EL LABERINT DE CRETA

Europa i Zeus

Europa, filla d’Agènor, rei fenici, estava un dia jugant a la platja amb unes seves companyes quan se li acostà, transformat en un bell toro blanc, Zeus, que se n’havia enamorat. Les noies, en veure’l tot manso, començaren a jugar amb ell, fins que Europa s’enfilà sobre la seva esquena i se l’endugué a través del mar cap a Creta, on la posseí. D’aquesta unió nasqueren tres fills -Minos, Radamantis i Sarpèdon. Mentrestant Agènor havia manat als seus fills que l’anessin a cercar i no tornessin sense ella. Després d’una llarga recerca infructuosa, desistiren i, no gosant tornar a la llar paterna, s’establiren en diferents indrets. Així Cadme es quedà a Tebes.

Minos i el Minotaure

Al cap d'un temps Zeus va abandonar Europa però no abans de deixar-la en una bona posició, atès que la va casar amb Asterió, rei de Creta. Asterió va adoptar els fills de Zeus com si fossin propis i, en conseqüència, quan va morir, els tres germans es van disputar la seva successió. Minos va pretendre tenir-hi dret pel suport que li donaven els déus. Per demostrar-ho va demanar a Posidó que fes sortir un toro del mar amb la promesa que tot seguit el sacrificaria en honor seu. Posidó va accedir als seus desitjos i així va ser com un un esplèndid brau va eixir prodigiosament de les aigües.

D'aquesta manera Minos va aconseguir el tron de Creta, però no es va veure amb cor d'immolar un animal tan bell. El va afegir als seus ramats i va sacrificar-ne una altre de menys esplèndid. La venjança de Posidó fou terrible: féu que l'esposa de Minos, la reina Pasífae, s'enamorés follament del toro, el qual, temps després, acabaria errant embogit per Creta fins que Hèracles el sotmeté.

Dèdal presenta la vaca artificial a Pasífae, fresc de Pompeia.

Pasífae es va unir amb el toro per mitjà d'una estratagema ideada i executada per Dèdal. Va fabricar una vaca de fusta, buida per dins i recoberta d'una pell vaquina, a l'interior de la qual es va amagar la reina. Tot seguit la va deixar en un prat on solia pasturar el toro, que ben aviat la va descobrir i s'hi va aparellar. Al cap de nou mesos Pasífae va donar a llum una criatura monstruosa, amb cos humà i cap de toro. Li posaren el nom d'Asterió però fou més coneguda com el Minotaure. Com és natural Minos s'adonà de seguida que no era fill seu i, ple de vergonya i horror, el volgué ocultar dels ulls de tothom. Amb tal finalitat Dèdal va dissenyar i construir el Laberint, un edifici de corredors, sales i patis tan intricat que ningú que hi entrés podia trobar-ne la sortida. Allà va créixer i va viure el Minotaure, sol i allunyat de tot contacte humà. Només un cop a l'any entraven en el Laberint set nois i set noies que Atenes enviava com un tribut anual a Minos. Tots ells eren acabaven devorats pel monstre.

Atenes, doncs, havia d'escollir cada any catorze xics d'entre el seu millor jovent i contemplar amb immensa aflicció com partien cap a Creta perquè no se'n tornés a saber mai més res. Però va arribar un any que el príncep Teseu, va demanar ser inclòs en la tria amb la intenció d'acabar amb aquella sagnia. Abans de partir va prometre al seu pare, el rei Egeu, que, si hi reeixia, canviaria les veles negres de la nau per unes de blanques com a senyal de retorn victoriós.

Quan desembarcaren a Creta, el bell Teseu va enamorar al primer cop d'ull Ariadna, una de les filles de Minos i Pasífae, que es trobava entremig de la gernació que els havia anat a rebre al port. La princesa sabia quina sort esperava al jove i, desperada, va córrer a suplicar a Dèdal que ideés un pla per salvar-lo. L'inventor cedí als seus precs i li donà un cabdell de fil amb les instruccions per no perdre el camí dins el Laberint. Ariadna va fer arribar fil i instruccions a Teseu.

 

El Minotaure i el Laberint, André Masson, 1930.

Aquella volta, però, tot va ser diferent: els joves atenesos van penetrar dins el Laberint, sí, però un cop dins Teseu no va permetre que perdessin la serenitat. Van endinsar-s'hi caminant lentament un bona estona, amollant el fil que li havia proporcionat Ariadna al llarg de tot el trajecte. Per fi se'l van trobar. El Minotaure es va precipitar damunt seu, però Teseu s'hi va enfrontar valentament, desarmat i tot. Després d'una llarga i violenta lluita el príncep va aconseguir matar el monstre. Tot seguit van poder desfer el camí gràcies al guiatge del fil i van eixir sans i estalvis del Laberint.

Ariadna els esperava fora i els va conduir fins a la seva nau, on va embarcar amb ells. Van fer escala a l'illa de Naxos, on Ariadna es va quedar adormida mentre els altres anaven a proveir-se dels aliments i l'aigua necessaris. Teseu, que no corresponia al seu amor, va aprofitar l'ocasió per marxar sense despertar-la. Quan Ariadna es va desvetllar, va veure les naus ja a l'horitzó. Mentre plorava desconsoladament la va trobar Dionís amb tot el seu seguici, se'n va enamorar i s'hi va casar.

  Teseu sotmet el Minotaure, bronze, s. II a.C., procedent d'Afrodísia, Staaliche Museem zu Berlin

Tiziano, 1523-1524, Londres, National Gallery.

Teseu va seguir amb el seu viatge però no es va recordar de canviar les veles negres per les blanques abans d'atansar-se a Atenes, tal com havia acordat amb el seu pare. Egeu, que es passava el temps a la vora d'un penya-segat escodrinyant ansiosament l'horitzó amb l'esperança de veure'l tornar, per fi va albirar el vaixell... però arribava amb les veles negres. Desesperat pel fill que creia mort, es va suïcidar precipitant-se al mar, que d'aleshores ençà s'anomenaria Egeu en memòria seva. Podem imaginar com la tristesa i la culpablitat van abatre Teseu, que es va convertir en el nou rei d'Atenes.

Dèdal i Ícar

Mentrestant a Creta Minos, enfurit per la mort del Minotaure i la fugida dels atenesos i de la seva filla, va castigar Dèdal. El va tancar amb el seu fill Ícar dins el Laberint, que era tan embolicat que ni tan sols el seu constructor en sabia trobar la sortida. Tot i així l'astúcia i la traça de Dèdal no podia ser reclosa pels murs del Laberint: va enginyar-se l'elaboració d'unes ales que va confeccionar amb cera i plomes per al seu fill i ell mateix. Amb les ales van poden eixir del Laberint, no sense que abans avisés seriosament al seu fill que no s'envolés massa perquè la calor del sol podria desfer la cera de les ales.

Jacob Peter Gowi, La caiguda d'Ícar

Això no obstant Ícar, un adolescent rebec, no va fer cas de l'advertiment del seu pare, sinó que, entusiasmat pel fet de volar, es va enlairar cada cop més i més fins que el sol va fondre la cera de les ales i va caure en picat. El seu pare va contemplar com el seu fill es va estimbar en el mar, impotent per salvar-lo. Les seves restes van ser enterrades en una illa propera que rebria el nom d'Icària.

Pots llegir també: