| Aquest tipus d'activitats
artístiques tenen precedents en el Dadà, el futurisme o
el Constructivisme rus entre d'altres, no és fins a la dècada
dels seixanta que l'art d'acció comença a desenvolupar-se
tal i com l'entenem avui dia. Podem dir que en els anys setanta, quan
els principals centres d'art internacionals s'interessen per les seves
activitats, és el moment que l'art d'acció és acceptat
com un mitjà artístic amb dret propi. De mica en mica aniran
creixent els espais dedicats a la performance, l'ensenyament introdueix
tímidament l'art d'acció i els museus començaran
a organitzar activitats d'aquest caire. També apareixeran publicacions
sobre la temàtica i, des de la història i la crítica
d'art, es comença a teoritzar sobre aquest fenomen. Des de llavors
aquests tipus de pràctiques han contribuït a desmuntar l'estatut
tradicional de l'obra d'art i han obligat a l'artista ha assumir noves
funcions, molt més pròximes al paper de mitjancer que al
de creador. |
| Les accions, els happenings
i les performances són simples esdeveniments efímers,
l'existència dels quals, com a obra d'art té una duració
limitada. Considerar aquest fet és important si tenim que en el
context dels anys seixanta foren constants les crítiques vers als
estaments artístics (els museus, les galeries, les exposicions).
Aquests havien convertit l'obra d'art en un objecte del qual se'n valorava
substancialment el seu valor econòmic. Aquest fet deixava a un
segon terme el seu valor artístic. Els artístes i el mateix
públic es veien atrapats dins d'aquesta dinàmica de mercat.
Les obres d'art d'acció eren intangibles, no deixaven rastre, no
podien ésser ni venudes ni comprades, només perduraven durant
un determinada fracció de temps. També podem relacionar
aquests tipus de manifestacions amb la protesta i crítica, amb
el fet reivindicatiu, tots ells aspectes socialment candents a finals
de la dècada dels seixanta del segle XX. L'acció s'ofereix com un estímul, no fixa definitivament una vivència, sinó que vol desencadenar un seguit de reaccions davant d'aquesta. En molts casos el desenvolupament d'una accióvol suscitar una espècie d'irritació i provocació en el públic, atacant directament els seus costums o convencions. la finalitat no és sinó la de despertar una sèrie d'interrogants sobre prejudicis, sobre costums, sobre maneres de fer i pensar. L'acció es dirigeix doncs directament al públic, no pretén que aquest sigui passiu, ans al contrari, que reaccioni davant l'acció i en alguns casos, fins i tot que hi prengui part. |
| JACKSON POLLOCK |
Pintor nord-americà. Tingué influències, en un primer moment, del muralisme mexicà i, des del 1935, de Picasso i els surrealistes europeus. Gràcies a l'ajut del crític d'art G.Greenberg, arribà a ésser conegut i el 1949 era ja considerat com un mestre indiscutible de l'abstracció. Fou el membre més important de l'action painting. Produí amb la tècnica del dripping, o sia de deixar regalimar la pintura des de pots foradats sobre enormes teles esteses a terra, obres on materialitza i fixa les seves pulsions més immediates i l'afrontament amb la seva pròpia pràctica pictòrica en una relació subjecte-superfície-color-moviment |
| JOSEPH BEUYS |
Coiot, maig de 1974. Galeria René Block, NY. Una setmana tancat amb un coiot. Diàleg amb l'animal sagrat dels indis i el xamà. Joseph Beuys (12 de maig de 1921 Krefeld, Alemanya- †23 de gener de 1986) fou un artista alemany dedicat al videoart, arts visuals i a les performances, que es va fer famós en els anys 60 per les seves performances en públic i la seva defensa del potencial curatiu de l'art i del poder universal de la creativitat humana. Les seves creacions plàstiques anaven estretament aparellades a la seva condició d'agitador intel·lectual. El 1979 fou candidat ecologista en les eleccions al parlament europeu. |
