Paraules clau
Fisioteràpia;
Investigació; Metodologia; Pràctica assistencial
Introducció
"El coneixement científic no és un coneixement cert. Està sempre obert a revisió". Karl R. Popper.
Un dels objectius de la fisioteràpia és millorar la pràctica assistencial, la qual només es pot aconseguir si es contrasta la realitat del nostre fer diari mitjançant el mètode científic. Això no significa que tots els fisioterapeutes han de fer investigació, però seria beneficiós que els professionals sanitaris facin les tasques que tenen assignades dins del Sistema Nacional de Salut: assistencial, docent i d'investigació.
Els fins que la investigació desenvolupa som: aconseguir raonar científicament, poder avaluar críticament les nombroses i noves tecnologies que envaeixen el món professional, valorar els descobriments i la informació que produeixen i generar nova informació d'interès per a la ciència mitjançant l'aplicació del mètode científic.
No hi ha dubte que per realitzar una investigació es requereix un coneixement del mètode científic, el qual proporciona les eines necessàries per a realitzar els estudis.
L'objectiu d'aquest
treball és aconseguir quals fisioterapeutes coneixien els aspectes essencials
en l'elaboració del mètode científic.
Tipus de coneixement
Existeixen tres tipus de coneixements: el coneixement popular, el coneixement anomenat divulgareu i el coneixement pròpiament científic. Cada un d'ells té la seva pròpia metodologia i les seves pròpies característiques. Així doncs, és necessari diferenciar un coneixement científic d'un que no ho és, per que l'observador pugui a la vegada, distingir el procediment o mètode que a la vegada, diferencií el procediment científic del popular o de divulgació.
El coneixement popular és tota informació rebuda o transmesa sense cap crítica expressa de les fonts que està presa o de les raons que li donen validesa. Son series de proposicions informatives que, en alguns casos poden estar acompanyades d'algun intent d'explicació, sense que aquesta explicació a la vegada estigui comprovada o no provada.).
El coneixement de divulgació
son aquelles informacions rebudes o transmeses, que estan caracteritzades particularment
per tres qualitats: una crítica raonada de les afirmacions exposades,
una exposició somera de les fonts d'informació transmesa
i que aquest tingui el caràcter de dades secundaries, o sigui, recollides
directament de les obres d'investigació de primera mà. Un estudi
o un coneixement raonat, amb informació de fonts, però no basats
en dades de primera mà, es dira coneixement de divulgació.
Coneixement científic
Qualsevol estudi científic pot abordar-se des de tres perspectives: descripció, explicació i predicció. Algunes investigacions tenen com a finalitat única descriure fenòmens o successos sense arribar més endavant.
El pas següent consistirà en explicar les funcions que realitzen els pacients, contemplar quins factors contribueixen a la representació de les funcions: problemes motors, sensitius, equilibri, coordinació, nivell cognictiu, afàsia? Davant a qualsevol problema, el treball explicatiu proposarà unes hipòtesis que l'investigador tractarà de descobrir si queden comprovades o no. Però amb l'explicació no hem arribat a l'últim pas de la ciència empírica.
Per últim, la predicció dels fenòmens consisteix en formular explicacions d'una validesa general determinada que garanteixi, dins de la probabilitat donada, que els fenòmens investigats seguiran un patró definit, mentres les condicions de l'hipòtesis siguin complides. Amb una probabilitat X es pot prediure que els pacients poden realitzar les activitats de la vida diària bàsiques en el termini establert segons el tipus de patologia.
Totes les ciències encara que poden diferir en contingut o en l'aplicació de certes tècniques, fan servir el mateix enfoc general per a arribar al coneixement a la comprensió de la realitat que estudien a través del mètode científic. En general l'investigador procedeix a partir d'un punt inicial de l'estudi, observant uns fenòmens, buscant una explicació d'aquests fenòmens a través d'una seqüència lògica de passos, fins arribar a una resposta. Aquests passos estan descrits en la taula número 1.
Taula 1. Fases de l'investigació.
