Els seus orígens no eren ni més ni menys que el de les cançons populars del poble, heretades de tradicions, de generacions en generacions, i que realment tenien un origen a antics cultes pagans (en castellà villancico es diminutiu de la paraula villano).
Durant tota l’existència s’havia seguit aquesta tradició, però a mitjans del segle XVIII les autoritats eclesiàstiques varen posar-s’hi en contra i varen amenaçar als difusors amb càstigs i sancions. Aquestes amenaces no varen donar bon resultat, ja que la gent seguia recordant les cançons, i no les volia perdre.
Al veure’s el clero impotent, va optar per la permissió d’aquests cants teòricament pagans però que pels voltants de Nadal fossin amb al·lusions nadalenques i prohibint a les dones els cants i l’ús d’instruments tradicionals com podien ser: la pandereta i la "simbomba". Poc a poc aquestes restriccions varen tornar-se més suaus fins al dia d’avui que per sort ja han passat a la història.
El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons
A diferència d'altres costums i personatges, procedents de cultures d'altres països, dels quals només en coneixem la forma més superficial (arbre de Nadal, Pare Noël, etc), el tió ha conservat tot un ritual tradicional. Fer cagar el tió és una cerimònia domèstica o de petita comunitat (escola, colla d'amics), que consisteix en el cant d'una o més cançons característiques per acabar finalment colpejant el tronc amb força.
Els tres Reis que van arribar a donar la benvinguda a Jesús, eren tres sacerdots perses dels més savis.
Representaven a les races bàsiques per aquell temps: un era ros, l'altre bru semita i el tercer negre. Duien com ofrenes: l'or que simbolitzava la majestat, la mirra i l'encens, que eren resines considerades com bàlsam. representaven regals d'honor i amor cap al nounat.
L'estrella de Betlem els va guiar fins al lloc en què va néixer Jesucrist. Eren transportats per camells, perquè travessaven el desert, i s'usava aquest animal per a càrrega i per a transportar, a causa de la seva resistència a les zones amb falta d'aigua.
En alguns països hi ha la llegenda de la bruixa Befana, que escombrava casa seva amb la seva escombra, quan van passar els Reis Mags cap al pessebre de Betlem i la van convidar a anar amb ells. La bruixa no els va acompanyar, i se sent penedida. Per això, la bruixa Befana surt cada any a repartir regals, a la recerca del Nen Déu, com a senyal de penediment. Expliquen que aquesta llegenda de la Befana es va originar a Itàlia i per això es regalen també bruixetes amb escombres per a les Festes.
Existeix la llegenda d’un holandès anomenat Sant Nicolás de Mira ( Sinter Klass) que era famós per ajudar a la canalla, pobres, o bé amb problemes. Segons conten, aquest home a part d’ajudar a la canalla, el dia del seu Sant (6 de desembre), es dedicava a fer-los-hi regals i que posteriorment, aquesta data es va anar desplaçant fins fer-la coincidir amb els vols de Nadal.
La difusió de la festivitat va fer-se, a la seva manera segons el país que la feia "Knecht Ruprecht a Alemanya"; "Pere Nöel a França"; " Father Chistms a Anglaterra"; ....Però l’aparença d’aquest personatge era la d’una persona vestida com el bisbe, i amb un aspecte més aviat seriós.
La figura actual de Santa Claus, va ser obra d’un caricaturista nord-americà als voltants del segle XIX i potenciat per una campanya publicitària al 1930 d’una beguda de refresc que va fer l’aparença més simpàtica, i amb la creença de que és un personatge que viu al Pol Nord, d’on cada any es desplaça cap arreu per repartir regals.
La tradició de posar guirnaldes, corones nadalenques, o d’altres guarniments dins de les nostres llars, te el mateix significat i origen que " l’arbre de Nadal", però que enlloc de posar un arbre sencer dins de casa, s’agafava aquest i s’anava escampant a trossos per totes les habitacions d’aquesta, i que es barrejava, amb fruits de la temporada d’ hivern, i també amb trossos de boix grèvol i plantes representatives de l’època de Nadal.
