L'artista nascut a Maella (Aragó) el 1881 va dedicar la major part de la seva trajectòria artística a investigar noves formes de treballar l'espai. Fins a Gargallo, el procés més habitual havia consistit a treballar els volums (formes convexes). Ell va buscar tot el contrari: com es plasma el buit (formes còncaves). I va anar perfeccionant la tècnica fins que va aconseguir que les seves peces fossin autèntics dibuixos en l'aire, perquè una de les facetes que Gargallo mai no va deixar de banda va ser justament la del dibuix.

El profeta —procedent del Centre Georges Pompidou de París—, la Gran Ballarina —que surt per primera vegada en molts anys dels Musées Royaux des Beaux-Arts de Brussel•les— i la Gran Bacant —que es visitar al Museu Nacional d'Art de Catalunya però que ara, envoltada de la resta d'obres de Gargallo, cobra una nova dimensió. I segon, però no menys important, la de resseguir pas a pas l'evolució personal d'aquest creador que va treballar amb el mateix afany al llarg de la seva vida les formes classicistes i les més innovadores.

Dividida en sis àmbits, que es corresponen a les diverses etapes de la seva producció i evolució artística, la mostra presenta els inicis artístics de Gargallo a la bulliciosa Barcelona del final del segle XIX i principi del XX —es va formar als tallers d'Eusebi Arnau i Mascort, entre el 1895 i el 1903, i va treballar a les ordres de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, per al qui va decorar l'interior i l'exterior de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau de Barcelona i va fer diverses escultures per a l'interior del Palau de la Música Catalana.

També presta atenció als diversos viatges a París que Gargallo, com qualsevol artista de la seva època, va fer, del que hi va aprendre i del que hi va assajar amb diversos materials: coure, plom i ferro. A cavall d'aquests materials, Gargallo va anar polint la seva recerca personal i poder contemplar aquestes peces de manera cronològica —algunes d'elles reduplicades perquè una de les característiques de l'artista era anar retocant les obres fins a trobar-hi el que buscava— és una magnífica ocasió que no s'ha de deixar passar.

Això sense comptar que moltes de les peces exposades tenen la seva pròpia història: com ara un dels retrats de Greta Garbo (Greta Garbo amb pestanyes), peça del 1930 que va pertànyer a l'actriu fins que va morir. O encara la xapa de coure, Dona pentinant-se, del 1931, que va ser trobada fa uns vuit o deu anys en una botiga de ferralla i ara pertany a una col•lecció particular. Per no dir la possibilitat de descobrir el treball constant de més de vint anys que Gargallo va invertir en la seva obra més coneguda, El gran profeta, a partir d'esbossos en tinta que daten del 1904 i de la xapa de coure Cap de profeta, del 1926, que es guarda al Reina Sofía de Madrid.

Justament, Gargallo no va poder veure el Gran profeta tal com el podem contemplar avui. L'obra va ser concebuda per ser fosa en bronze, i l'escultor va intentar trobar el finançament per poder-la dur a terme però va morir abans d'aconseguir-ho. Un altre privilegi que aquesta exposició ofereix als visitants.