ASPECTES MORFOLÒGICS

De la mateixa manera que quan elaborem missatges amb els llenguatges verbals utilitzem noms, verbs, adjectius i altres elements morfològics, els missatges audiovisuals es construeixen utilitzant els següents elements morfològics:
- Elements visuals, LES IMATGES. Els seus elements bàsics són: punts, línies, formes i colors. Amb aquests elements les imatges poden representar coses que existeixen i també coses que mai han existit. Les principals característiques de les imatges són les següents:

- Iconicitat o abstracció: segons que les imatges siguin o no un reflex de la realitat:
- Figuratives (tracten de representar fidelment la realitat; pe una fotografia) 
- Esquemàtiques o simbòliques (tenen alguna similitud amb la realitat; pe una icona que indica on estan les escales d'un magatzem) 
- Abstractes (el seu significat ve donat per convencions: pe les paraules d'un rètol)
No obstant les imatges mai seran la realitat ja que diversos factors (enquadrament, llum ...) poden modificar-la. La màxima iconicitat la tenen els objectes, la màxima abstracció la trobem en les equacions i textos.
- Denotació i connotació. Les imatges difícilment seran monosèmiques, generalment seran més o menys polisèmiques segons la seva ambigüitat, capacitat de suggestió i possibles interpretacions que suscitin. 
- Simplicitat o complexitat. Dependrà de la seva iconicitat, organització i relació entre els elements, el context ... Les imatges complexes (que no sempre deuen la seva complexitat al fet de tenir molts elements) requereixen més temps i més atenció per a la seva anàlisi. 
- Originalitat o redundància: segons que els seus elements siguin nous o ja molt utilitzats i coneguts (estereotips). Una imatge massa original pot ser difícil d'interpretar pel receptor.
- Elements sonors. Distingim:
- Música. 
- Efectes de so. 
- Paraules. 
- Silenci ..
En qualsevol cas, les funcions dels elements morfològics són bàsicament tres:
- Informativa, testimonial, formativa ... 
- Recreativa, expressiva ... 
- Suggestiva: publicitat (relacionada amb les coses), propaganda (relacionada amb les idees i els valors de les persones).

ASPECTES SINTÀCTICS
Per construir un missatge verbal, no és suficient barrejar una sèrie de noms, verbs i adjectius, cal seguir unes normes sintàctiques que permetran elaborar frases significatives. De la mateixa manera, quan creem un missatge audiovisual hem de seguir unes normes sintàctiques que, a més, podran influir poderosament en el significat final del nostre missatge. Els principals aspectes sintàctics a considerar són:

- Plans. Els plans fan referència a la proximitat de la càmera a la realitat quan es realitza una fotografia o s'enregistra una presa. Els principals plans que s'utilitzen, dels més llunyans als més pròxims, són:
- Plans descriptius (descriuen el lloc on es realitza l'acció):

- GRAN PLA GENERAL. Presenta un escenari molt ampli en el qual pot haver múltiples personatges. Hi ha molta distància entre la càmera i l'objecte que es registra. Té sobretot un valor descriptiu. El més important és que es vegi bé l'espai, l'ambient, el paisatge en el qual les persones estan immerses. El gran pla general també pot adquirir un valor expressiu quan es vol destacar la solitud o petitesa de les persones dins de l'entorn que els envolta.
No convé utilitzar massa els plans generals perquè poden resultar avorrits ia causa de les reduïdes dimensions de la pantalla de televisió molts dels seus detalls no es poden apreciar.
-PLA GENERAL Presenta un escenari ampli en el qual es poden distingir bastant bé els personatges. 
Té sobretot un valor descriptiu. Situa els personatges en l'entorn on es desenvolupa l'acció. Indica quina és la persona que realitza l'acció i on està situada (actua com el subjecte d'una frase); però també pot mostrar diverses persones sense que cap d'elles destaqui més que les altres. El pla general permet apreciar bastant bé l'acció que desenvolupen els personatges, de manera que també aporta un cert valor narratiu. 
Quan s'utilitzen plans generals cal donar temps a l'espectador perquè pugui veure tots els elements que apareixen, de manera que el ritme del material audiovisual quedarà alentit. Igual que el gran pla general, convé no utilitzar-en excés.

- Plans narratius (Narren l'acció que es desenvolupa):
- PLA SENCER. És ja un pla més pròxim que pot tenir com límits de la pantalla el cap i els peus del personatge principal, que per tant es veu sencer. Aporta sobretot un valor narratiu, ja que mostra perfectament l'acció que desenvolupen els personatges. El pla sencer també pot tenir cert valor descriptiu ja que permet apreciar les característiques físiques generals del personatge.
- PLA AMERICÀ. És un pla mig ampliat que mostra els personatges des del cap fins als genolls. 
En aquest pla el que interessa sobretot és mostrar la cara i les mans dels protagonistes; per tant té un valor narratiu i també un valor expressiu. El pla americà s'utilitza molt en les escenes on surten personatges parlant i en les pel·lícules "westerns" (ja que permet mostrar alhora la pistola i la cara dels personatges).
- PLA MITJÀ. Presenta el personatge de cintura cap amunt. La càmera està bastant prop d'ell. Aporta sobretot un valor narratiu, ja que presenta l'acció que desenvolupa el personatge (representa el verb de la frase). En canvi, l'ambient que l'envolta ja no queda reflectit. El pla mig també té un valor expressiu ja que la proximitat de la càmera permet apreciar una mica les emocions del personatge. 
És el tipus de pla més utilitzat. Com els plans mitjos no requereixen un temps massa llarg perquè l'espectador pugui captar els seus elements, tenen una curta durada i per tant proporcionen un ritme dinàmic a l'audiovisual. No obstant cal tenir present que l'ús excessiu de plans propers produeixen una excessiva fragmentació de la realitat i obliga a l'espectador a reconstruir-la, moltes vegades de manera subjectiva.

