Tècnica

Entenem per tècnica la manera com es treballa (procediments) el material o materials que es volen emprar per a fer l’escultura. Així doncs, no ens ha d'estranyar que les tècniques escultòriques vagin molt lligades al tipus de material que s’empra per esculpir una obra. Així, en l’escultura podem parlar de les tècniques següents:

TALLA: consisteix en treure material a través de l’ús de les eines adequades. S’aplica fonamentalment a la pedra, fusta i ivori.

FOSA: (també anomenada BUIDATGE). Consisteix a preparar un motlle on es vessa metall escalfat fins a l’estat líquid. Un cop refredat el metall, es trenca el motlle i queda l’obra a la vista. Una de les tècniques específiques de la fosa és l’anomenat mètode de la cera perduda, molt emprat per aconseguir obres amb una fina capa de material.

MODELATGE: consisteix en afegir material que es pot manipular (mal·leable). Sol utilitzar-se amb materials com la cera, el fang, estucat, guix o escaiola.

FORJA: consisteix en adaptar, modificar un metall escalfat a altes temperatures fins a donar-li la forma volguda.

Materials

D’entre els nombrosos materials emprats al llarg de la història de l’art pels escultors en destacarem els següents:

FANG: argila natural, composta de silicat d’alumini, de vegades contaminat per òxid de ferro. Es treballa afegint-hi material (modelatge) i el seu principal problema consisteix en la poca resistència al seu mateix pes, per això l’obra ha de ser buida de dins, sobretot si s’ha de coure.

D’escultures fetes amb fang en podem destacar de vàries classes:

• terracota: figura de fang cuit, policromat o no. La tècnica de la terracota consisteix en pastar l’argila i deixar-la assecar a l’ombra. Quan està seca es cou al forn. Si es vol que la peça adquireixi una tonalitat vermella s’ha de fer la combustió amb oxigen (oxidada); en canvi, si es vol que aconsegueixi una tonalitat grisosa o negra s’ha de fer la combustió sense oxigen (reduïda).
• ceràmica: art de fabricar vaixelles o recipients. La tècnica més antiga de treball és l’enrotllat en espiral tot i que ja de molt antic l’home va aprendre a fabricar-ne amb torn o amb motlle. Segons el material i la temperatura de cocció, en la fabricació de ceràmica es distingeixen:

- pisa: argila fina, opaca, de color blanc ivori. Cuita entre 1000º i 1300º.

- majòlica: loza amb esmalt de reflexos metàl·lics.

- porcellana: pasta d’argila blanca composta de caolí i feldspat. Cocció a altes temperatures. Peces resistents.

- gres: argila amb molt de sílice. Vitrifica a temperatures elevades (1300º). Peces molt dures, de parets fines i gairebé transparents.

·

PEDRA: És segurament el material més emprat en escultura al llarg de la Història de l’art. Es pot classificar segons el seu origen geològic, les seves característiques... Podem distingir entre:

· roques toves: alabastre, sorrenques, calisses... i en general totes les roques sedimentàries.

· roques dures: marbres (blancs i de color).

· roques molt dures: roques eruptives (basalt, pòrfir, jasp, sílex, diorita, granet...).

La tècnica pròpia del treball de la pedra és la talla (treure material).

FUSTA: és un material delicat. S’ha de fer servir fusta ben seca, lliure d’esquerdes i nusos, de porus fins i ha d'estar tallada en la fase de la lluna més apropiada per a la seva espècie. De fustes podem distingir-ne vàries:

· fustes toves: pi, pi de Flandes, cirerer, perer.

· fustes semitoves: noguer, xiprer, alzina, til·ler, olivera.

· fustes dures: caoba, eben o banús, roure, boix.

La tècnica pròpia de la fusta s’anomena TALLA, que consisteix a treballar treient trossos de material en la mateixa direcció que la fibra. Quan es vol policromar, un cop acabada la talla, la peça s’entela, s’enguixa i es pinta al temple o a l’oli. Hi ha tres tècniques per a policromar la fusta:

- estofat: tècnica que consisteix a aplicar color sobre pa d’or per raspar-lo i deixar a la vista l’or.

- encarnat: consisteix en aplicar color carn a les parts del cos no tapades per les vestidures.

- daurat: aplicar làmines o pans d’or.

En ser un material orgànic, la fusta és caduca. Pot ser atacada pels corcs, els fongs i els tèrmits; però el seu principal perill és la humitat, que bufa les fibres. La restauració de peces menjades pels corcs es fa amb fumigacions i injeccions de productes químics específics. Quan la peça ha estat trobada al fons del mar és necessari que s'assequi a poc a poc i que s’endureixi la fusta amb substàncies que la consolidin.

METALL: de metalls emprats en l’escultura en podem distingir de diferents tipus:

· bronze: aleació de coure i estany. En la seva composició també hi pot haver zinc o plom. Se sol emprar amb la tècnica de la fosa i és molt corrent d’utilitzar la tècnica anomenada de la cera perduda que consisteix a preparar un motlle en fang, cobrir aquest motlle amb una capa uniforme de cera, recobrir-lo amb una altra capa d’argila i introduir-hi el metall fos que passa a ocupar, pels efectes de la calor, el lloc de la cera fosa. Un cop refredat es retira tant el motlle exterior com l’interior. El bronze és de color vermellós i brillant, però amb el temps es torna negre. Pot imitar-se aquesta tonalitat, tractant la peça amb oli; si a més es frega amb vinagre es torna verdós. En certs moments històrics el bronze s'havia cobert amb una capa de daurat o de platejat.

