UNA GRAN AVENTURA
Per Manel Garcia Sánchez
En poc més de 12 anys, Alexandre va crear un imperi multiètnic i multicultural que va abraçar des de Grècia fins a l'Índia. Va ser, sens dubte, una de les construccions polítiques més grans de la història.
Tot ésser en el qual una espècie culmina ja no pertany a aquesta espècie, va escriure Goethe. En Alexandre el Gran l'ànima del món clàssic va iniciar el seu crepuscle perquè el que anunciava el macedoni era el naixement d'una nova època, la que des de la seva mort el 323 aC es coneix com a món hel.lenístic, una mixtura entre Orient i Occident que va tenir la manifestació més destacada en la populosa i mestissa Alexandria, fundada pel rei el 331 aC juntament amb tantes altres ciutats homònimes situades des d'Egipte fins a l'Índia. En Alexandre l'ànima del món clàssic s'escapava de si mateixa i aquell nou sentiment el va llançar cap a una èpica aventura de poc més de 12 anys de durada que va suposar la creació del seu imperi.
La magnitud de la gesta el va convertir des de la seva mort
en un mite, emulat per altres grans conquistadors de la història com
Juli Cèsar i Napoleó. La seva figura va fascinar i fascina perquè
sortia de tota mesura, pel seu tarannà d'heroi, d'home d'acció,
i com que totes les èpoques s'han vist necessitades d'herois, també
avui el cinema els serveix de la mà de l'Alejandro Magno d'Oliver Stone.
No obstant, en tot procés de llarga durada hi ha un abans, un durant i un després, i si Alexandre va culminar la crisi de la ciutat-estat grega, de la polis, la brevetat de la seva vida només li va permetre impulsar una nova època, la dels imperis que es van formar després de la seva mort, governats per autòcrates que van impulsar una nova manera d'entendre la cultura, si bé amb la mirada sempre posada en l'ideal hel.lènic. El mèrit d'Alexandre, doncs, va consistir en establir les bases per al naixement d'una època de sincretismes religiosos, filosòfics i literaris, culturals en definitiva, i a bastir ponts que haurien d'afavorir la circulació i intercanvi d'idees i costums entre els pobles.
La princesa intrigant
Alexandre era fill de Filip II, el rei de Macedònia
que va convertir un poble semibàrbar del nord de Grècia en l'àrbitre
dels assumptes grecs el 338 aC, i d'Olimpíada, una princesa autoritària
i intrigant contra el seu marit i amb un enorme ascendent sobre el seu fill,
com la seductora Angelina Jolie del film. Filip va ser un estrateg i diplomàtic
tan notable que sense els seus passos difícilment Alexandre hauria edificat
un imperi tan vast. Més sensible a la cultura que el violent i fornicador
Val Kilmer de Stone, va fer venir a la cort de Pella els mestres més
prestigiosos per educar l'hereu en l'art de la guerra, de la caça, de
la ciència i de la filosofia. Aquesta tasca va estar a càrrec
ni més ni menys que d'Aristòtil, bastant més jove llavors
que el venerable ancià (Christopher Plummer) de la pel.lícula.
Aristòtil va convertir Alexandre en el futur governant
sensible a la ciència i a la cultura i, de fet, sabem que el rei sempre
dormia amb un exemplar de la Ilíada d'Homer anotat pel filòsof
sota el coixí, que recitava de memòria versos de les tragèdies
d'Eurípides i que només es deixava esculpir el bust per Lisip.
Però Aristòtil va intentar convèncer en va Alexandre que
mantingués el model de la polis com a estructura política i que
es comportés amb els grecs com un cap i amb els bàrbars com un
dèspota. El deixeble no li va fer cas i va edificar un imperi multiètnic,
es va casar amb dones orientals, com la bactriana Roxana, i va delegar feines
de govern en els mateixos perses que havien estat abans amb Darios III.