Avui en dia encara es segueix aquesta tradició tot i que la gent a optat per fer-ho amb artificial per evitar la feina de recollir o comprar-ho natural, llavors es guarneix amb llaços, llums, pinyes i ninots, o símbols nadalencs.
Corones
Les corones nadalenques acostumen a posar-se en l'entrada de les cases per mostrar la dignitat de la família que les habita.
Figures d'àngels
Els àngels simbolitzen l'amor, la bondat, la misericòrdia.
Campanes
El mateix que les espelmes foragiten els mals esperits. Per als cristians fan un recordatori a l'oració i la meditació.
Estrelles:
Ens recorden a l'estrella que va portar als Reis Mags des d'Orient fins al pessebre on va néixer Jesús. Les estrelles simbolitzen l'esperança i els ideals per assolir una vida millor.
Espelmes
Des de temps primitius s'encenien espelmes a les llargues nits d'hivern per espantar els mals esperits. Avui les espelmes representen un element capaç d'il·luminar, purificar i fecundar noves il·lusions i esperances de pau.
La Poinsetia o flor de Nadal
És una planta originària de Mèxic, i la seva introducció a Europa data de l’edat dels conqueridors, però que la seva bestial difusió no ha arribat fins el segle XX quan en els tristos i freds Nadals, la gent vol posar alegria a casa seva en forma de guarniment, i que gràcies a les seves bràctees vermelles la poinsetia ens ho ofereix.
Ha anat incrementant la seva venda gràcies al color vermell de les seves bràctees, que mitjançant hibridacions cada cop és més intens, i també per la tradició de que el color roig pels Nadals dona sort i calor.
Boix grèvol (Ilex aquifolium)
Des de l’any 1984 està prohibida la seva comercialització a Catalunya, degut a l’abús que se n’ha fet per arreu, i el comerç que en tingui haurà de certificar documentalment que el seu origen és d’una comunitat on la seva recol·lecció estigui permesa. A part de la planta sencera, també està prohibida la comercialització de branques, fulles,... o qualsevol part de la planta.
Degut a la forma especial de les seves fulles i el color tant llustrós, i acompanyat per els fruits vermells es la planta que més s’ha utilitzat durant anys per els guarniments nadalencs. Aquesta utilitat s’ha degenerat en un abús, que ha derivat en la seva prohibició, degut a que forma part de la dieta de diferents animalons que poblen els nostres boscos i que troben en els fruits el seu aliment durant l’hivern més rigorós.
A part de color verd existeixen d’altres hibridacions que fan unes fulles matitzades amb blanc i grogós i que també tenen boletes ( fruits) de color vermell i que certificant la seva procedència també podem trobar-los al comerç.
La tradició de posar-la com a guarniment dins la nostra llar ve de molt antic i en l’antiguitat era molt venerada, degut a que era símbol de fertilitat en mig de l'hivern, donant un toc de vida a la natura o la pròpia llar.
El vesc
Per als antics Druides, que eren uns sacerdots i mags Celtes, el vesc era una planta màgica que utilitzaven per protegir-se dels llamps, de la maldat, de les malalties, per ajudar les dones a la concepció, per donar bona sort, salut i prosperitat. Amb els anys, aquesta creença de poders màgics va anar passant de generació a generació. Segons la tradició el vesc s’ha de regalar, i un cop a casa s’ha de col·locar prop de la porta d’entrada per no donar pas a als mals esperits. A l’any següent aquest s’ha de cremar i substituir-lo per un de nou que també ha d’ésser regalat i així cada any.
També diu la tradició que si sota una branca de vesc al bosc una parella es dona un petó, tindran la felicitat assegurada tota la vida.
Botetes, mitges o mitjons
La llegenda diu que el Vell Pascuero va veure molt trist a un camperol en la seva humil llar i li va tirar per la seva xemeneia una lluent monedeta d'or i aquesta va caure en la seva mitja vermella que estava penjada a prop del fogó. La primera menció que es va fer d'aquests elements de Nadal va ser a finals del segle XIX, quan l'il·lustrador Thomas Nast les va retratar en alguna de les seves obres pictòriques.
