents als voltants de la ciutat (alguns excavats per A.Schulten), de manera que Numància restà isolada i es reté per fam (133 aC). Durant l'època romana la ciutat continuà vivint, malgrat la llegenda. Serví de tema a una notable obra dramàtica de Miguel de Cervantes, que restà inèdita fins el 1784.
 |
Ruïnes de Numància |
Primer emperador romà (27 aC-14 dC). Fou adoptat pel seu oncle Gai Juli Cèsar com a fill l'any 44 aC i prengué el nom d'Octavi.
A la mort de Cèsar organitzà, amb Marc Antoni i Lèpid, el redreçament del partit cesarià. Obtingué l'ajut del senat, mogut per Ciceró, que s'oposava a Antoni. L'any 43 aC constituí el segon triumvirat amb Marc Antoni i Lèpid, la primera acció del qual fou d'eliminar l'oposició anticesariana per mitjà de proscripcions i de presentar batalla a Cassi i Brut, que foren vençuts i morts a Filips el 42 aC.
Assolida la pau, els triumvirs es repartiren el territori romà, i Octavi rebé les províncies de Sicília i d'Hispània, i després de l'acord de Bríndisi de l'any 40 aC segellat pel matrimoni de la germana d'Octavi amb Antoni, tot l'Occident —llevat l'Àfrica—. Mentre Antoni era a l'Orient, Octavi construí una flota per anihilar Sext Pompeu, fill de Pompeu el Gran, que dominava la mar. L'any 36 aC obtingué la victòria definitiva i alhora la desaparició de Lèpid: l'enfrontament d'Octavi i d'Antoni quedava obertament manifest, i no es resolgué fins l'any 31 aC amb la batalla d'Àccium. Mentrestant, Octavi, a Roma, féu jurar a tot Itàlia fidelitat a la seva persona.
Així era constituït de fet com a princeps, cap totpoderós. Els tres anys següents, els dedicà a la renovació de les estructures republicanes, i tornà al senat, el 27 aC, els seus poders extraordinaris de triumvir, i restaurà així oficialment la república, la qual cosa féu que el senat l'anomenés August. La restauració republicana havia estat una maniobra d'Octavi, que es féu donar progressivament els càrrecs-clau de l'administració: d'aquesta manera rebé, el 31 aC, el consolat per a tots els anys; el 30 aC, el poder tribunici; abans del 28 aC, la censura.
El procés posterior dels avanços i els retrocessos del seu poder és complex. De fet, August, que posseïa l'imperium proconsulare des del 38 aC, l'afermà, i el 23 aC féu un reclutament de tropes i rebé un imperium especial de totes les províncies i el dret de convocar el senat; tot mantenint l'encunyació de moneda senatorial, en féu noves emissions amb el seu nom i el seu bust, cosa que constituïa de fet una regalia. El 12 aC es féu amb el govern dels afers religiosos amb el nomenament de pontifex maximus. L'any 2 aC, en coronar-lo, el senat li atorgà el títol de pater patriae. Les causes d'aquesta concentració de poder a les mans d'un home sol, contra la qual hom lluitava al món romà des de feia un segle, tenen el seu origen, com indicà Tàcit, en el fet que el país s'havia cansat de les guerres civils i desitjava una pau al preu que fos. Així quedava inaugurada una nova etapa de l'evolució política de les institucions romanes, l'Imperi, que havia de perdurar fins a la destrucció del món romà occidental pels bàrbars.
La política exterior d'August fou marcada per un signe pacifista: en 26-25 aC intervingué personalment en la dominació de la Hispània interior i establí una frontera fortificada contra els pobles de les muntanyes del nord, amb la qual cosa fou aconseguida la pacificació de Gallaecia i Asturica dins la Hispania Citerior. El llicenciament dels veterans de les guerres càntabres donà ocasió a la fundació de colònies noves a Hispània: Asturica Augusta (Astorga), Bracara Augusta (Braga), Caesar Augusta (Saragossa), Emerita Augusta (Mèrida), Colonia Iulia Ilici Augusta (Elx) i Pax Augusta (Beja). Tarragona, que fou la seu d'August durant el temps que passà a Hispània, fou posteriorment la primera ciutat de l'imperi que li donà culte com a divinitat (25 aC). Aquest culte imperial ha estat posat en relació amb la devotio iberica que n'hauria estat l'origen. A l'Occident mantingué les fronteres rebudes sempre que fou possible, i a l'Orient féu una política pacífica amb els parts, recolzada en altres contrades sobre tractats amb els reis locals. La seva preocupació pacífica es manifestà amb el tancament simbòlic de les portes del temple de Janus el 24 aC, després de la pacificació d'Hispània proclamant la pax augustea per a tot l'Imperi, i de la construcció de l'Ara Pacis Augustae el 9 aC.
Paral·lelament a aquesta preocupació pacifista portà una sèrie de reformes dins l'administració romana: en primer lloc per mitjà d'una divisió timocràtica que portava a l'orde senatorial els rics amb rendes per damunt el milió de sestercis i feia de l'orde eqüestre la base de la nova burocràcia. Regulà el nombre d'esclaus que hom podia alliberar i negà el dret de la ciutadania a molts lliberts.
Es preocupà també per la moralitat pública:
afavorí els casaments; per llei, dictà un decret sobre l'adulteri
i prohibí els matrimonis de gent anciana que no podia donar fills al
país. Dividí Itàlia en 11 regions. Féu construir
camins i aqüeductes. Reorganitzà l'administració de Roma,
que dividí en 14 regions i que embellí notablement (fòrum
d'August, Camp de Mart, etc). Fou un escriptor i orador pulcre i elegant.
Són conservats nombrosos fragments de les seves epístoles. Escriví,
entre altres obres, Rescripta Bruto de Catone, Hortationes ad philosophiam,
les seves memòries (Comentarii de vita sua) fins el 24 aC, Descriptio
Italiae, etc. Resta l'Index rerum a se gestarum, relació, feta poc
abans de morir, de les seves empreses per a ésser gravada al seu mausoleu,
una còpia de la qual és el Monumentum Ancyranum. Atragué
a la seva política els millors literats de l'època com evidencien
les lloances de Virgili, Horaci i Ovidi. August designà com a successor
el seu nebot Marcel, primer marit de la seva única filla Júlia,
el qual morí el 23 aC; després designà Agripa, segon
marit de Júlia, el qual morí el 12; així mateix moriren
els seus néts Gai (4 dC) i Luci (2 dC), fills d'Agripa. Aleshores decidí
d'adoptar el seu fillastre Tiberi (4 dC). Entre les estàtues que hom
li féu destaquen: l'August de Prima Porta (Musei Vaticani) i l'August
de Via Labiana (Museo delle Terme, Roma).
 |
Augustus de Prima Porta ( Estàtua de marbre,
25 aC ) |
( Informació extreta de la HIPERENCICLOPÈDIA )