Homenatge a Picasso

INSCRIPCIÓ

Quan no tinc blanc hi poso roig
No, la pintura no està feta per decorar apartaments / sinó que és una arma ofensiva i defensiva contra l'enemic
BARCELONA A PICASSO 1983


CRÒNICA

Quan Oriol Bohigas era delegat d'Urbanisme (1980-1983) va encarregar a Antoni Tàpies un monument que honorés la memòria de Pablo Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins, França, 1973), artista format a Barcelona, on va viure intermitentment els anys del canvi de segle. Només li va indicar el lloc on s'instal•laria, el passeig que duia el nom del pintor des del desembre de 1979, al costat del Parc de la Ciutadella.

El lloc triat estava marcat per la presència propera de l'umbracle i les reixes del parc. Tàpies va treballar conjuntament amb els arquitectes Lluís Domènech i Roser Amadó, que després farien la rehabilitació de l'editorial Montaner i Simón a la Fundació Tàpies. L'artista va decidir que posaria un objecte i que l'embolcallaria amb un cub de vidre de quatre metres de costat. Un sofà atrotinat i travessat per unes llances va ser l'objecte triat "per expressar plàsticament que l'obra de Picasso va ser sempre antidecorativa i anticonformista" segons va escriure Lluís Permanyer. Un llençol blanc fa com de banda, amb tres frases del pintor: "Quan no tinc blau, hi poso vermell"; "El que em salva és fer-ho cada dia pitjor", i "No, la pintura no és feta per decorar pisos, sinó que és un arma de guerra, ofensiva i defensiva, contra l'enemic". Les llances que s'estavellen contra el moble serveixen també per sostenir el sostre i amagar els tubs que porten l'aigua fins als vidres, per donar la sensació de relació amb l'estany on el monument està situat. És una obra amb problemes de conservació, raó per la qual l'aigua que ha de mullar mansament els vidres no sempre funciona. Va ser inaugurada el 18 de març de 1983. D'ençà de la seva inauguració, ha suscitat lloances i crítiques perquè s'aparta clarament del concepte tradicional de monument.

L’any 2006, coincidint amb l’Any Picasso, s’hi va portar a terme una restauració total, ja que els problemes d’humitat l’havien deteriorat greument. Els mobles originals es van haver de fer pràcticament nous, les barres de ferro es van substituir per acer inoxidable, es va crear un nou sistema de ventilació per evitar condensacions i un altre de recirculació de l’aigua. Tot i així segueix essent una peça amb dificultats tècniques de manteniment, especialment pel que fa al circuit d’aigua i a les agressions contra els vidres que, tot i ser laminats de cinc centímetres de gruix, reben periòdicament les conseqüències de bretolades que aconsegueixen danyar-los.
» Jaume Fabre, Josep M. Huertas

COMENTARI
Aquest és un monument singular. Ha desaparegut tota mena d'al•lusió -encara que sia estilitzada a la manera de les escultures dels escultors geometritzats del postcubisme- al pintor que se celebra, i aquest fet pot desconcertar l'espectador senzill.
En un passat remot se celebraven les personalitats significatives guerreres, polítiques o artístiques, en la seva efígie més representativa, en actitud "heroica", eqüestres o dempeus, majestuoses o amb els instruments del seu art. Després, més modestos, en bust acompanyat de vegades per al•legories més o menys complexes segons l'indret... i els recursos econòmics disponibles. Fins i tot, de vegades, es recorria al mur pintat per simular la corporeïtat de l'estàtua. Paolo Ucello i Andrea del Castagno, varen passar al mur la solidesa marmòria o de bronze del monument antic. Avui, al nostre confús i atribolat món incert, un pintor, Tàpies, per honorar un pintor enorme i polimorf, no recorre a la imatge figurativa, que fixa la presència, sinó que passa a donar realitat corpòria al mode desfet, fragmentari i erosionat, de la memòria personal, que evoca l'artista per les seves petjades. S'ha prescindit ja de qualsevol mena de gest solemne, de tota mena de monumentalitat formal. El que importa és la manera de recordar, i la memòria és trenquívola i múltiple, perduda ja tota confiança en la solemnitat unitària. Sota el vidre fràgil, fet ambigu i tremolós per la contínua làmina d'aigua que desdibuixa a l'ull els contorns i dissol les formes en una estranya vibració, s'acumulen els objectes que foren quotidians i que es fonen ara en una imprecisa condició d'abandó. La geometria rigorosa de les arestes es contraposa a la caòtica i fluent consistència d'aquells elements, emboetats com a l'atzar i disposats en fugisseres diagonals. Un text, que a penes llegim, però del qual les paraules porten un significat entrevist, es cobreix parcialment amb una taca vermella; el color de la sang i de la lluita. Un món de detritus, en lluita vers la llum de vidre, una realitat que s'ha fet servir, que es desfà, caduca, i una voluntat lluminosa que l'assumeix i envolta, cenyida en transparent geometria, aparentment durable, en llur paradoxal tremolor aquàtic.

En el monument a Picasso de Tàpies, el valor essencial és la fidelitat del pintor que el realitza al seu món propi; la seva sinceritat personal i expressiva. No és el Picasso personal, amb el seu rostre i el seu gest, ni són els atributs de la seva vida i del seu art dins d'un codi preestablert i desplegat a la manera de representació teatral. És la lluita contra el dolor i la malenconia, a través d'uns objectes que són la seva destrucció tova, a penes protegits per unes làmines de vidre que creen una atmosfera freda i intemporal, com dins un somni, ens mostren la permanència, dòcil però imprecisa, de la memòria de Picasso amb el seu món desfet, en la consciència i en l'obra d'un dels més lúcids artistes del segle XX.

Alfonso E. Pérez Sánchez