Filip va ser assassinat en una conjura palatina el juliol de
l'any 336 aC, després d'haver unificat Grècia i haver iniciat
els preparatius per a la conquista de l'Àsia (probablement, així
ho apunten les fonts, la mà artera d'Olimpíade va instigar el
regicidi i no, com insisteix la pel.lícula, l'acció de Darios
III). Alexandre, enfront d'aquells grecs que veien en el jove i inexpert rei
el preludi del final del domini macedoni, va sorprendre tothom amb una fugaç
intervenció a Grècia que es va saldar amb el càstig exemplar
de la ciutat de Tebes, arrasada fins als fonaments excepte la casa del poeta
Píndar. Atenes es va resignar al domini macedoni i en la primavera del
334 aC es va fixar l'inici de l'expedició contra l'Àsia, no sense
abans conversar amb el cínic Diògenes, que davant la petició
que sol.licités del rei el que volgués, li va respondre que s'apartés
una mica perquè li tapava el sol. Per fi, els grecs veien com es venjaria
l'incendi de l'Acròpolis i el pillatge dels santuaris grecs a mans del
gran rei Xerxes i satisfarien el seu anhelat desig de represàlia contra
els perses, que van intentar conquistar Grècia dues vegades durant les
guerres mèdiques i van ser derrotats en les batalles de Marató
(490 aC) i Salamina (480 aC). La superioritat moral dels grecs davant el bàrbar
venceria definitivament el despotisme asiàtic, un mite fundador de la
historiografia grega.
Les temibles i efectives falanges macedònies van desembarcar
a l'Àsia la primavera del 334 aC i Alexandre, en una nova mostra del
mirall en què es mirava, va oferir sacrificis en honor del seu admirat
Aquil.les, i va vincular així la victòria grega en la guerra de
Troia amb la campanya de conquista de l'imperi persa que llavors iniciava. El
mateix any va vèncer per primera vegada els perses al costat del riu
Granic, no gaire lluny de l'antiga Troia, i el 333 aC, després d'haver
tallat el mític nus gordià, es va enfrontar a Darios en la batalla
d'Issos, escena plasmada en l'impressionant mosaic de la Casa del Faune de Pompeia.
Res d'això apareix a la pel.lícula de Stone, i sorprèn
especialment que el cineasta tampoc no hagi recorregut a la força visual
que hauria tingut l'ocupació d'Egipte i la famosa visita a l'oasi d'Amon,
a Siwa, on es va crear la llegenda que el déu havia saludat Alexandre
com a fill seu. L'any 331 aC va derrotar Darios III en la batalla de Gaugamela,
espectacularment recreada en el film, va entrar triomfant a Babilònia
i Susa i va incendiar poc després l'altra capital de l'imperi persa,
Persèpolis, segons les fonts a petició de la capritxosa cortesana
Tais, castigant així en nom de Grècia els crims de Xerxes i oferint
també una inapel.lable demostració de força als perdedors.
El sobirà començava així a donar mostres de l'excés
que va dominar després bona part de les seves accions, progressivament
dominat pel vi.
En els seus últims anys van arribar l'assassinat de
Darios a mans dels seus propis homes, una duríssima campanya bactriana,
que està molt ben resolta en la pel.lícula, la conquista de l'Índia,
la victòria sobre el rei Poros l'any 326 aC i la negativa de les tropes
a seguir endavant, esgotades per més de 10 anys de campanyes, atemorides
davant el desconegut i vençudes pel monsó. Allà, al marge
dret del riu Hífasi, Alexandre va fer erigir 12 grans altars que commemoressin
la seva gesta, una heroïcitat que cap grec abans excepte el déu
Dionís havia estat capaç de culminar. Alexandre, de tornada a
Babilònia, i quan madurava un ambiciós projecte de domini universal,
un imperi des de l'Índia fins a Gibraltar, va morir a causa de la malària,
el dia 13 de juny del 323 aC, pocs mesos abans de complir 33 anys, encara que
ja en la mateixa antiguitat es va difondre la notícia que va morir enverinat
per cortesans macedonis descontents amb l'orientalització d'un grec que
vestia a la persa, que va obligar els seus generals a contraure matrimoni amb
dones perses en els famosos casaments de Susa i que imprimia un aspecte massa
oriental als seus hàbits i a les seves decisions polítiques.
