David i Goliat

CRÒNICA

Algunes escultures van arribar amb retard a la cita olímpica, com ara la d'Antoni Llena David i Goliat, que no va ser inaugurada fins al 7 de desembre de 1992 per les dificultats tècniques que comportava. Es van donar diverses explicacions sobre l'escultura i el seu títol que, per cert, és el mateix que la dedicada a les Brigades Internacionals que es troba al barri del Carmel. Una d'elles parla d'un David que són les tres potes que sustenten la gran careta que domina el monument i que simbolitzen els pobres del desaparegut barri del Somorrostro, que es trobava en aquesta zona; una altra explicació es refereix a la victòria que va suposar transformar una zona degradada en una residència d'atletes. El cert és que l'escultura va haver de vèncer moltes dificultats tècniques, ja que la careta del gegant era com una gran vela que podia patir problemes per causa del vent, i va caldre l'ajut del despatx francès d'enginyers Principia Recherche Developement, de Blagnac, per resoldre la qüestió. L'escultura, la maqueta de la qual havia pogut admirar-se a la galeria Artgràfic el 1991, va ser traduïda a les seves notables dimensions al taller del mataroní Pere Casanovas.

Les dificultats tècniques van persistir els anys posteriors a la col•locació. Cap enginyer ha volgut apostar mai a favor de l’estabilitat del monument. L’acció del vent i la proximitat al mar, causant d’oxidacions, han estat letals, segons es va constatar en fer una inspecció rutinària quan s’estava restaurant l’escultura El poder de la paraula,situada a prop. El 2005 s’hi va portar a terme una important restauració, que va durar molt de temps i va comportar pràcticament el desmuntatge total, i el 2007 s’hi van haver de realitzar de nou obres de manteniment considerables, dirigides per Pere Casanovas, que havia executat l’obra original. S’hi van fer desguassos per evitar acumulacions d’aigua a l’interior, es van refer les soldadures i es va protegir tot amb resines. L’ideal hauria estat que s’hagués utilitzat acer inoxidable des del principi, però en no haver- se fet així, s’ha d’estar vetllant de manera permanent per la seva estabilitat i consistència, a causa del seu peculiar disseny.

» Jaume Fabre, Josep M. Huertas


COMENTARI

El 1999 la Galeria Toni Tàpies va exposar un conjunt de "quadres-retaule" i escultures sota el títol Antoni Llena: Fantasmes públics i privats, un recull de peces realitzades tant per a l'espai públic com per al privat centrades en el tema de la figura del fantasma. Una de les peces era "David i Goliat", una escultura de petites dimensions realitzada prèviament com a projecte per ocupar un espai públic a la Vila Olímpica, i que estava formada per dues peces (dos personatges) unides per cables, de les que hi pengen dues grans planxes blanques, com si fossin dos llençols estesos. En el catàleg de l'exposició, sobre aquesta peça l'autor va escriure: "Esbós fet a partir de la idea dels llençols. Record de ciutat mediterrània. Els llençols com a Fantasmes d'intimitats esteses als ulls de tothom. Memòria rentada".
Des del primer projecte, doncs, sembla que la idea de donar vida a un fantasma fet de llençols ja era present. La següent obra del catàleg és "David-Goliat -- Goliat-David", l'escultura que realment s'havia aixecat a la Vila Olímpica el 1992. Com que el text era posterior a les polèmiques que van acompanyar l'escultura, l'autor va intentar explicar les intencions de la seva obra: De la meva escultura a la Vila Olímpica, només sabria exposar-ne les intencions que m'incitaren a fer-la, bo i recordant que, les intencions, ni les més bones, no basten, totes soles, per fer que una obra sigui art. Així, n'aplegaré unes quantes, amatent a reconstruir, partint de la idea de fantasma, l'esperit i els dubtes que van gestar-la.
1. Fer un llençol gegantí que, talment un mocador, acomiadés del nostre paisatge urbà un món que s'afona: el dels llençols eixugant-se als balcons.
2. Evitar la nostàlgia. Alçar al bell mig de la nova ciutat, on havien viscut els pobres de Somorrostro, un David vencedor.
3. La testa del gegant (120m2 de superfície i vuit tones de pes) convertint-se, contra la fúria dels vents, bo i vencent-los, en David.
4. Fer una escultura que fos, alhora, fanal. Qui se la prendria de debò? Fer una obra impossible d'idealitzar, ni com a escultura, ni com a disseny.
5.Fer un monument no monumental, sinó transitable.
6.Fer una obra que, pública i tot, no perdés privacitat. Per aconseguir-ho, n'hi hauria prou amb un sostre parat a la intempèrie? Una obra que, vista de lluny, entrés en contradicció amb l'entorn, que aparegués grotesca i malgirbada, però que, vista de sota, fos solemne i religiosa.
7. Fer una obra que es pogués mirar aïllada, no interferida ni pels gratacels pròxims ni per la xemeneia de Can Folch, ni per la font monumental... Per a reixir-hi, n'hi hauria prou d'obligar a l'espectador a aixecar el cap per contemplar-la retallada al cel? -al cel i a... terra, en l'ombra que hi projectaria?
L'obra, doncs, afronta diferents qüestions, sense tenir una lectura única. Potser és per això que els dos personatges del mite bíblic es fonen en una sola figura, ja que així és. La peça manté la fragilitat de tres filferros aguantat precàriament una màscara de paper, que a l'estar redimensionada a una escala tan gran, crea la perplexitat d'un objecte fóra de lloc, impossible.
» Llorenç Bonet