· or i plata: treballat amb la tècnica de la forja, és a dir el modelatge de fines làmines que s’adaptaven a una lànima de pedra o fusta. Si es combina l’or i l’ivori resulta l’anomenada escultura crisoelefantina.

· ferro: es pot diferenciar segons la tècnica que s’utilitzi entre:

- el ferro forjat, que es treballa a cops de martell sobre una farga en calent o en fred i soldant les peces.

- el ferro fos, que es treballa vessant el ferro líquid en motlles preparats.

· plom, llautó i acer: metalls considerats com a no nobles en èpoques anteriors, però que han estat revaloritzats per l’escultura del segle XX.

GUIX: substància natural de presentació en forma de pols i color blanc formada per sulfat de calç. Normalment es treballa endurint-lo amb aigua i amb la tècnica del motlle que s’unta amb greix o oli perquè no s’adhereixi. El guix també es pot tallar si és una mica humit.

CERA: la composició que s’utilitza és cera d’abelles barrejada amb greix animal, trementina i betum per donar-li color i duresa, un cop seca. Es treballa amb una tècnica semblant al fang.

ESTUCAT: barreja de pols de marbre, alabastre o guix i calç morta. És molt usat per a reproduccions de baixosrelleus i per a aparells de retaules o escultures que hagin de ser policromades. És lleuger i barat, però fràgil.

ALTRES MATERIALS: l ’escultura contemporània ha fet servir materials que tenia al seu abast i que, de vegades, eren efímers: fibra de vidre, vinil, metacrilat, paper, pedra sintètica, resines, roba, gel, sorra...

Eines

Les eines que s’utilitzen en escultura van molt lligades a la tècnica que s’empra en el procediment escultòric. La major part de les eines de l’escultor són eines que punxen o tallen. L’artista escultor ataca la matèria pressionant l’eina directament o picant-la amb un martell. Enfront de l’esforç mental que guia el pinzell del pintor, l’esforç de l’escultor és fonamentalment físic. Podem destacar-ne les següents:

CISELL: instrument tallant de fulla recta que pot servir tant per treballar la pedra com el metall.

GÚBIA: Instrument tallant de fulla corba, el que permet anar formant les superfícies còncaves i convexes; n’hi ha que serveixen per treballar la pedra i d’altres per la fusta.

MARTELL: instrument que serveix per acompanyar i augmentar la força dels punxons en el procés de desbastat del material (sobretot la pedra).

PUNXÓ: instrument en forma de punxa que forada i treu material. Molt emprat en el treball de la talla.

RASPADORS: serveixen també per allisar o suavitzar, com els abrasius, però en aquest cas són indicats per treballar el metall i la fusta. El més conegut és la llima.

TREPANT (TALADRE): serveixen per foradar o profunditzar la pedra. Actua a percussió, amb una punxa llarga i recargolada que provoca grans forats. L’ús del trepant és molt indicat per al treball de barbes i cabells, fosses nassals i interior de l’oïda.

En el cas del modelatge l’eina més emprada és la mà.

Formes

En escultura parlem de forma per assenyalar la configuració que presenta globalment l’objecte escultòric, des del punt de vista de qui la contempla. D’aquesta manera podem assenyalar:

EXEMPTA: (en castellà es coneix també com a "escultura de bulto redondo"). Es representa la figura independent del marc arquitectònic o fora del pla. Permet contemplar l’objecte escultòric des de qualsevol angle (360º).

RELLEU: l ’objecte escultòric està tallat només sobre una de les superfícies d’un bloc (pla). També és tridimensional, però no està feta per ser contemplada des de tots els angles.

Tipologies

En funció de la forma els objectes escultòrics poden ser classificats segons la tipologia següent:

· Les escultures exemptes poden ser:

BUST: anomenat també retrat. Representació parcial de la figura humana, la part superior (cap, coll i part superior del tòrax).

DEMPEUS: representa una figura única situada en posició aixecada (a peu dret).

EQÜESTRE: es representa la figura sobre un cavall.

GRUP: representa dues o més figures humanes o animals, o totes dues, en el mateix tema.

JACENT: es representa la figura estirada o ajaguda.

ORANT: es representa la figura de genolls, en actitud de pregària.

SEDENT: representa una figura en posició asseguda.

TORS: representació parcial de la figura humana, sense les extremitats ni el cap.

· Els relleus poden ser:

ALTRELLEU: constituït per figures que sobresurten més de la meitat del seu volum des del fons del bloc.

BAIXRELLEU: les figures representades sobresurten menys de la meitat del seu volum o gairebé gens.

MIGRELLEU: la figura ressalta la meitat del seu volum.

RELLEU EXCAVAT I REFÒS: quan la línia del contorn de les figures, objectes o escriptura és excavada, no sobresurt del pla o només és una silueta resseguida enfonsada.