- Observació
de fenòmens
- Formulació d'un problema
- Valoració d'una hipòtesis
- Metodologia / Disseny d'un estudi
- Conclusions. Presentació
de resultats
Observació de fenòmens
El primer pas per un estudi empíric és l'observació dels fenòmens que estudia una ciència. Cada ciència té com primer caràcter distintiu l'àrea de fenòmens al qual l'estudi està dedicada. En aquest cas, fenomen no significa exclusivament les aparences perceptibles dels casos, ni tan sols la aparença total de les coses observades, sinó una característica observable en certs conjunts de persones o de coses que fan d'aquestes coses o persones una classe especial que per raons d'utilitat i necessitat una ciència estudia.
L'àrea dels
fenòmens de les ciències de la salut està determinada pel
comportament humà davant la salut i la malaltia des del punt de vista
físic, psíquic i social. Més concretament cada especialitat,
per exemple Fisioteràpia, escull un estudi més detallat del seu
treball com podria ser tot el relacionat amb el moviment i les funcions que
s'executen com a conseqüència d'una forma específica de moure's.
Formulació d'un problema
De l'observació dels fenòmens, l'investigador rastreja problemes o preguntes, que l'urgència científica o humana les fa sobre sortir per ser estudiades. Un investigador en fisioteràpia es pregunta per exemple: per què el grandària de la lesió cerebral en uns pacients és un factor pronòstic d'una deficient funció motora i en altres pacients no ho és?.
Aquestes i moltes més
son les preguntes que un investigador ha de fer-se. El descobriment
del problema és la base més important del treball científic.
Validació d'una hipòtesis
S'enten per hipòtesis
la resposta temptativa que proposem a una pregunta o a un problema plantejat.
Molt poques vegades és possible respondre afirmativament
a una pregunta que s'ens fa. Precisament l'investigació està ocupada
de preguntes que la resposta fins ara és desconeguda o al menys no és
coneguda amb un grau de seguretat determinat. Al escoltar una pregunta poden
sorgir en la ment de l'investigador varies respostes, sense que estigui segur
quina d'elles és la que vertaderament respon al problema.
Disseny d'un estudi d'investigació
Una vegada formulada la o les hipòtesis es tracte de comprovar o no aquestes. Pel qual es realitza el disseny de l'estudi. la comprovació significa el grau de probabilitat descobert de que les observacions estiguin d'acord amb una de les hipòtesis proposades. Es diu comprovació perquè prova sol significar una verificació amb el 100% de probabilitats i no existeix cap procediment científic ordinari que ho aconsegueixi.
El disseny de l'estudi consisteix en: seleccionar la tècnica requerida, els instruments de mesura de la tècnica, els subjectes als que se'ls hi aplicarà i criticarà o exposar les limitacions que l'estudi pugui tenir a judici de l'investigador. Pel qual és necessari dur a terme els passos que s'indiquen en la taula número 2.
Taula 2. Disseny d'un estudi
d'investigació
- Títol de l'estudi
- Estat actual del tema
- Objectius
- Mètode:
Metodologia de l'estudi
Els components referits
en la taula número 2 proporcionen els passos essencials en el protocol
d'investigació. En aquest apartat es referirà exclusivament als
aspectes metodològics.
Àmbit d'estudi
Es refereix en el lloc on
es realitza l'estudi. Ha d'estar definit numèricament i clarament exposades
les característiques del centre ( Col·legi hospital etc.)
o població on es realitza l'estudi.
Tipus d'estudi
Si és:
longitudinal, descriptiu transversal, qualitatiu i quantitatiu.
Mostra
Es refereix al
univers o població d'estudi. El mostreig és seguir un mètode,
que a l'escollir un grup petit
d'una població podem tenir
un grau de probabilitat de que aquest petit grup efectivament tingui les característiques
del univers i de la població que estem estudiant.
Els punts importants respecte a una mostra son els procediments per a determinar la representativitat de la mostra, els procediments per a determinar l'error de la mostra.
El grandària
de la mostra és un dels problemes que més preocupa a l'investigador.
Pel quan s'han de conèixer els paràmetres de la població
que es vol investigar i una estimació aproximada de la distribució
de la característica investigada en la població. Els investigadors
recomanen, a demés de les indicacions dels estadístics, realitzar
un estudi pilot previ per a adquirir una informació aproximada de la
distribució de la característica. D'aquesta forma es pot determinar
el grandària de la mesura.
Variables del estudi i mesures de les mateixes.
