El flaix és un sistema d'il·luminació que actua durant un espai de temps molt curt. Perquè aquest tipus d'il·luminació sigui efectiu el seu període de funcionament ha de produir-se dins de l'espai de temps en què l'obturador de la càmera està obert.

Tipus de flaix:

Flaix de bombeta
En un principi el flaix estava format per pols i filaments de magnesi i alumini que s’encenien amb una pedra d’encenedor.
Més endavant aquestes substàncies es van introduir dins de càpsules de vidre (bombetes de flaix).
Les bombetes de flaix estan formades per alumini-magnesi o bé per circoni en una atmosfera d’oxigen que afavoreix la combustió.
La taca blava que s’observa en elles és clorur de cobalt. Aquesta substància, en cas que entrés aire a l’interior de la bombeta, reaccionaria i es tornaria de color rosat. En aquest cas cal no utilitzar la bombeta ja que podria explotar.
Com a mesura de seguretat, actualment, totes les bombetes estan lacades per l’interior i l’exterior a fi de reduir el perill d’expansió dels vidres en cas d’explosió.

Flaix electrònic
En el flaix manual la intensitat de la descàrrega és sempre la mateixa.
Per tant, haurem de controlar l’exposició de la pel·lícula variant l’obertura del diafragma segons la distància on es trobi el subjecte del flaix.

Flaix automàtic:
En aquest tipus de flaix, la intensitat de la descàrrega és variable, depenent de la distància on es troba el subjecte fotografiat.
Per mitjà d’una cèl·lula, el flaix analitza la llum rebuda pel subjecte (mentre s’està produint la descàrrega). Quan la llum rebuda per aquest és suficient, el flaix interromp la descàrrega.

Número guia:
El número guia d’un flaix expressa la seva potència.
Normalment ve indicat pel fabricant i aquest l’expressa en metres i per una sensibilitat de 100 ASA.
Coneixent el número guia d’un flaix podrem calcular quin diafragma correspon a cadascuna de les distàncies on es trobi el subjecte fotografiat.
Així podem utilitzar la següent fórmula:

Sincronització:
En el moment en què es produeix la descàrrega del flaix, cal que l’obturador estigui en el punt de màxima obertura, és a dir, amb la pel·lícula completament descoberta.

Sincronització per flaix de bombetes:
La càmara sol portar unes connexions exteriors on es connecta la terminal del flaix. Així, quan accionem l'obturador es dispara el flaix.
Pel flaix de bombetes, aquestes connexions poden ser "M" o "FP" .

M: S’utilitza en càmeres amb obturador central i cal utilitzar bombetes d’aquest tipus (M).
La càmera porta un disposidtiu que retarda l’obertura de l’obturador perquè coincideixi amb el moment de màxima il·luminació.

FP: S’utilitza en càmeres amb obturador de pla focal i cal utilitzar bombetes d’aquest tipus (FP).

Sincronització pel flaix electrònic:
Es produeix la descàrrega del flaix en el moment en què la pel·lícula està completament destapada.
En les càmeres d’obturador central, pot utilitzar-se el flaix a qualsevol velocitat d’obturació. En qualsevol d’elles, la descàrrega es produirà amb l’obturador completament obert.
En càmeres d’obturador de pla focal, la descàrrega del flaix ha de produir-se quan la primera cortina està oberta del tot i la segona encara no ha sortit. La velocitat de sincronització serà, per tant, de 1/60 en la majoria de càmeres. En altres tipus pot ser també d' 1/125 (ve indicat en el dial de velocitats d’obturació).

En el cas d’utilitzar una velocitat més ràpida, el flaix es dispararà quan la segona cortina estigui ja tapant part de la pel·lícula. En aquest cas, podrem observar en la còpia una franja negre (sense exposar).

Utilització del flaix:
Quan utilitzem el flaix per il·luminar un subjecte, hem de tenir en compte que aquest ens proporcionarà una il·luminació dura amb un fort contrast entre les parts il·luminades i les ombres.
Per tal d’evitar-ho, podem utilitzar un difusor col·locat davant del flaix o bé fer rebotar la llum d’aquest contra una pantalla reflectora.
En el cas de no disposar de cap reflector, podem fer rebotar la llum dirigint el flaix cap al sostre (si no és massa alt) o bé en direcció a una paret (blanca o molt clara).
En aquest cas caldrà tenir en compte l’absorció de la llum per part d’aquesta i el recorregut real de la llum (més gran que la distància flaix subjecte).
Per calcular (aproximadament) el nou diafragma que caldrà utilitzar podem fer-ho amb la següent fórmula: