FREDERIC
MOMPOU
(Barcelona, 1893-1987)
Frederic
Mompou va ser un compositor personalíssim, amb un llenguatge sonor
propi.
Basava la seva producció en el piano, en la seva satisfacció
personal més íntima i en el substrat cultural català.
Un dia,
quan encara era un nen, Mompou va quedar fascinat per un escombriaire
que cantava molt content mentre escombrava el carrer, i aquesta imatge,
entre altres del món popular, el va acompanyar sempre.
Tot sortint
de l'adolescència, l'any 1909, i quan creia que a la música
tot estava dit, va assistir a un concert dedicat a Gabriel Fauré,
compositor francès.
Era una
música que embolcallava, una música emocional i bella, que
tenia la virtut de no assemblar-se a res del que abans havia escoltat,
i de manera inesperada va decidir que seria compositor, decisió
que va mantenir en secret.
Se'n va
anar a França i va aconseguir ser alumne de Gabriel Fauré.
Emile Vuillermoz també va ser professor seu. En aquells moments
era el més reconegut crític del món musical de París.
L'any 1921, després de sentir unes obres de Mompou, va escriure
un llarg article sobre el compositor que va representar la consagració
internacional de Mompou.
Va ser,
però, sempre un home molt tímid que va defugir la publicitat
i qualsevol mena de marketing.
Les seves
composicions es caracteritzen per una puresa íntima i una extremada
malenconia i refinament.
Va tornar
a Barcelona, definitivament l'any 1941 i va ser escollit membre de la
Reial Acadèmia de Sant Jordi.
Va morir
a Barcelona l'any 1987.
D'entre
les seves obres cal destacar:
- Cançons i danses: Núm.3
El noi de la Mare (1928)
- Dues Cantigas d'Alfons X el savi (1953) 
- Impressions íntimes (1914)
- Música callada (1959-1967)
- Pastoral (1972) 
- Pessebres (1917) 
|