L'obra està realitzada en marbre blanc. Es tracta d'un grup escultòric exempt, resolt amb la tècnica de la talla. En l'obra, Bernini capta, amb magistral resolució, l'instant precís de la transformació de la deessa en llorer (en grep "daphne"). Les dues figures es troben embolcallades en l'espiral dinàmica que, des dels peus del déu, ascendeix fins a les mans de la deessa, que s'està convertint per moments en fulles i branques. Tot és ritme en diagonal ("serpentinato"), força i moviment que dóna a l'obra la seva dimensió oberta i il·limitada. Bernini ha resolt amb gran mestratge la transmissió de textures i sensacions, el tacte de la pell i de les robes, la finesa de la pell, la delicadesa d'uns membres que deixen de ser humans per adquirir la seva nova condició vegetal. L'obra ha estat pensada per a ser contemplada des de qualsevol punt de vista, en un moviment espiral ascendent que no té límits. Es tracta d'una obra de joventut en el més pur estil barroc: dinamisme, moviment frenètic, espai escenogràfic, dramatisme, tensió emocional, instantaneïtat.

Bernini ha immortalitzat un episodi del mite de Dafne, una nimfa de les aigües dolces, filla del déu riu Peneu. Segons la llegenda, Apol·lo, el déu de la música i de l'amor, es va enamorar de Dafne i la va perseguir apassionadament. Per escapar d'Apol·lo, la deessa va suplicar al seu pare i aquest la va convertir en llorer, en el moment en què el déu anava per tocar-la. En record d'aquest amor impossible, Apol·lo va prendre el llorer per corona. La història va ser recollida per Publi OVIDI en una de les seves Metamorfosis.

Bernini va rebre l'encàrrec de l'obra de part del cardenal Borghese, un dels principals comitents de l'escultor. Té una finalitat clarament estètica, d'una certa dimensió lúdica (inscripció poètica). L'obra s'emmarca en el gust que els dignataris eclesiàstics de l'època sentien per la mitologia clàssica i per tot allò que enaltís els sentiments i el plaer sensorial. No deixa d'haver-hi un cert sentit de gaudi per la vida en la seva dimensió fugissera ("carpe diem").

Al peu de l'estàtua hi ha una inscripció que diu: "Quisquis amans sequitur fugitivae gaudia formae fronde manus implet baccas seu carpit amaras" -Qui, amant, segueix els gaudis de la bellesa que fuig, omple les seves mans de fullatge, o bé agafa fruits amargs. Aquests dos versets s'atribueixen al cardenal Barberini, futur papa Urbà VIII.

Alfred SCHREM, SelectivitArt. Història de l'Art, Edicions de la Magrana, col. L'Esparver Llegir, 83, Barcelona, 1998.