- Plans expressius (mostren l'expressió dels protagonistes):
- PRIMER PLA. Presenta la cara del personatge i la seva espatlla. La càmera està molt prop dels elements que registra. 
Aporta essencialment un valor expressiu a l'audiovisual. Serveix per destacar les emocions i els sentiments dels personatges. Afegeix calor i detall a la trama (representa l'adjectiu de la frase). El primer pla sol tenir una curta durada i se sol intercalar amb altres plans, ja que aporta poca informació sobre el que fa el personatge i sobre l'entorn que l'envolta.
- PLA DE DETALL. Mostra un objecte o una part de l'objecte o personatge. La càmera està situada pràcticament sobre els elements que registra. El seu valor depèn del context. Pot aportar un valor descriptiu, un valor narratiu o un valor expressiu. 
Els plans de detall solen tenir també una curta durada i s'intercalen amb altres plans que aporten més informació sobre el que fa el personatge i sobre l'entorn que l'envolta. Igual que en els altres tipus de pla, cal evitar tallar a les persones per les seves unions naturals.
En un material audiovisual convé que no hi hagi salts espectaculars en l'escala de plans.
- ANGLE. Quan es parla de angulació o punt de vista es considera l'angle imaginari que forma una línia que surt perpendicular a l'objectiu de la càmera i que passa per la cara del personatge principal. Segons la posició de la càmera l'angle mitjançant el qual l'objectiu captarà els personatges es denomina:
- ANGLE NORMAL. S'obté quan una línia perpendicular a l'objectiu de la càmera incideix en perpendicular sobre la cara del personatge. En aquest cas, la càmera estarà situada aproximadament a l'altura de la mirada de la persona. L'angle normal per si mateix no proporciona cap valor expressiu especial a part del que aportin els altres elements sintàctics utilitzats (tipus de plànol, colors dominants ...). L'angle normal és el que s'utilitza normalment. Denota una situació de normalitat.
- PICAT. L'angle picat (vista d'ocell) s'obté quan la càmera realitza un enquadrament de dalt a baix. 
L'angle picat afegeix un fort valor expressiu a les imatges ja que, per raons de perspectiva, el personatge o objecte enfocat apareix més petit en relació a l'entorn. Denota inferioritat, debilitat, submissió del personatge.
- Contrapicat. L'angle contrapicat (vista de cuc) s'obté quan la càmera realitza un enquadrament de baix a dalt. A l'angle contrapicat afegeix un fort valor expressiu a les imatges ja que, per raons de perspectiva, el personatge queda engrandit, potenciat, de manera que semblarà més gran i poderós.
- INCLINACIÓ LATERAL. Quan se situa la càmera amb una inclinació lateral les imatges apareixeran inclinades. 
La inclinació lateral de les imatges afegeix un valor expressiu d'inestabilitat i d'inseguretat que sovint s'utilitza quan s'aplica la tècnica de la càmera subjectiva.
També es poden considerar l'angle frontal i l'angle lateral, que dependran de que la càmera es col·loqui davant mateix dels personatges o lateralment (a la seva dreta o al seu esquerra).
- COMPOSICIÓ. S'anomena COMPOSICIÓ a la distribució dels elements que intervenen en una imatge dins del enquadrament que es realitza a partir del format de la imatge i d'acord amb la intencionalitat semàntica o estètica que es tingui. Es poden considerar diversos aspectes: 
- LÍNIES VERTICALS. Produeixen una sensació de vida i suggereixen certa situació de quietud i de vigilància. En general les línies verticals, igual que les línies horitzontals, s'associen a una situació d'estabilitat. No convé abusar massa de les línies verticals perquè poden cansar i provocar una sensació de monotonia en l'espectador.
- LÍNIES HORITZONTALS. Produeixen una sensació de pau, de quietud, de serenitat i de vegades de mort. En general les línies horitzontals, igual que les línies verticals, s'associen a una situació d'estabilitat. No convé abusar massa de les línies horitzontals perquè poden provocar una sensació de monotonia en l'espectador.
- LÍNIES INCLINADES. Produeixen una sensació de dinamisme, de moviment, d'agitació i de perill. En general les línies inclinades donen relleu i sensació de continuïtat a les imatges. Les línies inclinades igual que les línies corbes proporcionen un ritme més dinàmic a les seqüències de vídeo i resulten més agradables que les línies verticals i les línies horitzontals.
- LÍNIES CORBES. Produeixen una sensació de dinamisme, de moviment, d'agitació i de sensualitat. En general les línies corbes donen relleu i sensació de continuïtat a les imatges. Les línies corbes igual que les línies inclinades proporcionen un ritme més dinàmic a les seqüències de vídeo i resulten més agradables que les línies verticals i les línies horitzontals.
- L'AIRE. S'anomena AIRE a l'espai més o menys buit que es deixa entre els subjectes principals que apareixen en una imatge i els límits de l'enquadrament. Algunes de les normes que convé tenir presents al respecte són les següents:
- El primer pla i el pla mig han de deixar aire per sobre del cap de les persones. 
- Quan en una seqüència de vídeo els subjectes caminen, és necessari deixar un espai davant d'ells.
- REGLA DELS TERÇOS. Una de les principals regles de la composició és la REGLA DELS TERÇOS. Segons ella, els personatges o objectes principals haurien d'estar col·locats en les interseccions resultants de dividir la pantalla en tres parts iguals de manera vertical i també de manera horitzontal. D'aquesta manera s'aconsegueix evitar la monotonia que produeixen els enquadraments massa simètrics. A conseqüència de la regla dels terços cal tenir presents els següents aspectes:
- Els personatges principals no han d'ocupar el centre de l'enquadrament. 
- La línia de l'horitzó mai dividirà horitzontalment l'enquadrament en dues parts iguals.
- SIMETRIA. La SIMETRIA es produeix quan en un enquadrament apareix repetit un element de manera que un d'ells sembla el reflex de l'altre en un mirall. Les composicions molt simètriques resulten agradables, donen una sensació d'estabilitat, però poden resultar monòtones. Les composicions asimètriques són més dinàmiques, produeixen una sensació d'inestabilitat i poden generar més tensió dramàtica.
En compondre les imatges cal assegurar que els espectadors centrin la seva atenció en els llocs convenients i no mirin massa els elements secundaris.
- PROFUNDITAT DE CAMP. La PROFUNDITAT DE CAMP és l'àrea per davant i per darrere de l'objecte o personatge principal que s'observa amb nitidesa. Depèn de 3 factors:
- La distància focal. Les càmeres amb objectius de poca distància focal (gran angular) proporcionen més profunditat de camp a les imatges. 
- L'obertura del diafragma. Un diafragma mica obert augmenta la profunditat de camp de les imatges. 
- La distància dels objectes a la càmera. La profunditat de camp augmenta quan s'enfoquen els elements més llunyans i disminueix en enfocar objectes propers.
Una bona utilització de la profunditat de camp permet obtenir interessants efectes estètics, destacar determinats objectes i difuminar altres per evitar distreure l'atenció de l'espectador.
- GRAN PROFUNDITAT DE CAMP. Quan en una imatge hi ha GRAN PROFUNDITAT DE CAMP es veuen amb claredat la majoria dels objectes de la imatge, tant els que estan més propers al objecte principal com els més llunyans. 
La profunditat de camp es pot incrementar de diverses maneres:
- Quan s'augmenta la il·luminació dels objectes amb uns focus, de manera que es pugui tancar més el diafragma de la càmera. 
- Quan s'incrementa la distància dels objectes a la càmera, de manera que es pugui enfocar a major distància (en aquest cas també es redueixen les dimensions dels objectes). 
- Quan s'utilitzen objectius de poca distància focal (gran angular).
- POCA PROFUNDITAT DE CAMP. Quan en una imatge hi ha POCA PROFUNDITAT DE CAMP només es veuen amb claredat els objectes situats prop de l'objecte principal que s'ha volgut enfocar. 
La profunditat de camp es pot disminuir de diverses maneres:
- En treballar amb diafragmes molt oberts. 
- En reduir la distància dels objectes a la càmera, de manera que s'hagi de enfocar a menor distància. 
- Quan s'utilitzen objectius de gran distància focal (teleobjectius).
- DISTÀNCIA FOCAL. La DISTÀNCIA FOCAL és la distància que hi ha entre el centre de la lent de l'objectiu enfocat a l'infinit i la pel·lícula fotogràfica (o el mosaic de registre de la càmera de vídeo) on es formaran les imatges. 
Cada objectiu té una distància focal determinada. Els objectius es poden classificar en: 
- GRAN ANGULAR. Els objectius GRAN ANGULAR tenen una distància focal curta. Els objectius de gran angular amplien el camp visual i la profunditat de camp però distorsionen la realitat, exageren la perspectiva i fan que els objectes semblin més distants i llunyans del que estan en realitat. L'ús d'aquest objectiu és recomanable per a les preses d'objectes en moviment, ja que permet mantenir l'enfocament amb facilitat.
- OBJECTIU NORMAL. Es considera que el OBJECTIU NORMAL per excel·lència és el que té una distància focal d'uns 35 mm. L'objectiu normal és el que porten la majoria de càmeres fotogràfiques ja que proporciona un bon camp visual, unes imatges de grandària adequada sense distorsions i una acceptable profunditat de camp. També són els objectius més habitualment utilitzats en les càmeres de vídeo.
- Teleobjectiu. Els objectius tipus teleobjectiu tenen una distància focal llarga. Els objectius de tipus teleobjectiu acosten els elements que enfoquen però redueixen el camp visual i la profunditat de camp, comprimeixen els objectes i apropen més el fons. 
Quan es fan preses properes de la figura humana amb ells, poden provocar deformacions grotesques. Amb aquest objectiu és difícil mantenir l'enfocament quan es realitzen preses de moviment
- OBJECTIU MACRO. Els objectius MACRO permeten realitzar fotografies a petits objectes situats a molt poca distància de la càmera: flors, insectes ... L'objectiu macro també s'utilitza per realitzar fotografies d'imatges en suport paper. 
En aquest cas cal disposar d'una il·luminació amb un angle de 45 graus sobre cadascun dels costats del paper a fotografiar (per evitar ombres) i situar la càmera totalment fixa en un trípode.
Els objectius zoom permeten variar la seva distància focal, de manera que poden ajustar el seu comportament a diverses circumstàncies entre les posicions extremes de teleobjectiu i gran angular. 
En vídeo cal evitar fer un ús excessiu del zoom ja que cansa i marea a l'espectador.
- CONTINUÏTAT. El raccord o CONTINUÏTAT fa referència a la relació que existeix entre les diferents preses d'una filmació per tal que no trenquin en el receptor la il·lusió de continuïtat. Cada presa ha de tenir relació amb l'anterior i servir de base per a la següent. Per tant s'ha d'assegurar:
- La continuïtat en l'espai: línies virtuals, direcció dels personatges i dels seus gestos i mirades ... Per exemple, si un personatge surt d'una banda de l'enquadrament, en el pla següent ha d'entrar pel costat contrari. 
- La continuïtat en el vestuari i en l'escenari: ja que com les pel·lícules no es registren seguint el guió seqüencialment cal assegurar-se que el vestuari dels personatges i el seu entorn no canvien sense raó. 