La celeritat en la creació i la magnitud de l'imperi més gran que l'antiguitat havia vist fins aleshores van convertir Alexandre en un mite i aviat es van barrejar amb la història real combats i casaments amb amazones, lluites contra criatures fabuloses com arbres parlants, troglodites i homes de cap de gos. A això, per descomptat, hi van contribuir les fonts clàssiques, que van unir els seus relats amb les notícies recollides per la plètora de savis que van acompanyar Alexandre en les seves campanyes, per les cròniques escrites per alguns dels seus generals, com Nearc i Ptolemeu (interpretat en la pel.lícula per Anthony Hopkins), i amb grans dosis de ficció que feien més gran l'home i el convertien en l'arquetip de l'heroi cavaller, mort en plena joventut, que tant va fascinar l'edat mitjana i va captivar no només les literatures europees, sinó també les orientals.
Narrar les gestes
D'Alexandre, com d'Aquil.les, s'havien de narrar les gestes,
i bona part de la historiografia sobre el seu regnat es va construir a partir
d'esquemes narratius que barrejaven la realitat amb la ficció, la història
amb el mite. Per certificar-ho trobem els anomenats historiadors d'Alexandre,
contemporanis del rei i participants en les seves campanyes com Ptolemeu, Diodor
de Sicília, Quint Curci Ruf, Arrià de Nicomèdia, Plutarc
i el Pseudo Cal.lístenes (anomenat així per la falsa atribució
del seu text a Cal.lístenes d'Olint, membre del seguici d'Alexandre).
Però el cert és que les seves gestes no van ser recordades només
durant l'edat mitjana i en el món occidental, com en el castellà
Libro de Alexandre, sinó que també en la tradició iraniana
les seves gestes van ser cantades per poetes com Firdusi, al Llibre dels Reis,
i Nizami, al Llibre sobre la fortuna d'Alexandre, i Rudyard Kipling les va utilitzar
a L'home que volia ser rei; a l'Iran encara avui els narradors ambulants de
contes expliquen per les aldees les gestes d'aquell heroi anomenat
Iskandar.
La historiografia, per descomptat, ha escrit milers i milers
de pàgines sobre el personatge, però, sens dubte, les millors
són les sorgides de la ploma erudita de l'intel.lectual decimonònic
alemany Johann Gustav Droysen en el seu Alejandro Magno. En temps recents, la
novel.la històrica ha acostat com ningú al gran públic
la figura del conquistador i trobem novel.les estupendes com les de Klaus Mann,
Mary Renault, Gisbert Haefs i Valerio Massimo Manfredi. Ara, una altra vegada,
el relleu l'ha recollit el cine --ja l'any 1956 Richard Burton va interpretar
a la pantalla l'Alexandre el Gran de Robert Rossen--, encara que Oliver Stone
ha encomanat el paper de protagonista a un poc creïble i mancat de força
Colin Farrell. Perquè en aquest nou ressorgiment del pèplum, sens
dubte impulsat per l'èxit del film Gladiator (2000), de Ridley Scott,
és legítim reescriure la història per adaptar-la al llenguatge
cinematogràfic, però el que resulta gratuït és la
falsificació de la veritat, i l'Alejandro Magno d'Oliver Stone ho fa
unes quantes vegades.
En qualsevol cas, des de l'antiguitat els judicis sobre Alexandre han estat
vehements i controvertits, alabat com el més gran i genial conquistador
de la història o censurat com un visionari somiador, dèspota,
capritxós i arbitrari constructor d'un castell de cartes. Però
si a la historiografia li toca desmitificar l'heroi, els gèneres de ficció
han de mantenir viu el mite fins i tot a costa de recrear una llarga i èpica
tradició.
© Manel Garcia Sánchez