Es deuen incloure
les menys variables possibles i solament les més rellevats i que reflexin
els objectius
de l'estudi.
Cada variable ha d'estar explícitament
definida i categoritzada des del principi per a què pugui ser utilitzada
estadísticament.
Per exemple, si volem conèixer com caminen els pacients d'AVCs als sis mesos, decidim especificar:
Anomenem escales als instruments de mesura. Existeixen un ampli número d'escales amb aplicacions diverses (escales que mesuren actituds, qualitats morals, condicions sanitàries, usos de recursos sanitaris, etc). El procediment per a mesurar les variables no és únic i molts investigadors podrien construir l'escala específica per a cada fenomen que s'investigui. Però l'escala ha de tenir les següents característiques: Ser operativa, fiable i valida pel que es pretén mesurar. És a dir, que els seus termes, i particularment les seves unitats de mesura, estiguin definits per mitjà de la operació que condueix a la seva estructuració o al menys en termes verificables per l'experiència, que efectivament mesuren el que desitgen mesurar i no una altre cosa i que al ser aplicades per varis i diferents investigadors, els resultats siguin els mateixos.
El procediment general
és utilitzar escales procedents d'estudis similars al proposat.
No obstant, quan aquests no existeixen, les escales deuen ser fiables i vàlides.
Recollida de dades
La recollida
de dades requereix personal entrenat que reculli l'informació de l'estudi.
Les mesures utilitzades en l'estudi definiran les característiques del
personal. La recollida de dades ha de ser rigorosament certa i sense omissions,
perquè l'estudi sigui vàlid.
resultats i conclusions
Una
vegada comprovada o no les hipòtesis, l'investigador formula els resultats
o conclusions dels passos que ha seguit per investigar el fenòmens que
s'havia proposat.
Bibliografia
1. Palomo Cobos L. Propuestas para impulsar la investigación
en el
Sistema Nacional de Salud. Salud2000 1995; mtirzo: nO 51.
2. Paradinas F. Metodologfa y técnicas de investigación en ciencias
socia-
les. Cuarta edición. Edit. Siglo XXI, 1970.
3. Mausner JS, Kramer S. Epidemiology, and introductory text. WB
SaundersCo,1985.
4. Hennekens CH, Burning JE. Epidemiologia in Medicine. Little
Brown a~d Company, 1987.
5. Kirkwood B. Essentials ofmedicalStatistics. Oxford: Blackwell Scientific
Publications, 1988.
6. Kahn S. An introduction tu Epidemiological Methods. Segunda edición.
Oxford University Press, 1989.
7. SartWell PE. Retrospective studies:a review for the clinician. Ann
InternMed1974; 81: 381-386.
8. Miettinen OS. Matdting and design efficiency in retrospective studies.
.AmJEpidI970,91: 111-118.
9. Ernst E. A review ofStroke Rehabilitation and Physiotherapy. Stroke
1990;21(7). .
10. Wade DT, et al. Stroke. A CriticalApproach to Diagnosis, Treatment,
andManagement. Londres; Chapman and Hall Ltd, 1985.
11. Sackett DL. Bias in analytic research. J Chron D¡; 1979; 32: 51-63.
12. Partride C. Evaluation ofPhysiotherapy for People with Stroke. Lon-
dres: King.s Fund Centre, 1994.
13. Ibrahim MA, Spitzer WO. The Case Control StUdy: the Problem and
the Prospect.J Chron Dis 1979; 32: 139-144.
14. Kahn S. An ¡ntroduction to Epidemiological Methods. Segunda edi-
ci6n. Oxford University Press. 1989.
15. Lindmark B. Evaluation ofFunctional capacity after stroke with
special ernphasis on motor function and activities of daily living.
ScandJ RehabilMed1988; 21 (Supl); 1-40.
16. Smith DS, Goldenberg E, Ashbur A. Remedialtherapy after stroke:
A randornized controlled trial. Br MedJ 1981; 282: 517-S:20.
Autors:
M. Jimenez
Muro Fisioterapeuta
J. Franco Navarro
Fisioterapeuta
F. Matía Abril
Fisioterapeuta
Revista: Fisioterapia, de l'Associació Espanyola de Fisioterapeutes.
Volum 18, número 2, Pàg. 115 -120, abril - juny de 1996