«Vull ser un començament, no pas un final; inaugurar el segle; si tinc un paper en l'art, és aquest.»
Maillol

Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, Rosselló, França, 1861-1944) és un dels escultors més destacats i originals de la primera meitat del segle passat. Pioner de la modernitat, la seva obra esdevé un punt de ruptura que obrirà una de les principals vies de renovació del llenguatge formal de l’escultura al segle xx, en trencar radicalment amb la grandiloqüència i el narrativisme estatuari característics de la fi del vuit-cents.
L’obra de Maillol significa la reinvenció permanent del concepte de bellesa en un moment en què l’art modern fa miques la representació de la realitat. Maillol rebutja el moviment i, per mitjà d’una simplificació extrema dels volums, busca la forma pura tal com els pintors coetanis busquen el color pur.
El naixement de l'escultura
Maillol s’inicia en l’escultura amb els baixos-relleus, que li serveixen de transició entre el treball de superfície de la pintura o la tapisseria i el volumètric de l’escultura. L’artista descobreix en l’escultura la facilitat d’execució i, sobretot, la llibertat d’invenció que li mancaven. Les seves primeres terracotes criden l’atenció d’Ambroise Vollard, que el 1902 ja li dedica una exposició.
En la primera dècada del nou segle, Maillol troba el seu propi camí de creació en el retorn a un concepte clàssic —inspirat en l’arcaisme de la Grècia preclàssica— que significa la recerca d’un art de síntesi en què raó, harmonia i proporció són els elements bàsics. D’aquesta manera crea un nou cànon de bellesa, basat més en la invenció de les formes que en l’expressivitat del subjecte.
L’afirmació de l’estil
Maillol renuncia a fer escultura narrativa, és a dir, a dotar-la d’un missatge històric, literari o religiós. Les seves Venus i les seves banyistes són sorpreses en postures simples, on la perfecció de les formes i l’extraordinari equilibri de les proporcions esdevenen el veritable tema. És justament la seva concepció arquitectònica de l’escultura el que li permet, sigui quina sigui l’escala, preservar en tot moment l’harmonia de les proporcions.
Davant Mediterrània, André Gide escriu l’any 1905: «Maillol acaba d’introduir el silenci en l’escultura.» Maillol du a terme una fractura definitiva entre l’antiga concepció de l’escultura i una nova visió de l’art que es basa en la depuració i la simplificació. D’aquesta fractura neix l’art modern en l’estatuària i Maillol s’erigeix en un dels seus màxims referents.
L’Acció encadenada
A més d’un gran nombre d’encàrrecs de col•leccionistes particulars, al 1905 finalment li arriba la primera comanda pública: la realització d’un monument a la memòria de Louis-Auguste Blanqui (1805-1881), un polític de conviccions revolucionàries i antimonàrquiques que va passar bona part de la seva vida a la presó. Maillol opta per la idea d’una dona encadenada que tracta de trencar unes cadenes invisibles bo i entregirant el seu tors poderós. En representar un polític per mitjà de la figura d’una dona despullada, l’artista proposa una nova concepció del monument públic.
L’Acció encadenada –o Monument a Auguste Blanqui– va aixecar un gran escàndol perquè la seva concepció profundament moderna va ofendre el gust reaccionari dels poders públics de l’època.
La importància del tors
Per Maillol el tors és la forma pura i esdevé el veritable tema d’una escultura. El fet que una estàtua pugui ser batuda i erosionada per la sorra i les onades durant mil•lennis fins a l’extrem de convertir-se en una figura reduïda a simples volums que, tot i així, no deixen de ser harmoniosos, demostra a l’artista que només compta la forma, i no pas el sentit, i que la puresa d’una línia i d’un perfil és eterna.
La concepció del tors —fragment del cos humà—, en tant que culminació de la forma i obra en si mateixa, representa en escultura una de les idees més innovadores de Maillol, que en aquell moment trenca amb la tradició de la figura acabada.

Les Estacions
Maurice Denis, pintor del grup nabí i teòric de l’art modern, rep de l’important col•leccionista rus Ivan Morozov l’encàrrec de realitzar un gran fresc al seu palau de Moscou. Denis proposa al mecenes rus de decorar els angles del seu saló amb un grup d’escultures de mida natural, i n’encomana l’execució al seu amic Maillol. Les dues primeres figures, Pomona i Flora, han de personificar el temps de la collita, i L’Estiu i La Primavera, el de la floració. Aquestes escultures van rebre finalment el nom d’Estacions.
Amb aquest grup, Maillol basteix quatre tipus femenins, amb els quals continuarà treballant al llarg de la seva vida. Més endavant, per exemple, farà una Pomona vestida o, a l’inrevés, una Flora nua.

L’artista va aconseguir traslladar-se a París a estudiar art amb una petita pensió el 1881. El coneixement de Gauguin va ser decisiu en la trajectòria artística de Maillol. Molt haviat l’artista, que en aquells moments desitjava ser un gran pintor, es va alinear amb el grup dels nabis i els profetes, defensors dels postulats de Gauguin.

El 1985 Maillol va començar, quasi per a distraure’s, a experimentar amb la talla de fustes i coent petites terra cuites en un forn domèstic. En aquestes obres de dimensions menudes es trobaven ja els ingredientsdel que poc després seria una autèntica revolució en la concepció de l’escultura.

Maillol va construir les seves escultures sacrificant la narrativitat i el naturalisme per a centrar-se exclusivament en la plasmació primordial de la forma. Va crear les seves obres, per tant, com a exercicis de pura forma, és a dir, despullades d’artificis narratius i referències simbòliques o al·legòriques.
Avui no hi ha dubte que Maillol és un dels escultors fonamentals per a l’art modern; no en va la seva influencia va ser decisiva en els treballs d’artistes com per exemple Arp, Laurens o Henri Moore. Encara que Maillol va ser sempre un escultor figuratiu, el procés de síntesi formal desenvolupat en la seva estatuària va conduir la seva obra cap a les portes de l’abstracció. Ningú millor que Dina Vierny ha expressat amb tanta rotunditat la importància del mestre francés: “Maillol és l’escultor que va trencar amb el segle XIX –fins i tot el gran Rodin no havia abandonat el segle XIX–. Així doncs, Maillol era el primer escultor que va trobar el pas simple, que va depurar, que va abolir el moviment i va descobrir el silenci, és a dir, l’interior. ’Vull esculpir l’impalpable’, deia.