De
Guerau de Liost
Font
de l'Oreneta
A l'ombra dels
arbres, castanyers i altres, que ornamenten
el racó, i contemplant l'estela
a Guerau de Liost, podem recordar aquest
seu poema:
Voldria
ser enterrat al peu
d'aquesta font que endegà el pare.
Té campanetes arreu,
d'aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l’espill
d’aquesta font tranquil•la.
Sovint amb el germà
hi fèiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassal clar
es mirava el llebrer, vanitós que
era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca.
L’ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep
Carner.
La gent ara en diu
la “Font de l’Oreneta”.
Vora la teva font, fes. oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al
poeta.
Goigs
a la Mare de Déu de l’Erola
Mare de Déu de l’Erola,
pura i fulgent netedat,
que netegeu de verola
i allibereu de pecat!
Punyen
l’ermita, d’humida,
flaires d’humil bestiar.
Per l’enllosat de l’eixida
caldria el rascle passar.
S’hi
gelen els clar de lluna,
el vent hi assaja espinguets,
i en la capella s’engruna
salnitre de les parets.
No
us hi lleveu la corona,
encimbella a l’altar.
Petita sou i rodona
com grana a punt d’espigar.
...
Mare de Déu de l’Erola...
Pla
de Malataup
Oh Pla, joguina triangular
que miralleges a les altures!
Per la sentida dels vents que atures,
des de la muntanya pressents el mar.
Un cingle vetlla, diamantí,
la franja núbil de ta nuesa.
Els faigs s’aturen amb timidesa
davant l’enigma que la cenyí.
Pujol
de Muntanya:
-és la masia més típica,
més bonica que hagi vist mai. Sembla
un burg medieval, amb un tros de muralla,
espitlleres, finestres enreixades (38)
Del Vel de Maia de Marià
Manent
Sot de l'Aremany
Oh vall genuïna
del Montseny! Apar
selva que s'afina
sota un gruix de mar.
-Molí
de Rosquelles:
Racons germànics: ortigues, cicuta
amb tènue flor de vori, cenyint
la casa d'on es desprèn una vaga
olor de farina. L'aigua brogeix pel saltant
ombrívol, on el mur és cobert
de molsa fosca i molla; miositis, boix
lluent, falzies, pels marges de la riera.
Seiem una estona al Gorg del Molí,
d'arquitectura perfecta, amb una voravia
natural que sembla obra humana.
Del Vel de Maia de Marià
Manent
Poema del molí
Tot el molí trontolla de l’aigua
del saltant
que fa rodar el ciclopi rodet de cor d’alzina.
Pel carcabà desbota amb ira femenina
i esquitza les adustes llambordes del
volant.
...
De la collada mola sotana salta foc.
El moliner, amb ulleres, de l’altra
mola pica
els recs que s’embussaven, més
obstinat que el roc.
Al
marc de la finestra, un vidre fes repica.
I per la lleixa salten, follets en la
foscor,
sis plats, l’enciamenra, la tassa
i el porró.
...
El moliner, limfàtic, per escalfar
les sangs,
fins a l’aixella enfonsa el braç
a la farina,
i en treu una grapada i escampa la polsina
i de la boira surt com un altela. Blancs
té el borrissol dels braços
i els caires de l’ossada.
Pertot semblarà que hagi passat
una gebrada.
...
Rosquelles
Esdevinguda una casa històrica,
un indret de pelegrinatge literari com
les cases de Keats o de Goethe. Arreu
hi ha l'empremta de la personalitat poderosa
de Jaume Bofill i Mates: la decoració
de la casa, els mobles, els petits detalls,
reflecteixen la curiosa mescla d'aquell
noble esperit, fet alhora d'austeritat
i refinament, de franciscanisme i sibaritisme
(34)
Del Vel de Maia de Marià
Manent
Recança
Uns fragments
de Josep Carner ens recorden
les estades a Rosquelles:
Jo no et veuré aquest any, oh casa
bruna
del vell Montseny, plena de gràcies:
no arribaré de sobte al clar de
lluna
entre el camí de les acàcies.
...
Ni en la famosa galeria, vora
tenint les copes d’aigua fresca,
oh amic, de rimes parlarem una hora;
ni ens menjarem com una bresca
el moscatell, d’una rossor iinfinita,
veient davant, entre la pau serena,
del gloriós Sant Segimon l’ermita,
que fa l’ullet darrere la carena.
La casa del poeta
Més que el castell de Liost, il•lusori,
que té de l'heura el suau fregadís,
i una caputxa de molsa al cimbori
i sap la fi d'un idil•li feliç;
més
que el casal d'Arimells, venatori
pel cavaller que en rondava el pendís,
em plau un mas fet de rústec ivori,
tot vorejat d'un paisatge d'encís.
Aquí
el poeta Guerau recollia
el to gemat que el Montseny li oferia
de cap a cap dels oberts horitzons,
i,
enamorat de paitides i fades,
escorcollava llegendes colgades
en les fontanes i els boscos pregons.
Felip Graugés Camprodon