L’any 1223 Sant Francesc d'Assís, fundador de l'orde franciscana, va voler escenificar el naixement de Jesús amb figuretes de cartó i amb el permís del Papa Honorio III, va muntar-lo en una cova.
A Espanya, l’esposa de Carlos III va portar a la Cort unes figuretes de porcellana procedents de Nàpols, que eren representatives de Nadal. Això va agradar tant al mandatari, que va demanar un Betlem complert pel seu fill.
Des de les hores es va estendre molt la idea de fer un Pessebre, que va penetrar arreu de les diferents llars i es construïa en diferents materials ( fang, roba, cartó,...).
Es tracta d'una figura que es va fer popular en els pessebres catalans vuitcentistes. Amb la seva acció, enriquien la terra i proporcionaven prosperitat per a l'any següent.
A més a més del tradicional pastoret amb barretina, poden trobar-se caganers del Barça, de l'Espanyol, bruixes, capellans, monges, natius africans, legionaris romans i bombers, entre molts altres. Cada temporada apareixen nous models de caganers. A la fira de Santa Llúcia, al costat de la catedral de Barcelona, poden adquirir-se centenars de models diferents.
Des de l’antiguitat tant els xinesos, hebreus, o egipcis, sempre havien considerat els arbres de fulla perenne verda com símbol de la vida eterna, però les creences més fortes, i que s’acosten més a la tradició és la dels països nòrdics con Suècia, Noruega,... Aquests països i amb motiu d’una sèrie de festes paganes relacionades amb el solstici d’hivern consideraven l’avet com un arbre majestuós i amb poders.
En els països nòrdics era considerat com l’arbre del naixement (triomf i naixement de la claror contra la foscor) degut a que en aquests hiverns freds i coberts de neu ,era l’únic arbre que realment ressorgia per sobre de tots en alçada i amb verdor i eufòria.
A Espanya no va introduir-se fins al segle XX aquesta tradició, que li va costar molt lluitar contra tradicions pessebristes, encara que en l’actualitat visquin amb harmonia.
Els Pastorets és una representació teatral típica de les festes de Nadal a molts indrets de Catalunya. L'argument combina els continguts del naixement de Jesús, la lluita del bé i del mal entre àngels i dimonis, i diverses històries i diàlegs dels pastors que rememoren el primer Nadal.
Els orígens del gènere dels pastorets els trobem en els drames religiosos medievals. L'officium pastorum (l'adoració dels pastors) és el punt de partida d'antigues celebracions que els fidels interpretaven durant la nit de Nadal en les esglésies al redós de la missa del gall. Els textos més antics en català d'aquest tipus de teatre daten del segle XV, però serà a cavall dels segle XIX i XX quan apareixeran els primers textos dels Pastorets. El primer serà Los Pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist de Miquel Saurina (publicat l'any 1887) i posteriorment El bressol de Jesús o En Garrofa i en Pallanga de Federic Soler "Pitarra" (publicat l'any 1901). Des d'aleshores han sigut nombrosos els autors que han escrit la seva pròpia versió dels Pastorets com també són nombrosos els pobles i ciutats que els representen. La majoria de les representacions d'Els Pastorets són a càrrec dels grups de teatre amateur i es fan en centres parroquials, centres socials o teatres.
Per això, el dia 28 de desembre l'Església Catòlica recorda l'assassinat d'aquests nens, els Sants Innocents.
A Espanya, les innocentades van néixer a l'antiga urbs romana d'Écija, en l'època del regnat de Felip II.
La broma o innocentada més usual es retallar un ninot de paper i enganxar-lo a l'esquena d'algú proper, que el porta sense assabentar-se, amb la general alegria (innocent, innocent ,...). També es gasten bromes telefòniques, es donen avisos falsos o s'inventen notícies sorprenents que sembren el dubte i condueixen a les rialles una vegada descobertes.
És normal que en aquesta data apareguin en els mitjans de comunicació falses notícies, algunes vegades signades per un inexistent Innocenci Sants.
