De metalls emprats en l’escultura en podem distingir de diferents tipus:

· bronze: aleació de coure i estany. En la seva composició també hi pot haver zinc o plom. Se sol emprar amb la tècnica de la fosa i és molt corrent d’utilitzar la tècnica anomenada de la cera perduda; que consisteix en preparar un motlle en fang, cobrir aquest motlle amb una capa uniforme de cera, recobrir-lo amb una altra capa d’argila i introduir-hi el metall fos que passa a ocupar, pels efectes de la calor, el lloc de la cera fosa. Un cop s'ha refredat es retira tant el motlle exterior com l’interior. El bronze és de color vermellós i brillant, però amb el temps es torna negre. Pot imitar-se aquesta tonalitat, tractant la peça amb oli; si a més es frega amb vinagre es torna verdós. En certs moments històrics el bronze es cobria amb una capa de daurat o de platejat.

· or i plata: treballat amb la tècnica de la forja, és a dir el modelatge de fines làmines que s’adaptaven a una ànima de pedra o fusta. Si es combina l’or i l’ivori resulta l’anomenada escultura crisoelefantina.

· ferro: es pot diferenciar en funció de la tècnica que s’utilitzi entre:

• - el ferro forjat, que es treballa a cops de martell sobre una farga en calent o en fred i soldant-ne les peces.
• - el ferro fos, que es treballa vessant el ferro líquid en motlles preparats.

· plom, llautó i acer: metalls considerats com a no nobles en èpoques anteriors, però que han estat revaloritzats per l’escultura del segle XX.

L'aleació de coure i estany. L'oxidació dóna una pàtina de color verd.

Les aleacions de coure que tenen menys d'un 15% d'estany són dures, però el bronze és més dur si augmentem la proporció d'estany.

Les aleacions que tenen més d'un 35% d'estany són molt dures i abans d'aprendre a treballar el ferro per mitjà del temple es feien servir eines de bronze amb una aleació del 30 al 35% d'estany.

Avui en dia també per a escultura al bronze se li afegeix zinc o plom.