| YVES KLEIN |
Pintor i escultor francès. Fill de pintors, es formà a Niça i a París. Les seves primeres produccions foren sèries monocromes de taronges, grocs, verds, i posteriorment se centrà en tres colors; el rosa, l'or i sobretot un blau extremament intens que fou conegut com a International Klein Blue (IKB), amb el qual recobrí tot tipus d'objectes i relleus. A partir del 1960 formà part del grup francès nouveaux réalistes i realitzà les primeres anthropométries. A la sèrie Antropometries de l’Època Blava, realitzada a començaments dels
anys 60 per Yves Klein (Niça, França, 1928 – París, França, 1962), l’artista
utilitza els cossos de les models i el seu propi cos per tal de produir empremtes
sobre la tela. Aquestes empremtes corporals s’han reduït al fragment del tronc
com a símbol antropomètric, sense cap expressió d’individualitat. Klein utilitza la
carn com a instrument per expressar la presència fenomenològica del cos. El
cos esdevé presència evocadora però també únicament un rastre, el vestigi de
la forma material que ja no existeix en temps real. A l’univers conceptual de |
| ANNA MENDIETA |
: el seu treball conté elements relatius al santoral i a les religions animistes practicades a Cuba. Una de les seves primeres obres d'aquest tipus fou la performance titulada Muerte de un pollo, celebrada el novembre del 1972. L'acció fou filmada i en ella podem veure com un home talla el cap a una gallina i lliura el cos a Anna Mendieta, que està situada nua davant d'un mur blanc. Quan l'artista agafa la gallina per les potes, aquesta encara s'agita incontroladament. |
| CARLOS PAZOS |
l'artista Carlos Pazos (Barcelona, 1949) produeix un seguit d'obres que s'allunyen de les disciplines artístiques tradicionals i que focalitzen la seva temàtica envers la reflexió irònica sobre lalta" cultura, aquella admirada pel gran públic i presa per model. Gran part de les obres són de caràcter efímer i normalment utilitza el propi cos com a suport. En un dels seus projectes l'artista aborda la construcció d'un personatge fictici, un alter ego, i utilitza diversos elements de la cultura popular presents en el cinema, la música pop i les revistes il·lustrades per caracteritzar-lo. Voy a hacer de mí una estrella és el primer treball en aquesta línia, |
| GÜNTER BRUS: |
Brus sotmet el cos com a una auto acció pictòrica (Acció Autopintura). L'utilitzarà com a suport pictòric. Ell mateix farà traços amb pintura sobre el seu cos, l'anirà modificant com si es tractés d'un espècie de dramatúrgia plàstica. Les accions que fa Brus però són absolutament controlades. Els traços són violent però precisos. L'acció i els gestos de Brus foren curosament captats amb imatges fotogràfiques que accentuen aquesta precisió. Tan sols emprarà dos colors: el blanc i el negre. Per a desenvolupar l'acció ell es troba en una habitació blanca, vestit i pintat de blanc, rodejat d'objectes blancs. Les pintades són de color negre. Són com una autoimposicions que ell mateix es realitza |
| MARINA ABRAMOVIC |
: Marina Abramovic s'autoagredeix o permet que l'agredeixin en les seves obres. Una de les qüestions que explorà fou l'agressió passiva i "Els límits del cos". Juntament amb l'artista Ulay exploren el dolor i la resistència de les relacions, entre ells mateixos i el públic. |
| ORLAN |
Artista francesa. Treballa en una obra molt personal que barreja gran varietat de mitjans, com el vídeo, la fotografia, la instal·lació o les tecnologies més innovadores. Realitza una sèrie d'accions i performances sobre ella mateixa, utilitzant el seu cos com a suport. Ha enregistrat amb filmacions i fotografies intervencions quirúrgiques, bàsicament de cirurgia plàstica, operacions a les quals se sotmet freqüentment, en el que anomena "art carnal". |