- La continuïtat en la il·luminació: que no hi hagi canvis sobtats de tonalitat dins d'un mateix espai i seqüència. 
- La continuïtat en el temps.
- RITME. L'RITME d'un material audiovisual, s'aconsegueix a partir d'una bona combinació d'efectes i d'una planificació variada. Constitueix un dels elements que contribuirà més a fer que les imatges tinguin o no atractiu per als espectadors.
Per determinar el ritme que convé imprimir en l'una filmació caldrà tenir present el públic al qual va dirigida i les sensacions que es volen transmetre. El ritme ha d'estar al servei de la narració. Es poden considerar dues formes bàsiques de ritme: 
- RITME DINÀMIC. Quan un audiovisual té un RITME DINÀMIC transmet a l'espectador una sensació de dinamisme i acció. El ritme dinàmic s'aconsegueix mitjançant la utilització de molts plans curts (pla mitjà, primer pla ...) i de curta durada. El canvi ràpid de plans donarà sensació de ritme. Cal tenir present que l'ús de plans massa breus pot dificultar l'assimilació de la informació per part dels receptors.
- RITME SUAU. Quan un audiovisual té RITME SUAU transmet a l'espectador una sensació de tranquil·litat. 
El ritme suau s'aconsegueix utilitzant plans llargs i poc nombrosos. Quan es presenta un plànol general cal donar més temps a l'espectador per la seva lectura ja que acostuma a contenir més informació que els plans curts. Cal tenir present que l'ús de plans massa llargs pot crear un ritme massa lent i fer perdre l'interès dels espectadors. Quan s'observin dos plans d'igual durada semblarà més lent el que conté menys informació.
No s'ha de confondre el ritme amb la velocitat amb què succeeixen els esdeveniments.
-Il·lUMINACIÓ. Més del seu valor funcional, la Il·lUMINACIÓ té un valor expressiu ja que pot ressaltar o suprimir formes i crear una atmosfera determinada que produeixi molt diverses sensacions. Es poden distingir dos tipus bàsics d'il·luminació: il·luminació suau i il·luminació dura. Les preses interiors exigeixen crear lluminositat i contrast. Per aconseguir s'usen 4 fonts de llum:
- Il·luminació principal. 
- Il·luminació de farciment. 
- Il·luminació posterior. 
- Il·luminació de fons.
Les preses exteriors, sobretot en dies assolellats, exigeixen controlar el contrast existent mitjançant l'ús de reflectors que suavitzin les ombres. Els dies ennuvolats són els millors per fer registres exteriors ja que la llum és més suau i uniforme i genera menys contrast.
- Il·lUMINACIÓ SUAU. La Il·lUMINACIÓ SUAU o il·luminació tonal és una il·luminació difusa que redueix els contrastos excessius i permet apreciar bé els detalls a l'ombra. Es pot aconseguir compensant adequadament la il·luminació principal (interior o exterior) amb reflectors o focus de farciment. És una il·luminació plana, igualada i menys dramàtica que la il·luminació dura, i proporciona una aparença agradable a les persones.
- Il·lUMINACIÓ DURA. La Il·lUMINACIÓ DURA o il·luminació de clar i fosc, és una il·luminació direccional que serveix per destacar les formes i els contorns de les persones i els objectes. Produeix un fort contrast. S'aconsegueix utilitzant una potent il·luminació principal amb una feble il·luminació de farciment. Quan s'utilitza una il·luminació dura les persones poden aparèixer amb una imatge amenaçadora.
- TEMPERATURA DE COLOR. Cada tipus de llum té una temperatura de color determinada. Per adaptar la càmera a la temperatura de color de l'ambient cal fer un balanç de blancs, mitjançant el qual s'indica a la càmera quin és el color blanc. Les sortides i postes de sol i les llums incandescents tenen una temperatura de color baixa i de to vermellós. Al migdia la llum té una temperatura més alta i de to blau. La llum d'una espelma també té una temperatura de color baixa i de tonalitat vermellosa.
- EL COLOR. L'COLOR dels objectes es produeix per la llum que reflecteixen. Els objectes que no reflecteixen la llum apareixen de color negre. Els COLORS ens produeixen, de manera inconscient, diversos sentiments i sensacions. Es poden considerar dos sistemes de registre cromàtic:
- Additiu, el que s'usa en la imatge electrònica (vermell, verd, blau) 
- Substractiu, el que s'usa en la pintura (blau, vermell, groc).
Quan es creen imatges convé limitar els colors purs que s'utilitzen ja que si es fa servir un únic color dominant es podrà centrar millor l'interès en la idea principal. Entre les principals propietats dels colors estan:
- La tonalitat, que diferencia un color d'un altre. 
- La saturació, que representa la força del color, el seu grau de puresa o de mescla amb el blanc. 
- La lluminositat, que és la major o menor capacitat que té per reflectir la llum.
Segons la seva tonalitat els colors es poden classificar en dos grups:
- COLORS CÀLIDS (resulten excitants i estimulants). En general els espais amb colors càlids semblen més grans, propers i pesats.
- BLANC. És el color de la llum i de la claredat. S'associa a neteja, puresa, pau, calma. 
- GROC. És el color del sol i crida l'atenció per la seva brillantor. Evoca alegria, vitalitat i diversió. També és el color de la riquesa, ja que l'or és groc. 
- TARONJA. Els seus tonalitats suaus transmeten una sensació agradable d'ambient familiar i de confort. D'altra banda com és un color molt visible s'usa per senyalitzar perills i cridar l'atenció. 
- VERMELL. És el color de la sang i del foc. Es relaciona amb l'acció, el coratge, la passió, el dinamisme ... Comunica sensacions d'excitació, agressivitat i moviment. També s'usa per cridar l'atenció i indicar perill.
- COLORS FREDS (resulten sedants). En general els espais amb colors freds semblen més petits i llunyans.
- VERD. És el color de la natura que tranquil·litza i relaxa. També s'associa a l'esperança, salut, vitalitat, seguretat. 
- BLAU. El color del cel i del mar. Simbolitza coses grandioses, autoritat, lleialtat, dignitat, l'infinit. Quan és clar relaxa i proporciona frescor, seguretat i confiança; quan és fosc resulta trist. 
- VIOLETA. Es relaciona amb ambients elegants o luxosos. 
- GRIS. Color neutre, metàl·lic. També evoca falta de color, tristesa, pobresa. 
- NEGRE. Té dos significacions principals. D'una banda (en la nostra societat) es relaciona amb el misteri, la ignorància, la por, la soledat, la foscor, la mort. Però també s'associa a poder, domini, elegància.
- MOVIMENTS DE LA càmera. Els moviments de la càmera poden ser físics o òptics:.
- Moviments físics:
- PANORÀMICA. Consisteix en un moviment de rotació de la càmera cap a la dreta i cap a l'esquerra. Normalment la càmera està situada sobre un trípode i gira al voltant del seu eix. Té un gran valor descriptiu i també pot tenir valor narratiu.Podem distingir:
- Panoràmica horitzontal: moviment de rotació lateral. 
- panoràmica vertical: moviment de rotació de dalt a baix o viceversa. 
- panoràmica de balanceig: moviment de balanceig. En forma de càmera subjectiva pot representar el que veu una persona en estat ebri.
- TRAVELING. Consisteix en un desplaçament de la càmera. Té un gran valor expressiu, dóna relleu i perspectiva narrativa. També pot aportar un valor narratiu. Hi ha diversos tipus de traveling:
- Avanç / retrocés: segons que la càmera avanç des d'un lloc llunyà a un de més proper o al revés. 
- ascendent / descendent: la càmera acompanya al personatge en moviments cap amunt o cap avall. 
- lateral: la càmera acompanya en paral·lel a un personatge que es desplaça horitzontalment. Permet mantenir a prop l'expressió del personatge que es mou. 
- circular: la càmera es desplaça en cercle al voltant del personatge. Finalitat romàntica o simbòlica de tancament.
S'acostuma a fer situant la càmera en una vagoneta amb rodes que es mou sobre un carril de ferro.
- Moviments òptics:
- ZOOM. El moviment de ZOOM es realitza amb les càmeres que tenen objectius variables, ed dir, objectius zoom. Permet fer que els objectes s'apropin o s'allunyin sense desplaçar la càmera. També es diu traveling òptic. Cal tenir present però que a diferència del traveling, amb el zoom els objectes que s'apropen es comprimeixen.
Cal evitar abusar del zoom, ja que els excessius moviments d'acostament i allunyament de les imatges cansaran l'espectador.
- ALTRES ELEMENTS . Es consideren aquí:
- SIGNES DE PUNTUACIÓ . Realitzen la connexió entre els diferents plans entesos com a unitat de presa. Alguns d'ells són:
- Tall en sec: canvia de pla directament, sense cap element intermedi. És la forma més usual. 
- Fosos en negre: dissolen l'última imatge fins que arriba al negre total. Produeix la sensació que finalitza un període de temps. 
- Obertura en negre: d'una pantalla fosca va sorgint la imatge cada vegada de forma més lluminosa. 
- Cortinetes: es tanquen sobre l'última imatge o s'obren sobre la primera imatge de la següent presa. 
- Encadenament # 001600 (fos encadenat): mentre una imatge es va dissolent una altra imatge apareix progressivament. Indica un pas ràpid de temps. 
- Desenfocament: es tanca el pla desenfocant la imatge i s'obre el següent a partir d'un nou desenfocament que es va corregint. 
- Congelació: la imatge s'immobilitza fins a donar pas a una altra imatge. 
- Escombrat: la càmera fa un desplaçament molt ràpid i dóna pas a una altra escena un temps després.
- TEXTOS I GRÀFICS. vegades les imatges van acompanyades de text (verbal o escrit) i gràfics sobreimpresos. Les seves funcions poden ser diverses segons la intencionalitat del creador de les imatges:
- Determinació i fixació del significat de les imatges, ja que aquestes sovint són polisèmiques, es poden interpretar de diverses maneres. 
- Ampliació de la informació que mostren les imatges. Expressió d'idees i conceptes o d'emocions i sentiments. Invitació a la reflexió. 
- Presentació d'un logotip o marca que pretén cridar l'atenció i facilitar la memorització de la marca. 
- Repetició del significat de les imatges. A vegades sintetitza amb una frase o paraula el significat d'una seqüència (eslogan. ..). 
- Proposar una comparació entre les imatges i el que evoca el text. 
- Presentar una contradicció, quan les paraules diuen el contrari del que es veu . Això impressiona i provoca curiositat.
- TRUCS. Els TRUCS fan possible mostrar mons fantàstics i experiències màgiques (Superman) de manera que moltes vegades fan difícil l'espectador diferenciar la realitat de la fantasia. La tecnologia del vídeo facilita la creació d'efectes. Dins dels trucs es poden considerar:
- Registre intermitent . Permet presentar aparicions, desaparicions i transformacions de persones i objectes. També s'utilitza per mostrar animacions on els protagonistes són objectes (nines, titelles ...). - Muntatge invers . Permet mostrar la reconstrucció d'objectes trencats i seqüències que tornin enrere. - Muntatge múltiple , en el qual es combinen les seqüències registrades amb altres fragments de documentals o altres pel·lícules. - Maquetes i escenaris projectats , davant dels quals es desenvolupa l'acció dels actors. Permet visionar seqüències impossibles en escenaris irreals (efectes de ciència-ficció ...). - Cromakey . Permet barrejar imatges i realitzar sobreimpressions. - Infografia . Consisteix en la realització d'imatges per ordinador.



- MÚSICA I EFECTES SONORS. La música té un paper important en la creació dels ambients i ha de connectar amb la informació de fons que es vol comunicar. Per això la música i els efectes sonors no han de ser simples complements d'un material audiovisual sinó que seran considerats des del principi com a elements importants del material i amb una funció específica. La música pot complir diverses funcions:
- Música documental , la que correspon directament al so de la història narrada: una ràdio que escolten els personatges. - Música incidental , que s'usa per potenciar una determinada situació dramàtica: evocar, acompanyar, remarcar .... - Música asincrònica , que s'usa com a contrapunt (música nadalenca acompanyant imatges de guerra).

 Aspectes semàntics
A més de les funcions narrativa-descriptiva i estètica, tots els elements formals d'un producte àudio-visual tenen una funció semàntica. El significat dels elements morfosintàctics d'una imatge depèn de la seva articulació dins del missatge que es vol transmitir.Hay considerar:
- El significat denotatiu (objectiu), propi de la imatge. Tanmateix cal considerar que en un audiovisual, el significat de cada element depèn de l'anterior i del següent (1 +1 = 3). "Dues imatges juntes creen una tercera totalment diferent" (Eisenstein).
- Els possibles significats connotatius ( subjectius), que depenen de les interpretacions que faci el lector. 
Així, les imatges acostumen a ser polisèmiques (tenen més d'un significat), i també poden donar-se casos de sinonímia (elements diferents però que tenen un significat semblant). L'ús d' recursos estilístics contribueix a modificar el significat denotatiu dels elements del missatge. Entre els recursos estilístics destaquem:
- Recursos visuals i lingüístics
- El·lipsi. l'el·lipsi consisteix en l'omissió d'un element que, tot i així, s'endevina.
- Metonímia. La metonímia consisteix en la substitució d'un element per un altre amb el qual té una relació de tipus causa-efecte, continent-contingut, proximitat o context.
La sinècdoque és un tipus de metonímia que consisteix a agafar el tot per les parts o viceversa. També pot suposar la substitució d'elements amb una contigidad espacial, temporal o nocional. Per exemple: mostrar amb un plànol de detall només una part de l'objecte, la més significativa, la qual pugui despertar més l'interès de l'espectador. A partir d'ella, l'espectador haurà de reconstruir el que falta.
- Hipèrbole. La hipèrbole és una exageració que busca provocar un major impacte a l'espectador. 
Se solen presentar utilitzant imatges irreals, trucs i efectes especials.
- COMPARACIÓ . La COMPARACIÓ consisteix en la presentació de dos elements amb la finalitat que es puguin comparar les seves qualitats i propietats. És un recurs molt utilitzat. En el llenguatge verbal un exemple pot ser dir: "És lent com una tortuga."
- METÀFORA. La METÀFORA consisteix en una comparació molt exagerada en la qual s'elimina la comparació entre un producte i l'altre; i se substitueix directament un producte amb l'altre. S'identifica un terme real amb un d'imaginari amb el qual té una determinada semblança. En el llenguatge verbal un exemple pot ser dir: "És una tortuga."
- SÍMBOL. El SÍMBOL és un tipus de metàfora que representa un valor o un conjunt de valors d'una societat. El seu significat transcendeix del significat que tindria normalment per evocar una altra realitat.
- Personificació . La personificació consisteix en donar a un objecte o animal atributs propis de les persones. 
Per exemple quan es presenta a uns animals parlant. Les personificacions poden produir un gran impacte en els espectadors, sobretot als joves.
- CONTRADICCIÓ . La CONTRADICCIÓ o antítesi consisteix a mostrar una contradicció. Quan la contradicció només és aparent s'anomena paradoxa .
- Hipèrbaton . El hipèrbaton consisteix en una alteració de l'ordre lògic dels elements d'una imatge o seqüència. Per exemple: persones que caminen pel sostre, canvis de perspectiva ...
- Al·literació. l'al·literació consisteix en la repetició d'una sèrie d'elements que tenen sons semblants. Per exemple: "Passa't a la pasta"
- REPETICIÓ . La REPETICIÓ, iteració o redundància, consisteix en la repetició de determinats elements en una imatge o seqüència.
- JOCS D'IDEES. Els JOCS D'IDEES i els jocs de paraules consisteixen en establir associacions, presentar idees xocants utilitzant paraules de doble sentit, conceptes ambigus, ironia ...
- Recursos lingüístics (tenir en compte en la realció verbo icònica)
- FRASES FETES. Cites i refranys utilitzats popularment.
- IDENTIFICACIÓ PARAULA-MARCA. S'aprofita una paraula que té lletres o fonemes semblants als de la marca.
- DILOGÍA. Ús de paraules polisèmiques (banc, rotllo ...)
- IRONIA . donar a entendre el contrari del que s'expressa.
- Onomatopeia. Paraules la lectura imita un so (clic, guau ...).
- Interjecció. Ús de combinacions de lletres que expressen un estat d'ànim (uuaauuu! ...)
- EXHORTACIÓ . Advertència o consell (busqui, compari ...)
- INTERROGACIÓ RETÒRICA . Pregunta innecessària que no espera resposta.
- Al·lUSIONS. Frases amb què s'al·ludeix (sense nomenar-lo, tabú, motius estètics ...) a una persona o paraula.
- Neologisme. Creació d'una nova paraula.
- PARAULES col·loquials i vulgarismes, FRASES POÈTIQUES, RIMA ...

 

 

Exèmple d'anàlisi d'una fotografia Artística

 

Quan parlem de llenguatge de comunicació pensem directament amb el llenguatge verbal, és a dir, amb les paraules i la manera com les combinem per construir frases que representin algun significat.

Existeixen però altres maneres de comunicar significats, i el llenguatge audiovisual n'és un exemple clar. En aquest llenguatge utilitzem altres recursos a banda de les paraules: les imatges i els sons, que també es  combinen i s'articulen per generar significat.

Tota imatge està relacionada amb la realitat, o bé perquè l'imita, o bé perquè la representa o bé perquè en fa referència.

Elements denotatius

 

Punt : no te presencia en aquesta imatge con signe visual de importància narrativa. En tot cas només caldria destacar la textura de la fotografia que esta ampliada a gran format en la versió original.

 

Línia: les línies del mur trencades per les branques seques de l’arbre.

Formes: Destaquen les formes quasi regulars del terreny sec. formes que donen un ritme i una direccionalitat clara. aquesta direccionalitat apunta a la fotografia en blanc i negre rectangular que suporten el dos personatges.

Color : és una fotografia en blanc i negre pintada a mà. La combinació de les tonalitat triades es harmònica, per la poca saturació dels colors. El marró destaca en diferents punts de la fotografia, el terreny, el mur, el arbre, el gos, i molt diluït en la pell del personatges.

Dimensions: està pensat per un format molt gran que permet veure amb molta precisió el detalls de cada part de la fotografia.

Format: La relació entre el costat vertical i l’horitzontal es de 1'33: 1 es una mica apaïsat, format més horitzontal que vertical.

Punt de vista: es una mica picat respecte a la nena i al personatge que està assegut.

Organització del enquadrament: El recorregut visual s’inicia en la part inferior de la imatge ,....

Elements connotatius

Interpretació